Ningú està fora de perill: el clima colpeja els països rics

Nova YorkEl cap de setmana passat, alguns dels països més rics d’Europa es van sumir en el caos, quan els rius es van desbordar furiosos a Alemanya i Bèlgica: les aigües van submergir pobles, van estampar cotxes estacionats contra els arbres i van deixar els europeus commocionats per la intensitat de la destrucció.

Uns quants dies abans, al nord-oest dels Estats Units, una regió famosa pel seu clima fresc i cels ennuvolats, centenars de persones van morir de calor. Al Canadà un incendi forestal va esborrar un poblet del mapa. Moscou va patir l’impacte d’unes temperatures que han batut rècords. I el cap de setmana passat, al nord, les muntanyes Rocalloses es preparaven per a una altra onada de calor mentre els incendis forestals es propagaven per dotze estats de l’oest dels Estats Units.

Aquestes grans catàstrofes climàtiques d’Europa i l’Amèrica del Nord han sensibilitzat l’opinió pública sobre dos fets fonamentals demostrats per la ciència i la història: el món en general no està preparat per frenar el canvi climàtic ni per conviure-hi. Els desastres d’aquesta setmana han devastat alguns dels països més rics del món, que deuen la seva prosperitat a més d’un segle de combustió de carbó, petroli i gas, activitats que envien a l’atmosfera els gasos d’efecte hivernacle causants de l’escalfament global.

Morir pel clima

Friederike Otto, una física de la Universitat d’Oxford que estudia els lligams entre els fenòmens meteorològics extrems i el canvi climàtic, comenta: “Ho dic com a alemanya: la idea que ens puguem morir a causa del clima ens resulta totalment aliena. Ni tan sols ens adonem que ens hem d’adaptar a la situació ara mateix. Hem de salvar la vida de la gent”. De moment, les inundacions d’Europa han causat més de 200 morts, la majoria de les quals s’han produït a Alemanya, l’economia més potent de la Unió Europea. S’ha notificat la desaparició de centenars de persones a Alemanya, Bèlgica i els Països Baixos, i això fa pensar que la xifra de morts podria ser més elevada. I ara hi ha qui comença a preguntar-se si les autoritats van avisar adequadament la població dels possibles riscos.

L’interrogant més important és si el nombre cada cop més elevat de catàstrofes registrades al món desenvolupat tindrà alguna repercussió en les mesures que adoptin els països i les empreses més influents del planeta per reduir les emissions dels gasos que escalfen l’atmosfera. Aquests interrogants es plantegen uns mesos abans del novembre, quan les Nacions Unides lideraran la Conferència sobre el Canvi Climàtic, que es farà a Glasgow. Serà el moment de fer balanç i veure si els estats seran capaços d’acordar mesures per controlar les emissions i evitar els pitjors efectes del canvi climàtic.

Els desastres agreujats per l’escalfament global han deixat al seu pas un rastre de morts i pèrdues econòmiques en gran part del món en desenvolupament: han arrasat cultius a Bangla Desh, han destruït una sèrie de poblets a Hondures i han amenaçat l’existència mateixa de petits estats insulars.

Peticions desateses

El tifó Haiya va devastar les Filipines abans de la conferència del 2013, cosa que va portar els representants dels països en desenvolupament a demanar fons destinats a afrontar les pèrdues i els danys ocasionats per desastres climàtics dels quals no eren responsables. Aquesta petició va ser denegada pels països més rics, com ara els Estats Units i la Unió Europea.

Segons Ulka Kelkar, responsable de medi ambient a la delegació de l’Institut de Recursos Mundials a l’Índia, “els fenòmens meteorològics extrems solen causar un nombre de morts molt elevat i una gran destrucció als països en desenvolupament, però es considera que això és responsabilitat d’aquests països, i no un fenomen agreujat per més de cent anys de gasos d’efecte hivernacle generats pels països industrialitzats”. Les catàstrofes, cada cop pitjors, que colpegen ara els estats rics demostren que els països en desenvolupament tenien raó quan demanaven ajuda per lluitar contra el canvi climàtic. De fet, des que es va negociar l’Acord de París del 2015 per impedir els pitjors efectes de l’escalfament global, les emissions no han fet sinó augmentar. Actualment la Xina és qui més gasos emet del món. Les emissions han anat baixant ininterrompudament tant als Estats Units com a Europa, però no al ritme necessari per frenar l’augment de la temperatura global.

En un comunicat difós en nom d’un grup de països conegut com a Fòrum de Vulnerabilitat Climàtica, Mohamed Nasheed ens ha recordat el preu que haurem de pagar entre tots. Ho diu Nasheed, expresident de les Maldives, una nació insular en greu risc de desaparició per la pujada del nivell de la mar: “Encara que no tothom pateix els mateixos efectes, aquest esdeveniment tan tràgic ens recorda que, en aquesta emergència climàtica, ningú està fora de perill, tant si viu en una petit estat insular com en un estat desenvolupat de l’Europa Occidental”.

La violència d’aquestes catàstrofes és extraordinària, però també crida l’atenció el fet que s’hagin esdevingut ara, just abans de la conferència de Glasgow, en la qual s’intentarà arribar a un acord sobre la lluita contra el canvi climàtic. En aquests moments, l’historial del món en matèria de cooperació no és gens brillant i, a més, aquest mes han esclatat noves tensions diplomàtiques. La Comissió Europea, que és una de les principals economies, va presentar la setmana passada el full de ruta més ambiciós per promoure uns canvis. Proposa una sèrie de lleis amb els objectius següents: prohibir abans del 2035 la venda d’automòbils de gasolina i dièsel; exigir a gairebé totes les indústries que paguin per les emissions que produeixen, i -el més important de tot- imposar un impost a les importacions provinents de països amb polítiques climàtiques menys estrictes.

Es preveu, però, que aquestes propostes seran rebudes amb objeccions categòriques tant dins d’Europa com en països on les empreses es podrien veure amenaçades per la proposta d’un impost sobre el carboni, cosa que complicaria encara més les perspectives de cooperació global a Glasgow.

Ignorar la ciència

El que ha passat aquest estiu és conseqüència de dècades d’indiferència davant dels avisos de la ciència. Els models climàtics han advertit de les catastròfiques repercussions de l’augment de les temperatures. El 2018, un estudi científic força exhaustiu va avisar que, si no s’impedeix que la temperatura mitjana global pugi més d’1,5 ºC en comparació amb el començament de l’era industrial, els resultats podrien ser catastròfics: des de la inundació de ciutats costaneres fins a la pèrdua de collites en diferents regions de món.

L’informe oferia als líders mundials un camí pràctic, però també difícil, per sortir del caos. En aquest document es demanava que el 2030 el món en el seu conjunt hagi reduït les emissions a la meitat. Tot i així, les emissions globals han continuat augmentant des d’aleshores, fins al punt que la temperatura mitjana global ha pujat més d’1 ºC des del 1880, cosa que fa encara més complicat mantenir l’augment per sota del llindar d’1,5 ºC.

A mesura que ha anat augmentant la temperatura mitjana, també han anat creixent en general la freqüència i intensitat dels fenòmens meteorològics extrems. Aquests últims anys, gràcies als avenços científics s’ha pogut precisar amb exactitud el grau d’influència del canvi climàtic en una sèrie de fets concrets. Per exemple, Friederike Otto i un equip d’investigadors internacionals han conclòs, gairebé amb certesa total, que l’extraordinària onada de calor registrada a finals de juny al nord-oest dels Estats Units no s’hauria produït si no fos per l’escalfament global.

Tot i que farà falta una anàlisi científica exhaustiva per relacionar el canvi climàtic amb les catastròfiques inundacions de la setmana passada a Europa, l’atmosfera és ara més càlida i reté més humitat, per la qual cosa ja en aquests moments provoca pluges més abundants a tot el món quan esclata una tempesta. No hi ha dubte que els fenòmens meteorològics extrems continuaran sent més freqüents i més intensos com a conseqüència de l’escalfament global. Un article publicat fa una setmana pronostica que, a causa del canvi climàtic, a finals d’aquest segle es registraran a Europa més tempestes que, tot i desplaçar-se lentament, seran força intenses.

Un missatge que no cala

Richard Betts, climatòleg de l’Institut de Meteorologia del Regne Unit i professor de la Universitat d’Exeter, diu: “Ens hem d’adaptar als canvis que ja formen part integral del nostre medi, però també hem d’impedir la introducció de nous canvis i, per a això, cal reduir les emissions i la nostra influència en el clima”.

És evident que aquest missatge no ha tingut cap impacte en els responsables polítics, i potser tampoc en l’opinió pública, sobretot en el món desenvolupat, que encara conserva una sensació d’invulnerabilitat. El resultat és la falta de previsió, fins i tot en països amb recursos. Als Estats Units, les inundacions han matat més de 1.000 persones només des del 2010, segons dades oficials. Al sud-oest, els últims anys s’han disparat les morts a causa de la calor.

De vegades això es deu a les dificultats dels governs per respondre a catàstrofes que mai s’havien viscut, com l’onada de calor del mes passat a l’oest del Canadà. Segons Jean Slick, cap del programa de gestió de desastres i emergències de la Royal Roads University de la Colúmbia Britànica, “potser tens un pla, però no saps si funcionarà”.

Altres vegades es deu a la falta d’incentius polítics per invertir diners en l’adaptació a la nova situació. Com diu Samantha Montano, professora de gestió d’emergències a l’Acadèmia Marítima de Massachusetts, “quan estiguin enllestides les noves infraestructures contra les inundacions, els actuals dirigents segurament ja no governaran, però bé hauran de justificar ara la despesa de milers de milions de dòlars”.

Copyright The New York Times

Traducció Lídia Fernández Torrell