Esquizofrènia: de la psiquiatria a la genètica i la bioquímica
Un consorci internacional verifica alteracions de base biològica associades a la malaltia
No és res que hagi de sorprendre ningú ni que cap especialista no sospités de fa temps. L’esquizofrènia, classificada en tots els manuals clínics com a malaltia psiquiàtrica, té un fort component genètic que té traducció en forma de reaccions bioquímiques que explicarien els seus mecanismes més bàsics i, de fet, fins i tot el seu origen. L’explicació rau en la sinapsi i la presència anormalment alta de gens mutats o amb alteracions. Ho ha vist el consorci internacional Psychiatric Genomics, en què participen investigadors de 45 països i que busca identificar els gens implicats en malalties i trastorns mentals. En aquest consorci hi ha la iniciativa SYNGO, focalitzada en l’estudi molecular de la sinapsi. En el seu darrer treball han identificat 120 gens alterats o mutats associats a l’esquizofrènia. Els resultats s’han publicat a la revista Nature.
Entre els centenars de signants del treball, liderats per Michael O’Donovan i James Walters, de la universitat britànica de Cardiff, destaca la presència d’Àlex Bayés, cap del grup de Fisiologia Molecular de la Sinapsi, de l’Institut de Recerca de l’Hospital de Sant Pau. “Qui més qui menys, tothom s’ho pensava”, diu Bayés sobre els resultats de l’estudi. “Semblava lògica l’existència d’un fonament biològic en l’esquizofrènia”. El que no se sabia amb certesa era quin.
El treball posa de manifest que hi ha una manca d’equilibri entre les anomenades sinapsis excitatòries i les seves contràries, les inhibitòries. Per tant, que en els pacients esquizofrènics hi ha una alteració en els senyals químics i elèctrics que es transmeten a través de les connexions sinàptiques de les neurones. Aquesta alteració està mediada per gens mutats o sobreexpressats que participen en el procés. Ara bé, quin dels 120 que s’han trobat fins ara és el més rellevant encara és una incògnita.
A la recerca de noves teràpies
Pensar-hi és un repte a llarg termini i no és el primer cop que es planteja. Ja hi ha fàrmacs que controlen el que es coneix com a símptomes positius, com les ideacions, els deliris o les al·lucinacions. Són els neurolèptics, que actuen sobre el sistema dopaminèrgic. Els símptomes negatius, que afecten les capacitats cognitiva, relacional o executiva i que poden ser incapacitants, “estan fora de control farmacològic”, assegura Bayés.
El cas és que s’entén que l’esquizofrènia es manifesta -normalment al final de l’adolescència o en els primers anys de l’edat adulta- quan es trenca l’equilibri entre senyals excitatòries i inhibitòries que tenen a veure amb els símptomes positius i negatius. En aquest mecanisme hi participen milers de proteïnes, cosa que implica un nombre elevat de gens. “Hi ha una disfunció de la sinapsi donada pel desequilibri entre senyals i que podria tenir un rol important com a causa de la malaltia”, afegeix l’expert, que admet que no és una idea ni nova ni revolucionària.
El que aquest estudi canvia, i per això és rellevant, és la magnitud. S’han recaptat dades de 76.755 pacients esquizofrènics i 243.649 individus de control. Com que les alteracions genètiques són “molt poc freqüents”, la inclusió de tantes persones ha permès que afloressin. Estudis posteriors han de veure quins dels 120 gens mutats són rellevants o si n’hi ha més. Haver identificat els gens i la seva funció serà fonamental per dissenyar teràpies i explicar què fa que aquesta malaltia sigui hereditària entre el 60% i el 80% dels casos.
