“Feynman ens va ensenyar a mirar el món d’una manera nova”

David Kaiser és professor de física i d’història de la ciència a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) i és especialista en l’obra de Richard Feynman. Ha visitat Barcelona per impartir conferències en universitats i centres de secundària, convidat pel consolat dels Estats Units i per EspaiNano, el grup de divulgació en nanociència i nanotecnologia de l’Associació Catalana de Comunicació Científica, un grup que impulsa aquest 2018 les activitats per commemorar el centenari de Feynman a Catalunya (www.feynmantotal.cat).

¿Es veu amb cor de descriure Feynman amb una sola paraula?

Anticonvencional.

I amb unes quantes més?

Ens va ensenyar a mirar el món d’una manera nova. I no ho dic metafòricament, sinó que ens va donar eines per mirar literalment la natura d’una altra manera a nivell fonamental. I aquest llegat encara guia avui els esforços per entendre l’Univers, des d’allò més gran fins a allò més petit. També tenia una curiositat extraordinàriament àmplia. Els científics són curiosos, però Feynman semblava que no tingués límits: va reflexionar sobre una gran varietat de temes i en tots hi va fer aportacions molt rellevants.

Quina és la seva contribució més important a la ciència?

Se’l recorda, sobretot, pels famosos diagrames de Feynman, una caixa d’eines extraordinàriament útil per estudiar les partícules elementals que avui utilitzen físics de tot el món. Curiosament, però, ell estava més orgullós de la seva contribució a la descoberta de la força nuclear feble, una de les forces fonamentals de la natura, responsable de la radioactivitat.

Per què són tan importants aquests diagrames?

Hi ha una tira còmica que m’agrada molt, on es veu un cocodril que s’està a punt de menjar un explorador, i l’explorador porta un mapa amb un diagrama de Feynman a la mà. Aquests diagrames permeten fer mapes del món desconegut de les partícules elementals i, sortosament, evitar que pel camí un cocodril se’ns mengi.

Com va arribar Feynman als diagrames?

Era molt bo explicant històries, no només en públic, que era meravellós, sinó que mirava d’utilitzar la narrativa per descobrir com passaven les coses a la natura. Començava dient “aquesta partícula és aquí, després se’n va cap allà, després més enllà”, etc. Hi ha un record molt divertit, que ell mateix explicava sovint: una nit, tard, en pijama, envoltat de papers, encallat en un problema en què tots els físics del món s’havien encallat durant 25 o 30 anys, va començar a fer dibuixos per tenir en compte la gran quantitat de petits detalls que configuraven la història que volia explicar. Allà van néixer els diagrames. Per a ell no eren més que la seva manera natural de pensar, uns esbossos privats que no pensava que tindrien tanta importància. Feynman sempre va ser un pensador molt visual. Les seves llibretes estan plenes de dibuixos.

Per a la gent que no va poder assistir a les xerrades que vostè fa, què hi explica?

Que a banda d’aquesta curiositat excepcional, Feynman tenia una falta de respecte molt saludable cap a l’autoritat, ja es tractés d’autoritats polítiques o de referents científics. Un exemple d’això és que als anys 60 va provocar que molts físics es tornessin a fixar en la teoria de la relativitat general d’Einstein. Des de fa uns anys, gràcies als detectors d’ones gravitatòries, és un camp molt actiu, però aleshores molta gent se n’havia desentès. Quan Feynman s’hi va posar, va decidir ignorar tot el que havia fet Einstein, perquè en el fons no era més que una altra autoritat. Respectava la seva recerca, però no tenia per què seguir-ne l’estela. I, així, va repensar l’estructura de la teoria de dalt a baix, amb la qual cosa molta gent s’hi va tornar a interessar.

¿Seria gaire diferent la física, avui, sense Feynman?

Sempre és difícil fer història-ficció, però és innegable que hi ha moltíssimes branques de la física en què l’activitat de Feynman encara influencia la recerca que es fa avui. I això és impressionant. Electromagnetisme, forces nuclears, gravetat, superfluïdesa... A més, va inspirar camps que encara no existien, com la nanotecnologia i la computació quàntica. L’empremta de la seva inspiració i les seves idees es pot detectar en gairebé tota la física actual. Per tant, no em sembla forassenyat dir que la física actual seria força diferent si Feynman no hagués existit.

També era un gran comunicador.

Era increïble. Hi ha molts vídeos a YouTube on se’l pot veure en acció, però n’hi ha uns que recullen una sèrie de classes d’una hora, que són en blanc i negre, ell hi surt desenfocat, no hi ha animacions ni canvis de pla: són terribles des del punt de vista de la producció. No hi ha res del que avui s’utilitza en el món audiovisual per retenir l’atenció de l’espectador. Només hi surt un Feynman borrós que parla i mou els braços prop d’una pissarra. Tot i així, no pots deixar de mirar-lo. És magnètic. Molt poca gent és capaç d’això.

Feynman es considera un geni, una persona intel·ligent i divertida, però també té alguna cara fosca.

Esclar, era humà. Als seus llibres explica històries autobiogràfiques que són molt divertides, però també molt planes. Feynman és intel·ligent, no li agrada l’autoritat, etc. I totes segueixen el mateix patró. En canvi, a mi m’ha emocionat molt llegir les cartes que fa uns anys va publicar la seva filla. Allà s’hi veu un Feynman en moltes més dimensions. Tenia pors, defectes, passava moments difícils, es deprimia...

Què destacaria de tot això?

Després de la Segona Guerra Mundial estava molt afectat pel llançament de les bombes atòmiques que ell mateix havia ajudat a construir. Molts dels investigadors que hi van participar van adonar-se que l’activitat científica exigia una responsabilitat social i es van implicar en política o en activitats de control d’armes. Feynman, però, va adoptar la posició contrària, es va desentendre d’aquesta responsabilitat. D’altra banda, em genera força incomoditat llegir com descrivia la seva relació amb les dones. Potser era un comportament habitual als anys 60, però afortunadament no ho és avui.

Al llibre Drawing theories apart, Kaiser analitza l’acceptació dels diagrames de Feynman per la comunitat científica. Al principi ningú els entenia, però en aproximadament cinc anys es van convertir en l’eina principal per estudiar el món de les partícules elementals.