Els dofins es reconeixen al mirall abans que un nadó

Segons els científics, els humans, els ximpanzés, els elefants, les garses i els dofins mulars són capaços de reconèixer-se en un mirall, tot i que, com sap qualsevol humà més gran de 50 anys, el primer cop d’ull del matí pot conduir a conclusions ambigües. No us preocupeu. Els científics es refereixen a capacitats comunes a tota una espècie, no pas al fet que el pare o la mare d’un individu apareguin inesperadament al mirall on aquest es mira.

Sovint es considera l’autoreconeixement en un mirall com un indicador d’un cert tipus d’intel·ligència i autoconsciència, per bé que no tots els científics hi estan d’acord. A més, els investigadors no s’han limitat a preguntar-se quines espècies tenen aquesta capacitat, sinó també en quin punt del seu desenvolupament com a cries sorgeix.

Els nadons comencen a donar indicis que es reconeixen a si mateixos cap als dotze mesos com a molt aviat; els ximpanzés, cap als dos anys. Els dofins, per la seva banda, comencen a fer ganyotes davant el mirall als set mesos, abans que els humans, segons l’article publicat recentment per dues investigadores nord-americanes.

Diana Reiss, una psicòloga del Hunter College, i Rachel Morrison, que quan es va dur a terme la recerca era estudiant de postgrau i col·laborava amb Reiss, van estudiar dues cries de dofí de l’Aquari Nacional de Baltimore al llarg de tres anys i n’han publicat les conclusions a la revista PLOS ONE.

La Dra. Reiss afirma que el moment en què es desenvolupa l’autoreconeixement és important, atès que en nadons humans aquesta capacitat s’ha relacionat amb altres fites del desenvolupament físic i social. Tenint en compte que els dofins presenten un desenvolupament més prematur en aquests àmbits, les investigadores van pronosticar que presentarien signes d’autoreconeixement abans que els humans.

Postures davant el mirall

Als set mesos és quan la Bayley, un dofí femella, va començar a exhibir un comportament adreçat a si mateixa, com ara fer piruetes i adoptar postures poc habituals. La Dra. Reiss afirma que de vegades els dofins “col·loquen l’ull mirant cap amunt contra el mirall i observen en silenci o es miren l’interior de la boca i belluguen la llengua”.

El Foster, el mascle, tenia gairebé catorze mesos quan va començar l’estudi. Una cosa que li agradava particularment era posar-se amb la panxa enlaire i fer bombolles davant el mirall d’una paret de l’aquari rere el qual les investigadores l’observaven i n’enregistraven el comportament.

Els animals també van ser sotmesos a una prova en què les investigadores feien una marca en una part del cos que el dofí era incapaç de veure sense l’ajuda d’un mirall. És el que es coneix com a “prova del mirall”, en la qual els animals han de detectar la marca i parar-hi atenció, i, si tenen mans, assenyalar-la i potser tocar-la.

Els dofins van superar aquesta prova als 24 mesos, que és l’edat més primerenca que es va permetre a les investigadores pintar la marca sobre la pell de les cries. La normativa en matèria de benestar animal prohibia fer la prova abans perquè els animals es desenvolupin sense patir molèsties. Durant l’experiment, les cries estaven en tot moment acompanyades del grup d’adults amb què viuen i només s’acostaven al mirall de la paret de l’aquari, rere el qual se les podia observar, quan els venia de gust.

Segons sembla, la normativa sobre l’ús de pintures en nadons és menys estricta: els humans superen la prova del mirall entre els 18 i els 24 mesos.

Frans de Waal, un estudiós de la cognició en primats i altres animals que no ha participat en l’estudi, comenta per correu electrònic: “Un estudi magnífic”. Afirma que el treball és valuós perquè la ciència ha d’anar més enllà de preguntar-se si les espècies manifesten autoreconeixement en un mirall, i s’ha de demanar “si el sorgiment d’aquest autoreconeixement en un mirall està correlacionat, com en els humans, amb altres fites del desenvolupament”. El fet de connectar aquesta capacitat amb la resta del desenvolupament podria ajudar els investigadors a “començar a respondre què significa l’autoreconeixement en un mirall”.

A tall de petita nota al marge, una curiositat que no sembla tenir cap importància des del punt de vista científic és que el Foster, el mascle, es posava davant el mirall molt més sovint que la Bayley, la femella. “Estava clarament interessat a veure’s”, comenta la Dra. Reiss.