Nalini Nadkarni: “Fins i tot des de la presó es pot contribuir a la conservació”

Arribo al lloc on ens havíem citat i em trobo Nalini Nadkarni (Estats Units, 1954) entre arbres. De petita ja s’hi enfilava sense parar i de gran, amb un títol de biologia sota el braç, va continuar pujant-hi per estudiar la part més alta de les selves tropicals i els boscos temperats. Nadkarni és energia pura. Desprèn passió i entusiasme amb cada gest i amb cada frase. I l’encomana. A més de desenvolupar una línia de recerca pionera sobre el dosser de selves i boscos, ha assajat una gran varietat de noves maneres de fer arribar la ciència al públic no especialista. Per tot això, ha sigut reconeguda amb el premi Nat 2021, que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, li va lliurar dimecres passat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Durant el mateix acte, el Centre Excursionista de Catalunya i la Institució Catalana d’Història Natural van rebre la Menció d’Honor Nat per la seva tasca acadèmica i educativa en l’àmbit de les ciències naturals.

Vostè va ser una de les primeres persones que es van enfilar dalt de tot dels arbres per fer-hi ciència.

— Sí, i ja en fa quaranta anys! La primera vegada que vaig anar a una selva tropical ja em vaig preguntar què hi devia haver, allà dalt, i què hi devia passar. I ningú en sabia res. Els meus professors no sabien ni quins animals ni quines plantes hi vivien, o sigui que, com a científica, em va semblar una bona cosa per estudiar. Se suposa que els científics descobreixen el que no se sap, oi?

I què hi va descobrir, dalt dels arbres?

— Per començar, un món sencer de plantes i animals que no estan gaire ben compresos. Perquè, abans, de tant en tant hi havia alguna planta que queia fins a terra i només aleshores la gent s’adonava que existia. Però la cosa més important que hi vaig descobrir són les connexions entre el que passa al dosser i el que passa a la resta de la selva.

Posi’n un exemple.

— Alguns arbres hi fan arrels, allà dalt. Unes arrels que alimenten les seves pròpies branques i que se situen per sota del tou de plantes i sòl que s’hi acumula. Per tant, hi ha una connexió directa entre el que passa al dosser i el que passa a terra. Al llarg dels anys ens hem adonat que, tot i que no el veiem ni hi puguem accedir amb facilitat, el dosser és una part molt important de la selva.

Diu que al dosser hi ha sòl?

— Exacte, com el del teu jardí: amb cucs, escarabats i tota mena d’insectes. Les plantes que creixen al dosser no tenen arrels, sinó que obtenen els nutrients de la pluja i la boira. Quan moren no sempre cauen a terra, romanen allà i, quan es descomponen, donen lloc al sòl. És fascinant.

La majoria de persones vivim en ciutats i potser no som prou conscients del paper dels boscos i les selves. Fins i tot hi ha gent que pensa que si desapareix una selva a l’altra banda del món no tindrà cap importància. Què els diria?

— Primer, que els arbres són importants per si mateixos, perquè són éssers vius que han evolucionat al planeta Terra, i ens hem de preocupar per tots els éssers vius. A més, els arbres produeixen part de l’oxigen que en aquests moments respirem tu i jo. També fixen carboni com a part de la seva activitat normal, i això és important en el context de canvi climàtic actual. Per altra banda, una quarta part dels medicaments s’obtenen a partir de plantes, i molts a partir d’arbres. El taxol, per exemple, que ha sigut un dels nous medicaments més importants per tractar els càncers de mama i d’ovari, s’extreu de l’escorça d’un arbre. Per tant, si ens preocupa la nostra salut hem de protegir aquests arbres.

Els arbres són tan importants per a vostè, que fins i tot n’ha fet sermons a les esglésies.

— Sí! I t’explicaré per què. Potser hi ha poques persones que es preocupen pel medi ambient, però el 80% de la humanitat és creient. I això és molta gent. O sigui que vaig pensar que si pogués mostrar amb sermons a les persones religioses que importants que són els arbres, tindria una bona manera de convèncer molta gent.

¿Com va salvar la distància que separa la ciència de la religió?

— Soc conscient que sovint hi ha un xoc entre ciència i religió, però no volia posar ningú en contra de ningú. Per això vaig llegir la Bíblia, el Talmud i l’Alcorà i hi vaig buscar totes les referències als arbres. Per a les persones religioses, el que diuen aquests llibres és important. A l’Antic Testament vaig trobar 328 referències als termes arbre i bosc. Tot això em va permetre fixar-me, per exemple, en celebracions especials, com el Tu bi-Xevat dels jueus, un dia que celebra un any nou per als arbres i durant el qual es menja fruita i fruits secs per celebrar el que ens donen els arbres. Durant aquesta jornada també es fan donacions per plantar arbres. I tot això ja existeix, o sigui que en el fons només havia de fer un sermó recordant que els llibres sagrats ja ens diuen que els arbres són importants.

I va funcionar?

— I tant! No hi va haver mai cap conflicte entre evolucionisme i creacionisme, perquè no vaig utilitzar la ciència sinó la religió. Després em van convidar a plantar arbres i a fer xerrades per a infants els diumenges. Arran d’aquests sermons, també vaig tenir l’oportunitat de mantenir una conversa sobre justícia ecològica amb l’arquebisbe de Canterbury, que és el líder religiós de 85 milions de persones. Tot i que no soc religiosa, he pogut trobar punts en comú amb els creients, coses molt simples en què estem d’acord, com ara que els arbres són importants, no només físicament, sinó també com a símbols (hi ha l’arbre de la vida o l’arbre del coneixement que apareix al principi de la Bíblia). I els hi explico utilitzant les seves proves, en lloc de fer servir només les proves científiques. És el petit truc que vaig fer servir.

Vostè defensa fermament que la ciència s’ha d’explicar al públic general, i encara més si parlem de conservació, un àmbit en què la comunicació és crucial. Ha provat diverses estratègies comunicatives, una de les quals va ser llançar una Barbie caracteritzada d’ecòloga forestal.

— Quan era petita m’enfilava als arbres, però una nena que viu a Barcelona o a Tòquio no té tants arbres per escalar. ¿Com es poden connectar aquestes nenes amb els arbres? Fa quinze anys se’m va acudir que si agafàvem una Barbie i la vestíem com jo quan faig treball de camp, amb un casc, una fona i un llibret sobre el dosser, podríem inspirar algunes nenes perquè pensessin que també es poden dedicar a estudiar els arbres. Aleshores vaig trucar a l’empresa que fa la Barbie, Mattel, però em van dir que no es vendrien i que ells ja feien les seves nines. De manera que els meus estudiants i jo vam decidir fer-les nosaltres mateix. Vam agafar Barbies, els vam fer la roba, vam comprar cascos petits a eBay i les vam posar a la venda a la meva web. I resulta que l’any passat Mattel em va trucar per explicar-me que volien fer una línia de Barbies exploradores i em van demanar si els volia assessorar. “I tant!”, els vaig dir. I en van fer una que s’assembla a mi, però també en tenen una d’astrofísica i una que és fotògrafa de natura, entre d’altres. És molt interessant veure com ha canviat el món en quinze anys: ara hi ha moltes nenes que demanen una Barbie exploradora en lloc de les que només porten vestits llargs i van a festes.

També ha col·laborat amb companyies de dansa. ¿Ho va trobar útil per fer arribar el missatge conservacionista a un públic més general?

— Molt, perquè la gent interessada en la dansa potser no està tan directament interessada en la ciència. En aquest cas vaig treballar amb la ballarina Jodi Lomask, que volia crear un espectacle sobre els boscos humits i em va demanar que l’ajudés. Em vaig emportar tots els ballarins de la companyia a Costa Rica i els vaig ensenyar a enfilar-se als arbres tal com fem nosaltres. Al cap de tres dies ja es treien tota la roba i ballaven despullats per la selva.

I com va acabar tot això?

— A partir de l’experiència, i del que jo els havia explicat, van fer un espectacle, Biome, adreçat a un públic que d’entrada no tenia coneixement dels boscos humits, però que era amant de la dansa. Abans de l’espectacle vaig fer una breu xerrada sobre la fragilitat i la diversitat d’aquests boscos. I després, al vestíbul del teatre, vam col·locar taules amb informació sobre projectes de conservació en què es podia col·laborar. O sigui que vam aconseguir que els assistents obtinguessin informació sobre els boscos humits, que s’emocionessin amb la dansa i que es comprometessin a fer alguna cosa per protegir-los. Va ser una seqüència meravellosa de ciència, art i conservació. I vaig aprendre que els artistes, i en particular els ballarins, poden entendre molt bé la biologia, però d’una manera lleugerament diferent, i la poden comunicar a un públic diferent. Treballant plegats vam oferir art i ciència de qualitat, i el missatge va arribar a gent diferent, cosa que em sembla ben important perquè moltes vegades els científics només parlen els uns amb els altres.

També ha treballat amb la indústria de la moda.

— També, també. No sé si els biòlegs paren gaire atenció a la roba, però la majoria de gent sí que s’hi fixa. De manera que vaig pensar que podria utilitzar la moda per comunicar la bellesa i la importància de la natura. Vaig fer peces de roba amb imatges impreses. Mira [es treu el mocador taronja que porta al coll]: això són fulles de trèmol, un arbre que hi ha a Utah, on visc, i que agafen aquests colors torrats tan espectaculars a la tardor. Si quan el portes algú te’n fa un comentari, pots començar una conversa sobre, per exemple, la bellesa dels arbres i de com els afecta el canvi climàtic. Això em permet comunicar la importància dels arbres a la gent que es fixa en la roba.

I també ha treballat amb presos.

— Sí, perquè des que era petita m’ha preocupat la gent que viu a la presó. No tenen accés a la natura, que és el pitjor que em puc imaginar. El 2004 vaig començar a portar científics a les presons per fer-hi conferències i vaig veure que als presos els interessaven molt els temes relacionats amb la natura. Aleshores vaig començar a introduir projectes de conservació a la presó, com ara cultivar plantes rares o criar papallones i granotes en perill d’extinció, de manera que fossin els interns qui se n’encarreguessin i després els donessin a grups conservacionistes perquè els alliberessin.

I com va anar?

— Estaven entusiasmats, els va encantar. No només perquè l’activitat els connectava amb la natura, sinó també, i encara més important, perquè sentien que contribuïen a alguna cosa important per al món. I això contrasta amb els missatges negatius que estan acostumats a rebre: que si han fet les coses malament, que si són mals pares o males persones, etc. El projecte va ser una oportunitat per agrair-los la seva feina amb les granotes o les plantes, que va molt més enllà dels límits de la presó. I això va ser la cosa més important per a ells. No que haguessin après alguna cosa, sinó aquesta oportunitat d’ajudar el planeta. I molts eren homes durs, eh! Grossos, amb cara de pocs amics i plens de tatuatges. Al principi pensava que es riurien de mi, però no va ser així. Al capdavall, fins i tot des de la presó, fins i tot si penses que ets una mala persona, tothom pot contribuir a la conservació.

¿Com és que hi ha una espècie de formiga, la Procryptocerus nalini, que es diu com vostè?

— Això és cosa del meu marit! Estudia les formigues i quan em va proposar de casar-nos em va dir que, si ho acceptava, posaria el meu nom a una espècie de formiga. Com li podia dir que no? [Riu] Va trigar set anys, però al final ho va aconseguir. També ha posat el nom dels nostres dos fills a dues espècies més. Sembla un divertimento, però ell s’hi dedica.