Eivissa és especial, també en la seva genètica

Primer van ser un grup d’intel·lectuals alemanys que a principis dels anys trenta fugien del nazisme (el filòsof Walter Benjamin, l’artista Raoul Hausmann i companyia). Després, alguns arquitectes catalans encapçalats per Josep Lluís Sert, que perseguien el mite de l’illa blanca. A finals dels seixanta, una gernació de hippies. Tots ells anaven a Eivissa a buscar un lloc especial, màgic, diferent de la resta del continent. El que no sabien ni els intel·lectuals alemanys, ni els arquitectes catalans ni els hippies de tot el món era que Eivissa és, efectivament, diferent en un sentit molt particular: segons un estudi recent dirigit per l’investigador Francesc Calafell, de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF), els eivissencs són diferents de la resta de població del seu entorn a escala genètica. La diferència, a més, és tan significativa com la que presenten els habitants del País Basc i de Sardenya, considerats casos d’anomalies genètiques.

Quatre mostres sospitoses

La història d’aquest descobriment il·lustra perfectament com funciona la recerca. En un estudi exploratori de la genètica del Mediterrani de la península Ibèrica, Calafell i els seus col·laboradors es van adonar que hi havia quatre mostres molt diferents de la resta. En van analitzar la procedència i van descobrir que totes quatre procedien d’Eivissa. Sense dubtar-ho, van deixar de banda l’estudi inicial per aprofundir en l’abast i els motius d’aquella singularitat genètica que tot just treia el nas a les seves mostres. A continuació van analitzar la informació genètica de 105 voluntaris de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, juntament amb 189 mostres d’altres regions d’Espanya. Els resultats van corroborar que els eivissencs autòctons -amb els quatre avis illencs- eren genèticament diferents de la resta d’habitants de la Península. “Hem trobat un excés de zones del genoma amb les mateixes seqüències procedents del pare i de la mare, cosa que indica que el grau de parentiu dels illencs és més elevat que en altres regions”, destaca Calafell. A banda d’aquest resultat, a Eivissa es produeix un altre fet que reflecteix aquest parentiu: “Hi ha deu cognoms autòctons que porten un 20% de la població resident”, explica l’investigador. I això en una població de prop de 50.000 habitants, molts dels quals no són autòctons.

D’on provenen els eivissencs?

Per explicar aquesta singularitat es pot recórrer a la història de l’illa, que a diferència de les veïnes Mallorca i Menorca va ser conquerida pels fenicis al segle VIII aC. Però la genètica és tossuda: les anàlisis d’ADN antic que els investigadors han efectuat a partir de mostres de la necròpoli fenícia de Puig des Molins, datada de fa 2.500 anys, indiquen que els eivissencs actuals no tenen origen fenici. Els seus genomes també són molt diferents dels genomes dels habitants del nord de l’Àfrica, que van controlar l’illa després de la caiguda de Roma al segle V, com ho demostra l’anàlisi genètica que s’ha practicat a 157 mostres d’aquesta regió. D’on procedeixen, doncs, els eivissencs?

Per resoldre l’enigma, cal afegir una altra variable a l’equació: l’ecologia. Eivissa és l’illa més àrida de les Balears i això, històricament, ha imposat limitacions importants a la quantitat de població que podia sostenir. Així, Eivissa ha sigut sempre l’illa més feble davant d’atacs i epidèmies com les que es van produir al llarg dels segles XVI i XVII. Pirates berbers, malària, l’atac franco-otomà del 1536 i la pesta bubònica del 1652 van delmar la població de l’illa. I en una població reduïda, l’evolució del genoma pot estar fortament condicionada per l’atzar. En un exemple extrem, si en una població de cinc conills -dos de negres i tres de blancs- només tenen descendència els negres, els gens que porten la informació del color blanc desapareixen de la població. A parer dels científics, aquest efecte, conegut com a deriva genètica, ha condicionat l’evolució genètica dels eivissencs. “Això explica l’absència de trets genètics antics i la seva diferenciació, perquè la població actual descendeix d’un nombre reduït de supervivents”, aclareix l’investigador doctorand Simone Biagini, primer autor del treball.

“Dins la seva singularitat, a qui s’assemblen més els eivissencs és als catalans i valencians”, diu Calafell. Finalment, aquest fet ha conduït els investigadors a formular la hipòtesi que els eivissencs actuals són descendents dels catalans que van conquerir l’illa el segle XIII. “Qui més poden ser, sinó?”, es demana l’investigador.