Una exposició-teranyina per reflexionar sobre els laberints del cervell

T’asseus en una cadira il·luminada amb un focus. Al davant hi tens tres braços robòtics dotats de moviment. Al final de cada braç hi ha un sistema de càmeres que es poden moure com un conjunt o individualment. Es poden apropar o separar i fer la sensació que formen una mena de boca. Cada braç està connectat a un dispositiu que controla el moviment d’un bolígraf sobre un paper. Al llarg de vint minuts, els braços es van movent d’una manera que a vegades sembla aleatòria o pròpia d’una màquina, amb una combinació de moviments lents o espasmòdics, però que en algun moment recorda un animal de coll llarg i mirada penetrant que t’escruta i de tant en tant obre una boca amenaçadora. Només et ve al cap un estruç o un dinosaure, dos animals que, en el fons, estan molt emparentats evolutivament. O, si et deixes portar per la por, potser hi veus un assaig de demogòrgon, la criatura monstruosa de la sèrie Stranger things.

Semblances amb monstres a banda, hi ha estones que aquestes màquines semblen estudiants aplicats. Cadascuna treballa independentment, concentrada en l’objecte d’estudi i el seu paper. Alternen mirades durant les quals es mouen per analitzar tots els detalls de la teva cara, i estones d’observació i dibuix en què estan atentes als traços de tinta que el bolígraf deixa sobre el paper. Què fan? Doncs res més que captar la llum procedent del teu rostre per reproduir-ne la imatge en un paper. Hi ha una entrada d’informació (la llum), un processament d’aquest senyal (ordinador i algoritmes) i un resultat (el retrat). L’esquema és exactament el mateix que descriu l’activitat d’un pintor. Algú podria dir que, a diferència d’una màquina, un artista té un bagatge cultural, anys d’aprenentatge tècnic i una sensibilitat modelada per tota la seva trajectòria vital. D’acord. Però ¿tot aquest bagatge, tècnica i sensibilitat no es materialitzen en una configuració determinada de les connexions neuronals que formen el cervell de l’artista en el moment concret de fer el dibuix? ¿No són aquestes connexions les que, a partir del senyal lluminós que els arriba del nervi òptic, determinen com s’ha de moure la mà per construir el retrat? Si substituïm l’ull de l’artista per les càmeres, i el cervell biològic i la seva configuració sinàptica per un processador que fa córrer algoritmes d’intel·ligència artificial, ¿no ens trobem davant d’una pràctica equivalent?

Algú altre podria dir: fixem-nos en el resultat! Fixem-nos-hi, doncs. Dels tres retrats efectuats, un per cada braç, n’hi ha un en què les combinacions de guixots s’agrumollen en els caràcters propis d’un rostre. En els altres dos no s’hi identifica res de semblant a una cara. ¿Se t’assembla el més reconeixible dels retrats? Hi ha una retirada, efectivament. La forma de la cara i la distribució dels espais entre les faccions hi són. El detall de cada facció, però, es perd en un nerviós entramat de traços. ¿L’artista humà és, doncs, millor que l’artista artificial? Depèn. Quin és l’objectiu del retrat? ¿Aconseguir una reproducció fidel i realista del model o materialitzar una interpretació de l’objecte observat? Però ¿aquest conjunt de gargots és realment una interpretació o, senzillament, és fruit de la imperfecció d’una màquina i d’un algoritme que encara s’ha de refinar?

L’art de fer preguntes

Fins aquí, nou preguntes. I la majoria no tenen una resposta clara o, almenys, admeten matisos. Preguntes com aquestes i moltes més de relacionades amb l’objecte més complex de l’univers que, casualment, tots portem dins del cap, són les que planteja l’exposició Cervell(s), que es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins a l’11 de desembre de 2022. La mostra està coproduïda pel CCCB, la Wellcome Collection de Londres i la Fundación Telefónica, i comissariada per Ricard Solé, expert en sistemes complexos de la Universitat Pompeu Fabra, i Emily Sargent, directora d’exposicions de la Wellcome Collection. Com és habitual en les exposicions del CCCB, l’aproximació que es proposa a un tema tan complex com el cervell és multidisciplinària i hibrida l’art, la ciència i les humanitats en un recorregut visual, immersiu i carregat de preguntes sense resposta. Ara bé, que no tinguin resposta no vol dir que no tinguin interès. Justament perquè no en tenen, són apassionants. I gràcies a l’exposició, el visitant pot entendre millor les preguntes i reflexionar-hi amb més profunditat.

Per aconseguir-ho, s’han utilitzat 300 peces entre les quals hi ha dibuixos originals de Santiago Ramón y Cajal, un científic que, segons Ricard Solé, és comparable a Charles Darwin o Louis Pasteur, però del qual, en canvi, no s’ha reconegut mai prou el llegat. Això ho demostra el fet que no s’ha emprès cap iniciativa per conservar adequadament i mostrar el seu arxiu personal, que consta de 28.000 peces. Precisament, en una entrevista de fa pocs dies concedida a aquest diari, la ministra de Ciència del govern espanyol, Diana Morant, posava com a exemple de divulgació científica l’Any Cajal, que tot just comença. Caldrà veure, doncs, si aquesta iniciativa repara el greuge històric comès sobre la figura d’aquest pioner en l’estudi dels laberints del cervell. A més de les il·lustracions de Cajal, a l’exposició també s’hi poden veure màquines de càlcul d’Ada Lovelace, considerada la primera programadora informàtica de la història, o de l’enginyer càntabre Leonardo Torres Quevedo, mostres de tot tipus de cervells i obres d’artistes com Tomás Saraceno, Joan Fontcuberta o Patrick Tresset, el creador de les monstruoses màquines retratistes.

L’exposició s’estructura en tres parts, una dedicada a l’esforç històric per conèixer el cervell com a objecte, amb mesures, disseccions i dibuixos; una altra sobre el que emana del cervell (consciència, memòria, somnis, etc.), i una de final sobre altres cervells, altres ments, altres formes d’intel·ligència que no només són fascinants sinó que ajuden els científics a entendre millor el cervell humà. Hi ha el cas del pop, per exemple, que és únic. En l’evolució, el temps i l’atzar han donat lloc a dos tipus de cervells: el dels pops i cefalòpodes, i els de la resta d’éssers vius. Els pops tenen xarxes neuronals esteses pels tentacles, que fan que cada braç actuï amb independència dels altres i amb autonomia respecte al cervell central. Aquesta topologia neuronal distribuïda condueix a la idea de ment estesa, que no només es pot aplicar als pops sinó també a les teranyines de les aranyes, al vol dels estols d’estornells o a les anomenades intel·ligències col·lectives dels insectes socials com les formigues i els tèrmits.

La ment estesa del visitant

L’obra de Tomás Saraceno, per exemple, se centra en les aranyes. N’hi ha que són molt petites. Tenen un cervell diminut que, en conjunció amb la capacitat de fabricar un teixit proteic que reuneix una combinació sensacional d’elasticitat, resistència i lleugeresa, s’ha estès per l’espai. Tal com mostra la peça de l’artista argentí, hi ha aranyes que poden fer teranyines que cobreixen una superfície deu mil vegades més àmplia que el seu cos i que actuen com una mena d’antena parabòlica o de sensor que recull informació de l’entorn. En aquest sentit, l’obra de Saraceno, que consisteix en una representació visual delicadíssima dels estímuls que capta una teranyina, és hipnòtica. I, a més, aconsegueix que el visitant capti d’una manera directa i inequívoca la idea de ment estesa.

D’una manera semblant, l’exposició actua com una mena de teranyina d’estímuls visuals i intel·lectuals que, en conjunt, transmeten una idea de complexitat i de misteri. Ara hi ha una imatge enorme d’un cervell construït a partir de l’activitat neuronal, ara una sèrie de dibuixos de neurones del visionari Ramón y Cajal, ara un vídeo d’un estol d’estornells que representa una coreografia irrepetible o una instal·lació audiovisual construïda a partir de l’activitat cerebral que es produeix durant els somnis. Al principi, hi ha les pintures de la cova de Chauvet, pintades per un Homo sapiens de fa trenta mil anys amb una destresa que, segons Picasso, era insuperable, i que ja fixen la capacitat simbòlica i narrativa de transcendir el temps present. Més enllà, un exemplar del fong Physarum, que tot i estar format per una sola cèl·lula, és capaç d’actuar com un cervell perquè, per exemple, pot sortir d’un laberint per trobar aliment. I això porta inevitablement a una nova idea, un nou estímul a processar per la ment estesa del visitant en què s’acaba transformant l’exposició. ¿És necessari un cervell format per neurones per resoldre problemes? Què fa que un cervell adquireixi intel·ligència, consciència, memòria o aquesta qualitat que sembla única dels humans de percebre el temps i construir narracions per explicar el món i explicar-se a ells mateixos? Quina és, en definitiva, l’essència de la humanitat?