Astronomia

Qui dirà l’última paraula sobre l’univers?

La ciència moderna apunta que la humanitat i tots els seus assoliments i records estan destinats a esvair-se com un somni: un fet trist o positiu?

Imatge de l'Univers vist des de la terra.
Dennis Overbye, The New York Times
09/06/2023
4 min

La fi dels dies arribarà, possiblement d’aquí uns 100.000 milions d’anys. ¿És massa aviat per començar a posar-nos nerviosos? “Hi haurà un últim ésser sensible, un últim pensament”, declara la Dra. Janna Levin, cosmòloga del Barnard College, cap al final d’A trip to infinity (Un viaje al infinito, en la versió castellana), un nou documental de Netflix dirigit per Jonathan Halperin i Drew Takahashi.

Quan vaig sentir aquesta afirmació se’m va partir el cor. Era la idea més trista i solitària que havia contemplat mai. Em pensava que ja era conscient del mal pas en què ens trobem tots dins de l’univers, és a dir: si el que creiem saber sobre física i cosmologia és cert, la vida i la intel·ligència estan sentenciades. Em pensava que, d’alguna manera, m’havia arribat a reconciliar intel·lectualment amb aquesta idea.

Però mai no me l’havia plantejada des d’aquesta perspectiva. En algun moment del futur, en algun lloc de l’univers, hi haurà un darrer ésser sensible. I un darrer pensament. I la darrera paraula, amb independència de la seva profunditat o trivialitat, s’esvairà en el silenci com el record d’Einstein i Elvis, Jesucrist, Buda, Eva i Aretha, mentre els bocins del que quedi d’univers físic continuen dispersant-se a la deriva durant milers de milers de milions d’anys d’emmudiment i solitud.

¿El darrer pensament serà una perla profunda de saviesa? Un improperi?

Energia fosca

Com ens hem ficat en aquest embolic els humans? L’univers tal com el coneixem es va originar en un esclat abrasador fa 13.800 milions d’anys. Des de llavors, no ha deixat de dilatar-se. Durant decennis, els astrònoms van debatre si continuaria expandint-se per sempre més o algun dia tornaria a concentrar-se, fet que donaria lloc a una “gran implosió”.

Però tot va canviar el 1998, quan els astrònoms van descobrir que l’expansió de l’univers s’accelerava impulsada per una força antigravitatòria que forma part del teixit de l’espai-temps. Com més s’expandeix l’univers, amb més intensitat el dilata l’anomenada energia fosca.

Al capdavall, si aquesta energia fosca s’imposa, les galàxies ja distants s’acabaran allunyant a una velocitat tal que deixarem de poder-les veure. Com més temps passi, menys sabrem sobre l’univers. Les estrelles moriran i no en tornaran a néixer.

Encara pitjor: pensar consumeix energia. Per això, arribarà un punt en què no hi hagi prou energia a l’univers per sostenir un pensament. Al final, només hi haurà partícules subatòmiques separades per distàncies intergalàctiques que s’allunyen enmig d’un silenci llòbrec, bilions i bilions d’anys després de la desaparició de la llum i la vida a l’univers. Tot seguit, passaran incomptables bilions de segles més, fins que al final no hi hagi manera de comptar els anys, com escriu de manera tremendament elegant i desoladora el conegut teòric i escriptor de la Universitat de Colúmbia Brian Greene al seu llibre Hasta el final del tiempo, publicat recentment.

Es fa difícil no posar el crit al cel davant de la nostra insignificança en aquest ordre de coses. Tot allò interessant que s’hagi esdevingut en el nostre univers haurà succeït en un breu instant, just al principi. Un inici prometedor i, a continuació, un abisme etern. La indefectibilitat i la vanitat de tot plegat!

En definitiva, un conte ple de soroll i fúria, contat per un idiota, que no significa res. Què n’hem de fer, d’un univers com aquest?

Potser em direu que encara és massa aviat per dictar un futur a l’univers. Hi podria haver nous descobriments en l’àmbit de la física que ens proporcionessin una taula de salvació. Potser l’energia fosca no serà constant; potser s’invertirà i tornarà a compactar l’univers.

De moment, però, no tenim res millor a què aferrar-nos.

D’aquí aproximadament mil milions d’anys ens n’anirem en orris, quan el Sol faci bullir els oceans fins a evaporar-los. Uns quants milers de milions d’anys després, li arribarà l’hora al mateix Sol, que rostirà la Terra i el que quedi de nosaltres.

No hi ha manera d’escapar-se a l’espai exterior. Les mateixes galàxies implosionaran i esdevindran forats negres d’aquí aproximadament 10 elevat a 30 anys.

Finalment, els forats negres alliberaran tot el que han capturat en una pluja fina de partícules i radiació les quals s’escamparan pel vent dominant de l’energia fosca, que se les emportarà d’una volada.

Una última i ignota paraula

Així, de la mateixa manera que hi va haver un primer ésser viu que, en algun lloc i algun moment, va sorgir de l’esplèndida explosió del Big Bang, hi haurà una darrera criatura que morirà, un darrer pensament. Un últim ésser sensible, com assenyala la Dra. Levin.

És aquesta idea el que em va deixar glaçat. Mai no se m’havia acudit que un ésser concret diria l’última paraula sobre l’existència, tindria l’última oportunitat de maleir-la o estar-ne agraït. Una part del dolor ve del fet que ningú no sabrà qui, o què, la pronunciarà, o què pensarà o dirà aquest ésser.

Vull pensar que el meu darrer pensament seria d’amor, agraïment o admiració, o sobre el rostre d’un ésser estimat, però em temo que potser seria un improperi.

Quan comento aquest tema amb persones més assenyades que jo, em demanen per què no rondino pels milers de milions d’anys que van transcórrer abans del meu naixement. Potser és perquè no sabia el que em perdia, mentre que ara he tingut tota una vida per imaginar-me el que em perdré.

Per si el lector comparteix aquesta preocupació, vet aquí una metàfora encoratjadora extreta directament de les equacions d’Einstein: quan ets a l’interior d’un forat negre, la llum entra a raig de l’univers, que sembla accelerar-se mentre et fa la impressió que tu restes immòbil. En principi, hauries de veure com passa d’una volada tota la història futura de la galàxia o fins i tot de l’univers a mesura que caus cap al seu centre, la singularitat on s’aturen el temps i l’espai, i mors.

Tal vegada la mort podria ser així: una revelació de tot el passat i el futur. En certa manera, quan morim, també mor el futur.

El gran astrofísic, filòsof i evangelista dels forats negres, el difunt John Archibald Wheeler, de la Universitat de Princeton, deia que el passat i el futur són una ficció, només existeixen en els artefactes i imaginacions del present.

Des d’aquesta perspectiva, l’univers s’acaba amb mi i, per tant, es podria dir que seré jo qui digui l’última paraula.

Copyright: The New York Times / Traducció d'Ignasi Vancells
stats