Joan Martínez-Alier: "Els economistes manen massa"

"A la vida vas ampliant la ignorància", diu Joan Martínez-Alier quan parla de l’Àrtic. "Fa dos anys no en sabia res, però ara s’ha convertit en una zona de transport i extracció". Amb aquesta mena d’expressions, el professor emèrit de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona i pioner mundial de l’economia ecològica exerceix la modèstia i la curiositat de les persones sàvies. La seva trajectòria acadèmica, basada en aquests dos valors i en un interès genuí pels sistemes econòmics que aviat va desembocar en crítica, ha estat reconeguda amb el premi Holberg 2023.

Establert pel Parlament de Noruega i considerat un dels premis internacionals més prestigiosos, s’atorga anualment a una personalitat destacada en els àmbits de les humanitats, les ciències socials, el dret o la teologia. Segons Heike Krieger, presidenta del comitè Holberg, "Martínez-Alier té la distinció inusual d’anticipar i comprometre’s activament amb els desafiaments planetaris interrelacionats de la pobresa, el canvi climàtic i la seguretat alimentària". L’investigador recollirà el premi, dotat amb uns 550.000 euros, en una cerimònia a Bergen el 8 de juny.

Martínez-Alier és conegut per la seva crítica a la teoria econòmica vigent, basada en el creixement. És autor de dos llibres influents en els àmbits de l’economia ecològica i l’ecologia política, tots dos publicats originalment en anglès i traduïts al castellà: La ecología y la economía (Fondo de Cultura Económica, 1991) i El ecologismo de los pobres: conflictos ambientales y lenguajes de valoración (Icaria, 2005). "L’objectiu de la meva investigació és mostrar que el creixement econòmic i els canvis en els fluxos d’energia i de materials en l’economia, d’una banda, i el nombre creixent d’injustícies ambientals, de l’altra, són dues cares de la mateixa moneda", assegura.

Quan els no experts ens acostem a l’economia, ja sigui als mitjans de comunicació o altres fonts d’informació, ens trobem amb un discurs dominant, el del creixement i els indicadors com el PIB, que assumeix que les lleis d’aquesta entitat que són els mercats manen com si fossin lleis de la física. Vostè fa dècades que treballa en una altra línia.

— Precisament sostenim que les lleis de la física diuen una altra cosa. Les lleis de l’economia industrial es basen en la fotosíntesi del passat remot, de fa milions d’anys, en el carbó, el petroli i el gas. Per tant, no es pot dir que es produeix sinó que s’extreu, es crema. I ja fa 120 anys que sabem que cremar combustibles fòssils produeix massa diòxid de carboni. Jo soc ja la segona o tercera generació d’economistes dissidents, com Howard Odum, que era ecòleg i va començar a parlar d’economia perquè deia que s’havia d’entendre com circulen l’energia i els materials. La llei de l'entropia és més important que les lleis de l'economia humana. Vaig començar fent economia agrària i vaig aprendre ben aviat a calcular calories, però els economistes normals són més metafísics.

Quina és la crítica principal de l’economia ecològica al sistema actual?

— La societat internacional d’economia ecològica es va fundar el 1990 per dissidents de l’economia i ecòlegs que van començar a calcular com l’agricultura actual, en comptes de ser una font neta de calories, era un sistema en el qual s’introduïa més energia de la que se'n treia. Si la humanitat hagués fet això des del principi no existiríem. L’economia ecològica critica l’equilibri del mercat basat en l’oferta i la demanda i el creixement econòmic, perquè el mercat no té en compte el futur, la biodiversitat o el canvi climàtic. D’això en diuen externalitats, que ja és un terme simptomàtic, i s’obliden de quines són les raons reals i físiques del creixement i dels inconvenients que produeix.

El model econòmic dominant es pot qualificar d’extractivista?

— Es parla de producció, però el model actual es basa en l’extracció i en generar deixalles que no se saben gestionar. Es parla d’economia circular, però és pura retòrica. Si fas comptes, l’energia no es pot reciclar i dels materials es recicla una part molt petita. I si es recicla l’aigua és perquè el sol l’evapora i, de tant en tant, plou.

Aquest model extractivista condueix necessàriament a conflictes o injustícies ambientals?

— És automàtic: si l’economia no és circular vol dir que la setmana que ve, o el mes que ve, hem d’anar a buscar nous materials i nova energia. Veiem la gent desesperada per trobar gas, per exemple. Ara a Moçambic hi haurà una guerra per aquest motiu: hi ha moltes diferències socials i hi van empreses de fora. A Iamal, a Sibèria, hi ha gas, però hi viuen els nenet, que protesten perquè els hi fan malbé tot. Amb el petroli, el coure o la bauxita passa el mateix. L’economia industrial contínuament busca llocs per fer noves extraccions. Encara que es recicli, si l’economia creix, no tot pot venir del reciclatge. I tot això genera conflictes perquè la gent que viu en aquests llocs és desplaçada o directament assassinada.

A l’Atles de Justícia Ambiental que vostè dirigeix hi ha consignats 3.840 conflictes o injustícies ambientals i gairebé cada dia se n’hi afegeixen de nous. Quan pensem en conflictes ambientals tenim tendència a imaginar els natius de l’Amazònia lluitant contra empreses fusteres o petrolieres, però també tenim conflictes ambientals al costat de casa.

— Ara precisament ha sortit un llibre sobre un accident que hi va haver els anys 40 en una mina de carbó al Berguedà i que jo no coneixia, en el qual van morir 30 obrers. Sempre dic que algú hauria de fer un atles dels Països Catalans. A l’horta de València i al delta de l’Ebre hi ha conflictes semblants per l’aigua. També hi ha el cas de les mines de potassa al Llobregat: els anys 30 ja hi havia protestes de la CNT perquè la sal feia malbé el riu. Es podria fer una història econòmico-ecològica de Catalunya i de qualsevol lloc.

Ens fixem massa en el PIB, que és un indicador força lligat a un cert model econòmic?

— El PIB està mal comptat perquè no té en compte la feina domèstica, per exemple. Durant la pandèmia, en lloc d’anar a restaurants cuinàvem a casa, cosa que no és cap desgràcia. Això feia baixar el PIB, però en certes circumstàncies podria fer augmentar el benestar. No cal una pandèmia per viure d’una altra manera i decréixer per augmentar el benestar, encara que baixi el PIB. Si baixa el PIB hi haurà menys feina, però si a tothom se li donés una renda bàsica universal, estar aturat no seria tan greu.

Una de les crítiques a la renda bàsica universal és que no hi ha prou diners.

— Ningú diu de pagar 5.000 euros al mes. Suposant que aquesta renda fos de 700 o 800 euros al mes a partir dels 18 anys, això es podria pagar apujant alguns impostos o desviant despesa pública de conceptes com les obres públiques.

Quins altres indicadors hi ha a part del PIB?

— D’una banda, hi ha els indicadors físics, com la petjada ecològica o la pavimentació del sòl, que és un indicador que va contra la biodiversitat. Després hi ha la quantitat de materials i d’energia que es consumeixen. També hi ha indicadors socials: n’hi ha que mesuren la felicitat de la gent, l’esperança de vida o la violència social. Ara hi ha indicadors que fa quaranta anys no hi eren, com la violència contra les dones. No és que abans no existís, sinó que no n'hi havia la mateixa percepció social. De la mateixa manera, utilitzar aquests altres indicadors requereix una certa sensibilitat social. No hi ha cap ministre que no digui que no sap què és el PIB i, en canvi, no n’hi ha cap que sàpiga quantes tones de material per càpita utilitza la gent.

El decreixement que vostè defensa pot ser complicat d’implementar en països en procés de desenvolupament?

— Una cosa és el decreixement al Nord, que implica reduir l’ús d’energia i materials, independentment del que passi amb el PIB. Al Sud, en canvi, la gent es pot enfadar, però també hi ha un decreixement pràctic. Hi ha indígenes als Estats Units que volen tancar un oleoducte perquè passa pel seu territori. A l’Índia, la població originària, reconeguda amb drets a la Constitució, protesta contra la mineria del carbó no perquè sigui ecologista, sinó perquè les mines els expulsen d'on viuen. Això, a la pràctica, és decreixement. No són ecologistes, però és com si ho fossin.

En aquests casos es pot dir que hi ha una confluència entre interessos locals i globals?

— A poc a poc, en molts llocs del món, la gent lliga els problemes locals amb el canvi climàtic. El decreixement s’està ajuntant amb la justícia ambiental al món. Cada vegada hi ha més centrals tèrmiques de carbó a les ciutats, on hi ha molta contaminació, i la gent comença a protestar, per motius de salut i d’impacte en el clima. A Bangalore, Disha Ravi va sortir al carrer amb les seves amigues per dir al govern que donés diners als agricultors i no a la indústria del carbó i la van empresonar. Aquesta gent no exigeix decreixement, sinó justícia ambiental i que la gent visqui millor. Aquestes aliances no havien existit mai.

La transició energètica per fer front al canvi climàtic també genera conflictes com els que reflecteix la pel·lícula Alcarràs o el que hi ha ara al nord de Noruega, on els sami protesten per la instal·lació d’aerogeneradors.

— Al final, és una qüestió de desigualtat. Aquí també hi ha hagut moltes protestes per parcs eòlics. La gent diu que ja hi ha les preses de Mequinensa, les centrals nuclears i que tota l’energia que generen va cap a Barcelona. La transició energètica, que crec que s’ha de fer, implica materials com el coure i el níquel, però també molts altres, i això fa que hi hagi mineria en llocs on no n’hi havia: a Portugal, a Extremadura o al nord d’Europa. Les terres rares van molt buscades i s’ha d’anar a llocs incòmodes, es troben en concentracions baixes i s’han de fer grans excavacions. La gent protesta no perquè estigui en contra de la transició, sinó perquè els perjudica sense que hi guanyin res. I no n’hi ha prou amb donar-los diners. Segons com, es pot considerar un insult.

Què pensa sobre la proposta d’ampliar l’aeroport del Prat?

— És el típic conflicte ambiental en què hi ha baralles sobre les valoracions. Si t’atropella un cotxe, hi ha uns barems i l’assegurança paga uns diners. Si apugéssim aquesta quantitat, potser la gent conduiria millor. És un debat econòmic. Però si et pregunten quant val la teva mare, segurament diràs que no té preu. Hi ha diverses escales de valor. L’argument a favor d’ampliar l’aeroport és que vindran més viatgers i portaran més diners. Però, quant valen els ànecs? Hi ha molt en joc perquè el que es faci no és reversible. Jo hi estaria en contra, però en un conflicte així la clau és qui té el poder d’imposar el mètode de decisió. I el factor més important és la incommensurabilitat dels valors.

No es poden transformar tots els valors en equivalents en diners per incloure-ho a les anàlisis econòmiques?

— Hi ha gent que ho fa, però crec que no es pot fer, sobretot quan parlem del futur. Hi ha tota una economia crematística del canvi climàtic molt desacreditada perquè compara el cost de frenar la crema de carbó en termes de decreixement econòmic amb els beneficis futurs de les noves generacions, que se suposa que seran més riques que nosaltres. Però si ho fem tot malbé seran més pobres, de manera que el raonament purament econòmic no serveix. Els economistes manen massa. Ho diu un economista penedit com jo, perquè soc una altra cosa, un economista ecològic.