Un fong mortal amenaça la salamandra del Montseny

Un llangardaix ocel·lat travessa esperitat una de les moltes pistes que s’enfilen pel massís del Montseny. El cotxe s’atura en sec, s’obren les portes i tothom corre cap a la mata on s’ha ficat. Els ocupants del cotxe del darrere se sumen a la cerca. Al cap de pocs segons hi ha set persones buscant el rèptil entre la brolla: el director de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) de la UPF i el CSIC, Salvador Carranza, tres estudiants de doctorat, dos estudiants de grau i un periodista. Després d’uns minuts d’escalar marges i remenar arbustos, ho deixem estar. S’ha fet fonedís. Tornem als cotxes i continuem pista amunt.

Tot i que la finalitat de l’expedició no és trobar llangardaixos, la reacció espontània davant l’aparició d’aquest animal tan car de veure, que a més ha sigut compartida per tothom, mostra una de les qualitats dels biòlegs que es dediquen a estudiar la biodiversitat: un interès apassionat per tot allò que es mou. Una actitud que torna a brillar quan, un cop aparcats els cotxes a la vora d’un camp, admirem una àliga marcenca que el sobrevola a la recerca de serps.

Mentre l’àliga continua planant, ens posem unes botes d’aigua i les ruixem amb un líquid rosa que sembla anticongelant. Aquest fluid no ha d’evitar que es congeli res, sinó que, com si fos gel hidroalcohòlic, impedirà que el calçat introdueixi algun agent infecciós a la bassa on ens dirigim. És un viricida que també és efectiu contra bacteris i fongs. I això últim és el que avui cal evitar de totes totes. L’objectiu del dia és justament controlar que a la bassa, on viu una població de tritons, no hi arriba un dels fongs que estan provocant una veritable pandèmia entre els amfibis de tot el món. L’actuació s’emmarca en el programa de seguiment sanitari, biològic i genètic dels amfibis i rèptils del Parc del Montnegre i el Corredor i del Parc Natural del Montseny, en què participen l’Associació GRENP, l’IBE i el projecte LIFE Tritó del Montseny.

Aquesta altra pandèmia va començar fa trenta anys, quan un declivi en les poblacions d’aquests animals, fins i tot d’espècies que habitaven zones verges i remotes, va alertar els científics. Al cap de poc temps, es va descobrir que el responsable de la mortaldat era una espècie de fong desconeguda fins aleshores, que es va batejar amb el nom de Batrachochytrium dendrobatidis. S’havia estès per tot el món des de l’Àsia com a conseqüència del tràfic mundial d’amfibis, que només tenint en compte les espècies incloses a la Convenció sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestre (CITES), que són les que es troben en un estat de conservació més precari, es calcula en desenes de milers d’exemplars anuals.

Una pandèmia fúngica

Aquest fong té les característiques adequades per provocar impactes devastadors. És generalista i pot infectar una gran varietat d’espècies d’amfibis, a les quals provoca una malaltia anomenada quitridiomicosi, que comença a la pell i pot provocar problemes metabòlics i infeccions letals. Per a algunes espècies, però, la malaltia no és greu, amb la qual cosa poden actuar de reservori. A més, es transmet amb facilitat per l’aigua. “Es pronostica que moltes espècies d’amfibis desapareixeran els pròxims anys”, diu Carranza. “Científics, administracions i societat hem de treballar junts per conservar aquest vertebrats, que juguen un paper clau en la majoria d’ecosistemes”, afegeix.

En una anàlisi liderada pel científic australià Ben Scheele i publicada a la revista Science, es va estimar que el fong havia afectat com a mínim 500 espècies d’amfibi, de les quals n’havia extingit 90, i havia causat veritables estralls en 124 més, sobretot a Amèrica i Austràlia. “A Europa no ha fet gaire mal, però poden aparèixer noves soques més perilloses”, diu Eudald Pujol, biòleg de l’equip de conservació de la Universitat de Barcelona i membre de la Societat Catalana d’Herpetologia. Aquests resultats constitueixen un rècord calamitós: la pèrdua de diversitat més gran que s’ha registrat mai a causa d’una malaltia.

Per acabar-ho d’adobar, fa pocs anys s’ha descobert un nou fong, parent de l’anterior, que des del 2013 s’està estenent entre els amfibis europeus a gran velocitat. Es diu Batrachochytrium salamandrivorans perquè afecta especialment les salamandres i els tritons, tot i que també fa emmalaltir granotes i gripaus. El 2018 es va detectar la presència d’aquest fong en una bassa del Parc del Montnegre i el Corredor, a mil quilòmetres del lloc més proper on s’havia localitzat fins aleshores. Es va trobar amb uns exemplars de tritó d’Anatòlia, una espècie forana que un particular va alliberar després de tenir-los a casa com a mascota. Els efectes no es van fer esperar: “Van morir centenars d’individus de tritó verd” (una espècie autòctona), confirma Carranza. Immediatament, els científics i les autoritats del parc van encerclar la bassa amb una tanca i van cobrir-la amb una xarxa per evitar que en sortís cap animal amb el fong i l’escampés. “Tot i ser un exemple de contenció de malalties emergents a escala europea, aquestes actuacions no han permès erradicar el fong del Montnegre”, explica el director de l’IBE. Com que el Montseny és a només 15 quilòmetres i, a més, hi viu el tritó del Montseny, una espècie endèmica i en perill crític d’extinció, els controls setmanals com el que farem avui són claus per saber si hi arriba el fong. La malaltia podria extingir-lo ràpidament. “Es corre un perill molt gran”, assegura Pujol.

Mentre l’àliga marcenca s’allunya per inspeccionar un altre camp, amb les botes ben desinfectades, ens dirigim cap a la bassa. Un cop allà, els científics pentinen la vora de l’aigua amb un salabre i, gràcies a una tècnica depuradíssima, capturen sis exemplars de tritó ibèric, una altra espècie introduïda, en aquest cas des d’Astúries, tal com han revelat les anàlisis genètiques. També cau a la xarxa un tritó verd, aquest sí, autòcton. Per saber si aquests animals estan infectats amb el fong, es fa una cosa molt semblant al protocol d’una PCR. Amb un hisop se’ls freguen les potes i la panxa i, a continuació, es guarda la mostra en un pot per analitzar-la al laboratori. Es prenen dues mostres de cada exemplar i, per evitar possibles contagis, es fa un canvi de guants cada vegada que es manipula un animal diferent. És una manera de gestionar una altra pandèmia.

L’embruix de la salamandra

Es fa de nit i canviem d’emplaçament. Ens arribem fins a un torrent al voltant del qual hi circulen salamandres, gripaus i granotes. Mentre esperem que es faci fosc del tot (les salamandres són nocturnes), un grup de ratolins de bosc saltironeja entre les arrels dels faigs. Amb les botes novament desinfectades, ens endinsem al bosc i de seguida topem amb un gripau de la mida d’un puny. Mantenint en tot moment l’expressió altiva que el caracteritza, es deixa prendre les mostres sense oposar gaire resistència. Torrent amunt, els científics mostregen un altre gripau i, finalment, trobem tres salamandres. Il·luminades amb els frontals sobre la fullaraca humida, les taques grogues que adornen cada individu d’una manera singular i que avisen els depredadors de la substància irritant que pot segregar, semblen més lluents. No és estrany que al llarg del temps les salamandres hagin engendrat tota mena de llegendes que les han emparentat amb el foc, l’alquímia, el diable o la bruixeria. Aquesta nit, però, l’embruix consisteix en veure com, il·luminat pels focus com si estigués en un escenari, aquest animal fabulós es mou sobre les fulles de faig amb una parsimònia teixida durant milions d’anys per una xarxa invisible de relacions que han cristal·litzat a partir del més pur atzar. Una xarxa alambinada de la qual aquest exemplar únic de salamandra és un node rellevant. Una xarxa delicadíssima que, alhora, transcendeix cada individu concret en el temps, l’espai i la història de la vida. Tal com passa amb nosaltres, encara que ens costi tant d’entendre.

PD: Uns dies més tard, arriben els resultats de les mostres dels tritons, gripaus i salamandres: no hi ha fongs!