Endarrerir la segona dosi per protegir més gent

La gestió d’aquesta pandèmia està sent també una gestió d’incerteses. L’aparició d’una nova amenaça per a la salut pública ha generat un seguit de preguntes per a les quals la ciència està trobant respostes tan ràpid com pot. Per entendre com actua un microbi desconegut cal temps, però per controlar una crisi s’ha de reaccionar amb celeritat. La realitat, doncs, xoca amb la necessitat.

Davant d’aquesta disjuntiva, només es pot fer una cosa: prendre la millor decisió possible amb les dades que es tenen en cada moment, i quan se n’obtinguin més, modificar, si cal, la resposta. Per tant, és normal que hi hagi experts que proposin accions diferents o que canviïn d’opinió. Això és el que hem vist, per exemple, amb les mascaretes (al principi, amb el que se sabia, alguns pensaven que no eren importants) o la desinfecció de superfícies (amb el temps hem vist que no era tan essencial). Ara ens trobem en una situació similar pel que fa a quina és la millor estratègia de vacunació.

Un dels forats negres més importants en el nostre coneixement del SARS-CoV-2 ha sigut sempre la resposta immunitària que provoca. Algunes persones, quan s’infecten, generen pocs anticossos, mentre que d’altres en produeixen molts. Tampoc sabem quant de temps duren aquestes defenses ni quina mena de protecció donen, ni quin paper juguen les cèl·lules que formen part del sistema immunitari en tot plegat. Així doncs, no és estrany que al voltant de les vacunes hi hagi també encara una sèrie de dubtes, perquè, al cap i a la fi, no són res més que una manera d’activar la nostra immunitat.

Abans de res, cal dir que el fet que no entenguem encara del tot com funcionen les vacunes no és culpa d’haver fet les proves clíniques massa de pressa. L’objectiu d’aquests tests és assegurar que un fàrmac no és tòxic o produeix efectes secundaris greus, i que fa l’acció que es desitja. En aquest sentit, totes les vacunes contra el covid-19 aprovades fins ara han passat unes proves tan rigoroses com és habitual amb una nota molt alta, i han demostrat sense cap mena de dubte que generen anticossos protectors, tal com s’esperava, i que no provoquen cap resposta greu, més enllà dels efectes habituals de moltes vacunes durant les primeres hores (malestar general, mal de cap, febre, dolor a la zona de la punxada...). No representen, doncs, cap perill per a la salut i per això s’estan administrant massivament.

És cert que, a l’acabar els assajos clínics, la informació que teníem sobre com s’havia d’administrar la vacuna era limitada. Com en tots els assajos previs, només s’havien provat certes condicions en uns quants milers de persones, perquè és logísticament impracticable analitzar totes les variacions possibles de dosi i administració i tenir prou voluntaris de tots els grups (d’edat, gènere, ètnia, etc.). A partir d’aquí es dedueixen les condicions ideals per a la resta de la població. Així doncs, quan va començar la campanya, les anàlisis suggerien que les vacunes protegien contra els símptomes del covid-19 però no de la infecció (un vacunat no emmalaltiria però podria contagiar), i que calia donar-ne dues dosis relativament seguides, separades per dues o tres setmanes, per obtenir una bona immunitat.

L’opció d’endarrerir la segona dosi

Ja de bon principi alguns experts van proposar que aquesta no els semblava la millor estratègia, sobretot per com estava la situació a principis d’any (en plena pujada de la tercera onada i amb noves variants més contagioses convertint-se ràpidament en majoritàries). Segons ells, era millor vacunar el màxim de gent vulnerable amb una injecció i retardar, si calia, la segona. La hipòtesi era que la protecció de la dosi inicial, encara que incompleta, seria suficient per evitar problemes greus en bona part de la població que corria un risc important de morir de covid-19. Basant-se en anàlisis preliminars, assumien que fins i tot dotze setmanes després la segona dosi provocaria una pujada d’anticossos suficient per arribar al màxim esperat. Altres experts consideraven que això era arriscat, perquè els estudis clínics previs no havien analitzat aquests patrons. A més, una de les pors era que una vacunació incompleta podria afavorir encara més l’aparició de variants resistents a les vacunes.

Davant d’aquesta incertesa, cada país ha triat la seva opció. La majoria d’Europa ha optat per seguir els plans originals. Espanya, per exemple, ha vacunat el 4,5% de la població amb una dosi, i més de la meitat d’aquests (el 2,6%) ja amb dues. Al Regne Unit, en canvi, s’ha prioritzat la primera dosi per duplicar el nombre de vacunats: ara el 26,4% dels ciutadans n’han rebut una, però només el 0,9% se n’han posat dues.

Amb més de 220 milions de persones a tot el món a qui s’ha administrat almenys una dosi, tenim molta més informació que abans, i seria un bon moment per analitzar els protocols vigents. Especialment útil és el cas d’Israel, que ja ha posat una dosi de la vacuna a més del 50% de la seva població (i les dues al 36%). Segons les noves dades que ens arriben, quina de les dues estratègies està sent més eficaç?

Per començar, estudis d’Israel confirmen que dues dosis de la vacuna de Pfizer han immunitzat el 95% dels que les han rebut, tal com preveien els assajos clínics, fins i tot quan la variant dominant és l’anglesa. Per altra banda, un treball fet al Regne Unit i publicat a finals de febrer calculava que la mateixa vacuna protegeix contra la malaltia un 72% dels que han rebut una sola dosi, una xifra més alta que l’estimada inicialment. Un altre estudi preliminar recent proposa que la vacuna d’AstraZeneca tindria una eficàcia del 76% a l’hora d’evitar la malaltia, fins a tres setmanes després de la primera dosi. Això ho confirmarien estudis d’Escòcia, on s’ha vist que els ingressos hospitalaris per covid-19 s’han reduït un 85% entre els vacunats amb la primera dosi de Pfizer i un 94% amb la d’AstraZeneca. A més, una sola dosi de la vacuna d’AstraZeneca reduiria un 67% el nombre de positius (també els asimptomàtics). Això suggeriria que, en contra del que es pensava, algunes vacunes podrien frenar no tan sols els casos de covid-19 simptomàtics sinó també la transmissió del virus.

Aquesta informació és encara molt preliminar, té algunes limitacions de disseny (grups petits, franges d’edat limitades...) i s’haurà d’anar confirmant al llarg dels pròxims mesos. De tota manera, sembla indicar que els que l’han encertat han sigut els països que, com el Regne Unit, no han tingut pressa per vacunar amb dues dosis. La protecció que han aconseguit és més bona del que s’esperava i ha arribat a una proporció més àmplia de la població vulnerable, la qual cosa ja s’ha traduït en una baixada important de la pressió als hospitals. Amb aquests resultats, Boris Johnson ha anunciat un pla de sortida lenta del confinament actual per fases, que no es completarà fins que tota la població adulta del país hagi rebut almenys una dosi. La idea és que llavors es podran relaxar les mesures definitivament, sense por d’augmentar els casos greus.

Segurament no podrem dir del cert qui ha pres la millor decisió fins que, d’aquí un temps, puguem analitzar retrospectivament tota la informació. Però si hem de prendre una decisió ràpida sobre el que cal fer en aquest moment, seria important tenir en consideració tots aquests nous estudis per decidir si cal adaptar l’estratègia de vacunació al que se sap ara.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC