Dostoievski i l’epilèpsia: una experiència vital i literària

“Harmonia i bellesa en grau superior”, “una sensació inaudita i impensada de plenitud”, “per aquest moment es podria donar tota una vida”. Són paraules de la novel·la L’idiota, de Fiódor Dostoievski (1821-1881). I aquests adjectius tan elogiosos es refereixen al que probablement sentia realment l’autor rus abans d’un atac epilèptic. Dostoievski -enguany es commemora el bicentenari del seu naixement- feia que el protagonista de la novel·la, el príncep Mixkin, es preguntés: “Què hi fa que sigui una malaltia” si el resultat era aquesta sensació?

Dostoievski va patir els primers atacs epilèptics de jove, quan estudiava a l’Acadèmia Militar d’Enginyers. Però no se li va diagnosticar la malaltia fins al 1850 i això li va servir més endavant per esquivar incorporar-se a l’exèrcit de per vida: acusat juntament amb altres companys de conspirar contra el govern del tsar, va ser condemnat a mort i indultat a l’últim segon, a canvi de quatre anys de treballs forçats i d’incorporar-se a l’exèrcit, tot i que finalment se’n va lliurar perquè va aconseguir demostrar que aquesta feina no era convenient per a un epilèptic.

L’epilèpsia a les novel·les

Però, a part de servir-li per evitar la condemna, l’epilèpsia també va enriquir la seva obra. En les seves novel·les hi apareixen diversos personatges que pateixen atacs epilèptics. La primera és La patrona (1847) i l’escriptor ja demostra la riquesa i exactitud de les descripcions. El vell Murin té una crisi i després d’“un crit salvatge, gairebé inhumà”, es retorça en convulsions, “el seu rostre estava desfigurat pel dolor i dels seus llavis contrets en brollava escuma”.

També hi ha una nena òrfena amb epilèpsia a Humiliats i ofesos. Té epilèpsia l’Smerdiàkov d’Els germans Karamàzov, que utilitza la malaltia com a coartada la nit de l’assassinat del pare. I té epilèpsia el Kirílov d’Els dimonis, per a qui la sensació prèvia a un atac també sembla prodigiosa: “Hi ha segons (només cinc o sis) en què de sobte hom sent la presència de l’harmonia eterna plenament assolida”.

Però les descripcions més riques apareixen a L’idiota. Al capítol V de la segona part hi llegim: “[Quan es produeix un atac] es deforma en sec la cara extraordinàriament, especialment la mirada. Els tremolors i les convulsions s’emparen de tot el cos i de tots els trets de la cara. Un udol terrible, inimaginable, diferent de qualsevol altre, s’escapa del pit; d’aquell udol sembla desaparèixer tota la humanitat, i és impossible, o almenys molt difícil, que un observador imagini i admeti que l’udol el fa la mateixa persona. Hom té la impressió, fins i tot, que el llança algú altre que és a l’interior d’aquella persona”.

Tot això, basat en l’experiència del mateix autor, no ha de fer pensar que per a Dostoievski la malaltia fos un bé. Els moments eufòrics corresponen a l’aura estàtica que precedeix els atacs. Però Dostoievski, que reconeixia la manca de son, la feina excessiva i l’alcohol com a desencadenants de les crisis, també va patir fortes convulsions que agitaven tot el seu cos i li desfiguraven el rostre. Fins i tot va escriure que la malaltia havia minvat la seva capacitat de recordar fets i cares i que havia oblidat els arguments i els detalls de les seves novel·les i no aconseguia recordar ni tan sols de què tractaven.

Una eina de diagnòstic retrospectiu

Molts neuròlegs han estudiat l’epilèpsia de Dostoievski gràcies a aquests passatges i alguns han lloat que l’autor rus pogués convertir-la en matèria literària i hagués ajudat a lluitar contra l’estigma que encara envoltava la malaltia. Les seves descripcions han servit per fer diagnòstics retrospectius. El metge francès Henri Gastaut parlava de “contribució involuntària de Dostoievski al diagnòstic i prognosi de l’epilèpsia” i va assenyalar que en l’autor rus la malaltia s’havia originat en una disfunció del lòbul temporal deguda a una predisposició genètica. El 1980 tres metges italians (Cirignotta, Todesco i Lugaresi) fins i tot van anomenar epilèpsia de Dostoievski aquesta afectació al lòbul temporal acompanyada de convulsions produïdes en un estat d’èxtasi.