Un estudi de la UB capgira la teoria de l'evolució d'organismes marins

Una investigació de científics de la Universitat de Barcelona (UB) aporta evidències que suposen un gir en la teoria considerada més plausible sobre l'evolució genètica i de moviment dels tunicats, unes espècies marines d'aspecte gelatinós i envoltats d'una membrana. La revista científica Nature dedica la portada de la seva última edició a aquest article, impulsat en exclusiva pel Grup de Recerca Consolidat Evolució i Desenvolupament (Evo-Devo) de la UB sobre l'evolució genètica i de moviment dels tunicats, que pertanyen al grup germà dels vertebrats.

Segons ha remarcat la UB, es tracta d'una fita molt important per a la recerca catalana, perquè l'estudi ha estat fet íntegrament per un sol grup de recerca i perquè ha sortit a la portada d'una de les revistes científiques més prestigioses del món, un "episodi inaudit que no havia succeït mai a la UB i en comptades ocasions al país". "Els resultats del nou treball, destacats en la portada, posen en valor la recerca realitzada a les universitats públiques i posa de manifest la urgent necessitat de donar-los més suport i augmentar el seu finançament per poder avançar en el món de la recerca i del coneixement", ha assegurat el cap del Grup de Recerca Evo-Devo i vicerector de Recerca de la UB, Jordi García.

El treball científic mostra un nou escenari de l'evolució del tall dels cordats, és a dir, el rang de classificació biològica que agrupa tant els tunicats com els vertebrats, entre els quals s'inclouen mamífers, ocells, peixos, amfibis o rèptils. L'estudi revela que la pèrdua de gens del cor va permetre als tunicats transitar d'un estil de vida sedentari, és a dir, créixer adherits a terra, a desenvolupar moviments.

Durant molts anys, en el camp de la biologia evolutiva no s'havia prestat gaire atenció a les pèrdues de gens perquè la majoria dels estudis se centraven en com les duplicacions de gens podien ocasionar noves funcions biològiques en les espècies. L'autor de referència de la recerca, Cristian Cañestro, ha remarcat que la pèrdua de gens en la història de l'evolució no és "excepcional" perquè és un fenomen evolutiu molt més freqüent del que els investigadors creuen. "A priori, es pensava que un gen simplement es perdia quan ja no l'utilitzaven els diferents organismes (procés que es coneix com a evolució regressiva). No obstant això, hem identificat que es produeixen més pèrdues de gens de caràcter adaptatiu, és a dir, perdre certs gens pot comportar avantatges evolutius o innovacions biològiques, com el moviment", ha afegit Cañestro en declaracions recollides per l'agència Efe.

El grup investigador ha utilitzat l'espècie Oikopleura dioica, un organisme marí que forma part del plàncton dels mars tropicals i temperats, per estudiar l'impacte de la pèrdua de gens com a força evolutiva. Els resultats assenyalen que la pèrdua de gens estaria lligada a tres innovacions dels tunicats amb moviment: un desenvolupament més ràpid del cor, una estructura laminar del cor que permet millorar la circulació de l'hemolimfa (l'equivalent a la sang d'algunes espècies) i la desaparició de musculatura faríngia.

Abans de l'estudi, la comunitat científica pensava que l'ancestre comú, tant de tunicats fixats al sòl marí (ascidis) com els que podien moure's (apendiculars), tenia moviment. En aquest sentit, els resultats de la investigació contradiuen aquest escenari evolutiu previ perquè, segons han assegurat els autors, la pèrdua de gens és el que va portar els tunicats a passar d'una vida fixa a una en moviment en alguns casos, la qual cosa els ha portat a pensar que l'ancestre comú era un organisme sedentari.

Cañestro ha explicat que "l'estudi permet a la comunitat científica formular noves preguntes, com per exemple, de quina manera va evolucionar la vida sedentària en els tunicats ancestrals".