Estudiar els ximpanzés per entendre l’evolució humana
Aquests simis són un model semblant als nostres ancestres
Som a la sabana de Fongoli, al Senegal. Algú arrenca una branca llarga, recta i prima d’un arbre i en rosega un extrem amb les dents fins a convertir-lo en una punta esmolada. Amb aquesta llança a la mà es desplaça fins a un arbre a l’interior del qual dormen un grup de gàlags, uns primats nocturns que poden fer mig metre sense comptar la cua i pesar entre un i dos quilos. S’hi enfila i, un cop localitzat el forat on es refugien els micos, hi precipita la llança, en mata un i se l’emporta. La cacera ha tingut èxit.
Aquesta escena no pertany a la vida quotidiana de cap tribu de caçadors recol·lectors, sinó a la d’un grup de ximpanzés de sabana, uns simis que, a diferència de la majoria dels seus congèneres, que viuen en hàbitats humits i selvàtics, han après a viure en aquest entorn més sec, on hi ha entre sis i set mesos sense pluja i els arbres fruiters estan més allunyats els uns dels altres.
La sabana de Fongoli és molt semblant al territori on van viure els primers hominins com els australopitecs. Al seu torn, els ximpanzés tenen una mida i una capacitat cranial similar a les d’aquests hominins. Estudiar-los, doncs, pot donar pistes sobre com van viure i evolucionar els nostres ancestres per convertir-se, al llarg de pocs milions d’anys, en els humans moderns.
Aquest és precisament un dels objectius d’un estudi publicat a la revista Evolutionary Anthropology coliderat per la investigadora Adriana Hernández-Aguilar, professora Serra Húnter de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. “Feia trenta anys que no es feia un estudi com aquest -explica-. Hem intentat fer-nos una imatge completa de tot el que sabem d’aquests simis, tot el que no en sabem i com podem arribar a saber el que no sabem”. “Fa molt de temps que hi ha interès en els ximpanzés de sabana, però són difícils d’estudiar perquè costa molt trobar-los i habituar-los a la presència humana”. Com que els arbres fruiters estan més separats, a la sabana un grup de cinquanta ximpanzés necessita un espai de més de cent quilòmetres quadrats per viure, quan a la selva en necessitaria només dotze, cosa que en dificulta el seguiment. “Ha costat deu anys aconseguir que un dels grups s’acostumi a la presència dels científics -apunta la investigadora-. En altres llocs només podem treballar amb càmeres trampa”.
Un comportament peculiar
A més de la caça de gàlags, que executen majoritàriament les femelles, l’estudi actualitza tot el coneixement acumulat sobre aquests ximpanzés i revela més comportaments curiosos. Una de les principals dificultats de viure a la sabana és l’aridesa, que es materialitza en calor i falta d’aigua. A l’estació seca de Fongoli la temperatura pot arribar perfectament als 40 ºC. Per protegir-se de la canícula, els ximpanzés es banyen habitualment i passen força temps en coves, on l’ambient és més fresc. Una càmera trampa ha captat imatges de l’entrada d’una cova de la qual en surten gairebé a l’hora un lleopard i un ximpanzé. Aquesta coincidència indica com és d’important la termoregulació per als ximpanzés: per evitar la calor assumeixen el risc de compartir refugi amb un dels seus depredadors.
L’escassetat d’aigua i menjar l’han de resoldre amb estratègies que també es diferencien del comportament dels seus congèneres selvàtics: extreuen arrels comestibles de sota terra i excaven amb les mans als llits dels rius secs per obtenir aigua. Com que amb això no n’hi ha prou, també fabriquen esponges. Masteguen fulles fins a fer-ne una massa compacta i porosa que introdueixen en aquests mateixos forats, o en obertures als troncs dels arbres, perquè absorbeixin l’aigua que s’hi acumula. Un cop xopes, se les posen a la boca i en xarrupen el líquid.
Altres estudis també han observat que a la sabana els ximpanzés han de conviure sovint amb incendis. Els investigadors han vist que quan hi ha foc actuen amb tranquil·litat i amb moviments calculats. D’alguna manera, interpreten l’incendi i fan algun tipus de predicció calmada de com evolucionen les flames per esquivar-les. A més, també són capaços de trobar aliments a les zones cremades. Tot plegat pot donar pistes de com els primers hominins van començar a relacionar-se amb el foc.
Estudiar els grans simis per entendre l’evolució humana no és una cosa nova. El paleoantropòleg Louis Leakey va promoure-ho als anys seixanta i l’investigador català Jordi Sabater Pi, descobridor de les anomenades àrees culturals dels ximpanzés a la mateixa època, ho havia defensat sempre. En aquest àmbit, els ximpanzés de sabana són el millor model, un model que tot just s’està començant a conèixer.
