Hi ha un fotimer de casos a l’historial dels Nobel de dones que estaven als equips descobridors, que van fer aportacions fonamentals, i que, tanmateix, no han sigut reconegudes. És el cas de Vera Rubin, per exemple, que va descobrir la matèria fosca de l’univers, però que el Nobel per aquesta troballa es van endur altres tres astrofísics; o de Lisa Meitner, que va veure com s’atorgava un Nobel al seu col·laborador Otto Hahn pel seu treball -el d’ella- sobre fissió nuclear de l’urani. I això que ella havia estat nominada al Nobel en 48 ocasions i Hahn, en només 19. En el cas d’Esther Lederberg, que treballava braç a braç amb el seu marit Joshua Lederberg en resistències a antibiòtics, va veure com ell era guardonat amb el Nobel pels descobriments dels dos i, per a més inri, quan va recollir el premi el 1958 ni la va mencionar. Així i tot, van continuar casats vuit anys més.
Per què si et dius Rosalind no pots guanyar un Nobel de ciència
Un cop més, cap dels set premis en l’àmbit de la ciència ha recaigut en una dona
Dilluns al matí, escassos minuts després que s'anunciés els científics guardonats enguany amb el Nobel de medicina, esclatava a les xarxes la polèmica. Des del compte oficial de X dels premis es publicava una fotografia de l'acabat de llorejar Victor Ambros, investigador de la Universitat de Massachusetts (EUA), on apareixia amb la seva dona, la també científica i membre del seu equip Rosalind Lee. Al text de la piulada els suecs explicaven que el premiat estava celebrant la notícia amb la seva dona i col·lega, de qui deien “que és també la primera autora de l’article científic a [la revista] Cell del 1993 citat pel Comitè del Nobel”.
Les reaccions dels usuaris d’aquesta xarxa social van ser immediates i a l’Acadèmia de Ciències Sueca li va caure una bona allau de crítiques per sexisme. Per què, qüestionaven els usuaris de X, si Rosalind Lee havia estat coautora del treball del 1993 publicat a Cell sobre microARN que havia contribuït a revelar un dels principis fonamentals que regulen l’activitat dels gens, només el seu marit havia estat reconegut? Potser es devia al fet que el comitè dels guardons odiava les dones anomenades Rosalind?, apuntaven alguns usuaris en al·lusió a Rosalind Franklin, un dels casos més flagrant de la història dels Nobel, i això que n’hi ha un bon grapat: la feina d’aquesta química va propiciar que Francis Crick i James Watson acabessin desxifrant l’estructura de la doble hèlice d’ADN i acabessin rebent un Nobel en conseqüència, mentre que ella va ser completament ignorada.
Una història d’invisibilització
Fins ara, de les més de 600 medalles atorgades en disciplines científiques -medicina, física i química-, només 26 han recaigut en una dona -un escàs 4%!-, i cap en aquesta edició. És cert que “aquests guardons acostumen a reconèixer treballs de disciplines que acostumen a estar masculinitzades per troballes que van tenir el seu origen fa dècades, quan la presència de dones en estudis que han revolucionat les ciències era encara més escassa que ara”, reflexiona Pampa García Molina, física, divulgadora científica i directora del Science Media Center Espanya.
De fet, apunta García Molina, fa temps que es reclama a l’Acadèmia Sueca que resolgui aquest desequilibri descomunal entre gèneres. El 2021, però, l'Acadèmia va sortir a fer front a les pressions amb un comunicat en què afirmava que no establiria quotes per gènere. Així i tot, el mateix president de la Fundació Nobel, Carl-Henrik Heldin, ha reconegut en diverses ocasions que el desequilibri -per no dir la pràcticament nul·la representació femenina- en els guardons és un problema, i ha expressat el seu desig que la situació canviï amb els anys.
De moment, però, es queda en anhel, almenys en ciència. Tot i que entre el 2021 i el 2024 hi va haver uns quants “brots verds”, amb quatre dones premiades en química, tres en física i una en medicina, enguany el comptador ha tornat a posar-se a zero en ciències. De set guardonats, cap era dona.
I aquest abisme entre el reconeixement d’homes i dones en ciència no tan sols afecta els Nobel, sinó que es repeteix a la totalitat de guardons més prestigiosos, des de la Medalla Fields en matemàtiques fins al premi Robert Koch en biomedicina. Per què passa això? Les dones no fan investigacions rellevants ni contribucions cabdals?
De qui és una idea?
En el cas de Rosalind Lee, és una pregunta complexa de respondre i que genera debat. Preguntats per aquest diari, experts de diferents disciplines es debatien entre arguments pròpiament sobre el pes intel·lectual de cada autor i raons discriminatòries. Per a la catedràtica de genètica a la Universitat de Barcelona Gemma Marfany, el quid de la qüestió és qui té la idea original que es premia i qui tira endavant la feina. En biomedicina, el primer autor d’un article científic acostuma a ser un doctorand o postdoc, que s’encarrega de fer l’experiment i desenvolupar el treball, mentre que el darrer autor sol ser el sènior que suposadament ha tingut la idea brillant, qui aporta el finançament per a la recerca i qui és, en última instància, responsable del laboratori.
No obstant això, en el cas de Lee i Ambros, “Rosalind participa amb el seu marit no sols en el treball reconegut, sinó en la resta fins al dia d’avui; no és un article anecdòtic, n’és coautora i té una autoria intel·lectual i experimental”, considera Lorena Fernández, enginyera directora de comunicació digital de la Universitat de Deusto, que des del seu compte de X cada dia publica una efemèride per fer valdre perfils de dones en àmbits STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Marfany hi afegeix: “Fins a quin punt les idees només són d’un? Perquè el més probable és que siguin compartides”. En aquest cas, Lee també hauria d’haver rebut el Nobel.
7 a 0
En tot cas, que enguany no hi hagi cap dona premiada entre els guardonats no té a veure tant amb les aportacions i contribucions que fan al coneixement, com amb com està estructurada encara la ciència, dominada per patrons masculinitzats on la majoria de caps de grup, i per tant autors sèniors que s’emporten la glòria, són homes, i els doctorands i postdocs primers autors, amb freqüència són dones. No és una opinió, només cal anar a buscar l’estadística. Per exemple, només dos de cada deu catedràtics a les universitats catalanes (i espanyoles) són dones.
Hi entren moltes raons en joc, complicades d’argumentar en un article d’extensió curta com aquest, des del sostre de vidre que també aplica a la ciència, fins a factors més socials, com ara que les tasques de cura continuen recaient majoritàriament en les dones en moments vitals en què les carreres professionals estan en el seu punt àlgid. O el factor all boys club, apunten Marfany i Fernández. “Preguntem-nos qui hi ha als comitès, qui nomina, qui selecciona: homes blancs caucàsics majoritàriament que acaben seleccionant homes blancs caucàsics”, assenyala Fernández.
