"Sota l'aigua del Mediterrani estem al caire del col·lapse"

“Si poguéssim aixecar l’aigua del mar i mirar a sota, estaríem tots espantats”, etziba l’ecòleg marí Joaquim Garrabou. Des del seu despatx a l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona, banyat per la platja del Somorrostro, aquest científic estudia i documenta l’impacte del canvi climàtic en els ecosistemes marins costaners i n’és un dels experts més reconeguts. Amb una barreja d’incredulitat i de ràbia, afegeix: “En 25 anys estan canviant molt les coses, a molta velocitat i de forma molt exagerada. I la gent no se n’adona, perquè va a la platja i només veu el blau del mar, les onades, el vent. Però sota l’aigua estem al caire del col·lapse”.

L’augment de les temperatures, sobretot, però també la pressió humana, la sobrepesca i la contaminació estan malmetent el Mare Nostrum fins a abocar-lo a un punt de no retorn. “No hi ha cap lloc que estudiem de la Mediterrània on no veiem els estralls causats pel canvi climàtic, als quals s’afegeixen els impactes per la resta de factors”, es lamenta la investigadora ICREA Cristina Linares, catedràtica de la Facultat de Biologia i investigadora de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona. 

Aquesta biòloga marina porta dues dècades documentant la petjada de l’emergència climàtica en les poblacions de coralls, una espècie emblemàtica i mot arrelada a les cultures i oficis del Mediterrani ja des del paleolític. Amb un valor ecològic cabdal pel seu paper estructural, són organismes molt longeus, que poden viure desenes d’anys i que són formadors d’hàbitat. Per això funcionen com un bioindicador ecològic excepcional.

“Els coralls formen hàbitats, petits boscos, creen refugis que atreuen moltes altres petites espècies d’invertebrats, briozous, esponges, equinoderms o eriçons de mar, posidònia. Quan el corall desapareix, ho fan la resta de plantes i animals”, assenyala Linares.

I el problema és que està desapareixent del nostre litoral. Almenys, a fondàries d’entre 15 i 25 metres, que és la franja que més s’escalfa i també la que els humans podem gaudir i explotar més. En aquest sentit, les conclusions d’un estudi recent de la UB, liderat per aquesta biòloga marina, constituïen un crit (desesperat) d’alerta. Posaven de manifest que l’onada de calor extrema de l’estiu del 2022 va provocar un increment sense precedents de la mortalitat de la gorgònia vermella (Paramuricea clavata), un organisme de la família dels coralls amb forma de vano que també forma colònies. Segons van veure les investigadores de la UB, el 70% de les poblacions d’aquesta espècie animal situades en zones protegides del parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, s’hi van veure afectades. I no tan sols això, sinó que han constatat que ha desaparegut el 40% de la superfície que ocupaven.

Fins ara aquestes poblacions de P. clavata en aquesta àrea marina protegida havien resistit les onades de calor d’anys anteriors millor que altres poblacions del Mediterrani, el que havia fet pensar als investigadors que potser eren un refugi climàtic. Tanmateix, “hem vist que no és així, que la resiliència d’aquesta espècie podria no ser suficient per mantenir les poblacions en l’escenari d’escalfament global que es preveu”, afirma Linares. Que aquesta espècie i d’altres coral·lígenes desapareguin dibuixa un escenari dramàtic, perquè són la base dels ecosistemes marins de la costa propera.

El mar, un desert

Els informes del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC, per les seves sigles en anglès) situen la península Ibèrica com una zona desèrtica en un futur massa proper. És, de fet, una de les regions més afectades d’Europa per l’augment de les temperatures i les sequeres extremes. I malgrat que sovint l’atenció se sol concentrar a la part terrestre, al mar l’impacte de l’escalfament global és alarmant. Els estudis assenyalen que s’escalfa a una taxa més elevada que d’altres mars i oceans. Hi contribueix el fet que està confinat amb una pressió humana enorme. “Sempre es posa com a exemple de punt calent de biodiversitat, perquè té moltes espècies endèmiques, però també cada cop més com a punt calent de canvi climàtic”, apunta la investigadora eivissenca de la UB Linares. 

Els primers indicis que els ecosistemes marins també es veien afectats per l’augment de temperatures van arribar als anys 80, quan els coralls tropicals es van despullar dels seus bells colors i es van quedar ben emblanquinats, morts. Allò va fer sonar les alarmes. Una dècada més tard va arribar el torn del Mediterrani, quan encara ni es parlava de biodiversitat de la costa: el 1999 es va observar el primer gran esdeveniment de mortalitat massiva degut a condicions de temperatures anormalment elevades. Aleshores va afectar les costes de la Provença de França i del golf de Gènova al nord d’Itàlia.

Al cap de poc temps, el fenomen havia arribat també a les costes catalanes. “Al principi ens pensàvem que el nostre litoral era una zona de refugi perquè la hidrologia i el sistema de corrents i dels vents ens feia pensar que les temperatures no podrien superar els llindars que en d’altres zones s’havien assolit. Però estàvem equivocats”, assegura Garrabou. L’onada de calor del 2003 va afectar severament tot Europa i va provocar la mort a desenes de milers de persones, sobretot a França i al nord d’Europa. Aquella anomalia tèrmica també va fer estralls al Mediterrani i va arrasar amb una gran quantitat de poblacions coral·lines.

“Des d’aleshores aquests episodis són cada cop més recurrents i arribem a temperatures més i més elevades”, destaca Garrabou, que lidera la xarxa d’observació T-MEDNet, que té repartits sensors al llarg de la costa catalana, la majoria en àrees marines protegides, amb què monitoritzen des de fa dues dècades com varia la temperatura de l’aigua al llarg del temps. Aquestes mesures, preses cada 24 hores, permeten avaluar l’impacte que té l’increment tèrmic sobre la biodiversitat del Mediterrani.

Les espècies que pateixen més són les que viuen a menor fondària. Les que es poden moure, com els peixos, es desplacen buscant aigües més fredes i les que estan fixades a terra, com els coralls i les gorgònies, baixen a més profunditat. L’augment de temperatures també provoca que espècies d’altres latituds arribin al Mediterrani, com ara els siganus, uns peixos herbívors tropicals, que arriben pel canal de Suez. El problema és que a la Mediterrània només hi ha un peix herbívor, la salpa, motiu pel qual es tem que aquestes espècies invasores puguin acabar arrasant amb les algues.

La petjada humana

L’Emma Cebrian, biòloga marina, científica titular del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), un centre de recerca científica d'àmbit internacional referent en biologia i ecologia aquàtica, se centra a estudiar la petjada de l’ésser humà als sistemes costaners. I per fer-ho, utilitza les macroalgues que, com passa amb els coralls, donen estructura als hàbitats costaners i són refugi per a moltes altres espècies d’algues, invertebrats i peixos, i ens proveeixen d’oxigen i aliment. La construcció humana, apunta, és el primer factor de destrucció. “Tens un port on hauries de tenir roques i dàrsenes en lloc de boscos d’algues, i perdem amb ells la multitud de serveis ecosistèmics que aquests proporcionen", es lamenta aquesta biòloga.

El segon factor és la contaminació. Durant anys, en moltes zones del Mediterrani es feien vessaments d’aigües no depurades i tot i que això ha canviat “costa trobar àrees que no tinguin presència de contaminants, com ara herbicides, que afecten les algues juvenils, cosa que impedeix que la població es desenvolupi i repobli”. En alguns punts de la costa, aquesta investigadora ha registrat abocaments d’emissors il·legals, tant d’urbanitzacions com de xiringuitos de platja, i a això se suma que durant els pics de turisme de l’estiu les depuradores no donen a l’abast i es tiren aigües no depurades al mar, residuals, que contenen molts nutrients, carboni i nitrogen. "Tots aquests impactes han provocat la pèrdua del 70% dels boscos de macroalgues a la costa mediterrània”, explica.

“Ens falta coneixement, segurament perquè els ecosistemes marins no es veuen, a diferència dels boscos terrestres –afirma, amb abatiment, Cebrian–. Mires al mar i només veus blau i et penses que el mar és només aigua per anar-te a remullar. Això fa que hi ha hagi gent que, per exemple, no valori la importància de tenir fulles de Posidonia podrint-se per garantir el manteniment de les platges, i només es queixin de la pudor. O que no sigui conscient de com les nostres activitats diàries –contaminant, extraient recursos, modificant la costa– poden degradar de forma irreversible els ecosistemes costaners, i que això té, a la llarga, un impacte en el nostre benestar".

Un cop es perden els boscos, tant de coralls com de gorgònies i macroalgues, és extremadament difícil recuperar-los. Els casos d’èxit són molt excepcionals. El grup de Cebrian, per exemple, va aconseguir restaurar a la Cala Teurela, a la badia de Maó, a Menorca, un bosc d’algues cystoseira en un punt on estava documentat que n’hi havia hagut a començaments del segle XX i que havien desaparegut per la contaminació.

“Vam aconseguir recuperar la biodiversitat, processos de producció d’oxigen i de captació de carboni”, explica orgullosa Cebrian. Pot estar-ho: és l’únic exemple de bosc de macroalga restaurat on s’ha aconseguit recuperar tots els serveis que aquest ecosistema ens proporciona. I tanmateix, ara un projecte de construir una rampa a la cala restaurada per baixar les barques fa de nou escac a l’ecosistema. “Si fan la rampa, els boscos desapareixeran i amb ells tota la biodiversitat i productivitat associada. I no hi haurà marxa enrere”, es lamenta.

També hi ha un cas de recuperació exitosa de corall vermell. Fa una dècada, quan la pesca ja n’estava prohibida, uns agents rurals van decomissar-ne colònies a pescadors furtius al costat de les Illes Medes i el Montgrí. Encara no estaven morts i Linares i el seu equip van poder tornar-los al medi. Malgrat aquestes dues experiències, tots els investigadors entrevistats per a aquest reportatge coincideixen que el quid de la qüestió no passa per restaurar, sinó per deixar de malmetre. “Sembla com si el mar fos el Far West, on tothom té dret a fer de tot. Però no és així. Hem de ser conscients que algunes activitats no són sostenibles i no es poden fer. Que hi ha llocs sensibles que no podem visitar. Hem acceptat una freqüentació turística molt gran en ecosistemes que són molt vulnerables. Cal apartar-nos una mica per deixar que la natura es recuperi”, demanen.

Microplàstics, macroproblema

No fa ni 10 anys, la banyolina Anna Sànchez-Vidal va veure que no li sortien els números. Almenys pel que feia a plàstics. Els estudis situaven grans illes d’aquest compost sintètic girant al mig de l’oceà. I tanmateix, quan es tenia en compte el volum d’aquest material generat anualment i les estimacions del que anava a parar al mar alguna cosa no quadrava. Per això, el 2019 va decidir indagar què passava a la costa. “No hi havia cap estudi que mirés quina és l’abundància de microplàstics a zona propera del litoral, tant en superfície com en profunditat, perquè la majoria de la recerca es fa a bord de grans vaixells d’investigació que no poden a apropar-s’hi”, explica Sànchez-Vidal, professora ICREA a la Universitat de Barcelona.

Amb l'ajuda d’estudiants del grau de ciències del mar, va endegar un projecte de ciència ciutadana, Surfing for Science, amb què ha pogut documentar les abundàncies d’aquest material a les costes catalanes i també l’origen. Ara, en col·laboració amb un equip d’enginyeria marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya liderat per José Alzina, estudien com es transporten aquests microplàstics i on van a parar.

Han fet models de molt alta resolució del transport on poden posar les dades reals dels plàstics de cada zona i saber d’on procedeixen i cap a on es desplaçaran. Amb aquesta eina, assenyala Sànchez-Vidal, “l’administració pot implementar accions de neteja i remediació”. Tot i que de moment, malgrat les dades alarmants i precises, cap administració no ha mogut fitxa. Ni tan sols s’ha interessat pels resultats, que són públics.

“Prenem mostres cada 15 dies en un munt de punts de la costa catalana i veiem que les concentracions de microplàstics augmenten prop de Barcelona i són molt preocupants. De fet, la zona més contaminada de Catalunya i gairebé del planeta és la platja de Sant Sebastià, al davant de l’hotel Vela, on hem enregistrat màxims de 45 microplàstics per metre quadrat, quan als grans girs oceànics ens trobem màxims d’un microplàstic per metre quadrat”, alerta aquesta investigadora.

L’impacte dels microplàstics és “enorme” en plantes i animals marins. En funció de la mida, afecta més uns éssers que altres. N’hi ha que els confonen per menjar i els ingereixen, fet que provoca que acabin morint per inanició. Els plàstics que s’enfonsen són ingerits per organismes bentònics: investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Rovira i Virgili a Tarragona han documentat que el 100% de les gambes davant de Barcelona tenen microfibres a l’estómac, la majoria polièster.

Com defensen Linares i Cebrian, “abans que posar-nos a netejar i a implementar accions de remediació, hem de tancar l’aixeta. Hi ha molt bluewashing, molta activitat econòmica disfressada de sostenible que no ho és”, considera Sànchez-Vidal. I posa com a exemple recent el festival de música Primavera Sound. La tardor passada aquesta investigadora va publicar un article científic alertant del problema dels microplàstics, que en el cas de la costa barcelonina provenen en un percentatge elevat de gespa artificial.

”Els vam enviar l’article, els vam explicar el problema i demanar que no fessin servir aquesta gespa. Enguany, ho han tornat a fer. Els ha estat igual. Realment, vendran més entrades per posar gespa artificial? Saben com de contaminant és i que estan a tocar de mar, i els és igual?”, es pregunta.

El crit del món del silenci

Al seus documentals, recorda Garrabou, el popular oceanògraf francès i cineasta Jacques Costeau assegurava que el mar era el món del silenci. “Jo diria que és el crit del món del silenci. No el sentim, però el mar està fent autèntics crits. Ens hem de posar a treballar per revertir com més aviat millor la situació de les àrees marines protegides”, insisteix Garrabou, que recorda que ja hi ha sentències en diversos països europeus de col·lectius que han denunciat els seus governs per incompliments dels acords del canvi climàtic. “Hem d’exigir als nostres polítics que actuïn”, reclama.

I això, coincideixen a assenyalar els experts consultats per l’ARA per a aquest reportatge, passa per una solució poc popular: canviar el nostre sistema de consum, el model de societat. “I això ningú no està disposat a fer-ho. Aquest és el gran problema”, es plany Linares, que insisteix que no podem continuar vivint com si estiguéssim deslligats de la natura. “Tant preocupats que estem pel turisme i ja hi ha hagut platges que ha calgut tancar per plagues d’espècies invasores, afavorides per la mala gestió que fem del canvi climàtic. Hem de cuidar aquest patrimoni, que és de tots. Tots hi perdem si deixem que uns pocs que en volen treure rendiment facin el que els plagui”, conclou Cebrian.