El dia que els humans vam perdre la cua

BarcelonaPerdre la cua ha estat un dels canvis anatòmics més importants que s'ha produït en el llinatge evolutiu dels homínids, la família de primats a què pertanyem els éssers humans i altres grans simis, com els orangutans, els ximpanzés i els goril·les. La modificació d'un sol gen podria haver estat la causa que els nostres antecessors perdessin, fa 25 milions d'anys, aquest apèndix que alguns animals com la guineu fan servir per mantenir l'equilibri, o que d'altres utilitzen de manera prènsil i com a cinquena extremitat, com el mico. Aquesta és una de les conclusions que recull una investigació publicada aquest dimecres a la revista Nature, que descriu per primer cop un mecanisme genètic que dona explicació a aquest canvi anatòmic, considerat clau per a l'evolució del bipedisme entre homínids. Un estudi que mostra com un sol canvi genètic va poder provocar que el llinatge dels simis no hagin heretat aquesta part del cos.

L'estudi, liderat per investigadors de la Universitat de Nova York, distingeix el canvi genètic que explicaria la desaparició d'aquesta part posterior del cos i detalla com ha estat aquest procés. Per treure'n l'entrellat, els investigadors van comparar l'ADN de diverses espècies de micos amb cua amb el d'altres simis a la recerca de variants genètiques. Així, van identificar una variació en el gen TBXT, essencial en el desenvolupament embrionari i que regula la formació d'un apèndix en molts primats. Concretament aquest canvi consisteix en el fet que un curt salt genètic –anomenat element Alu— va aterrar en una part no codificant d'un gen. Aquesta proximitat amb un altre element Alu va canviar l'activitat del gen TBXT, que va començar a produir una proteïna diferent de la que habitualment fa créixer la cua. “La idea clau és que, per primera vegada, proposem un escenari plausible que explica el mecanisme genètic que va portar els nostres avantpassats a la pèrdua de la cua. És sorprenent que un canvi anatòmic tan gran pugui ser causat per un canvi genètic tan petit”, explica l'autor principal de l'estudi, Itai Yanai.

La importància de la cua

La cua ha representat una eina vital des de l'aparició dels primers animals fa més de 500 milions d'anys. Els peixos l'han utilitzat per desplaçar-se a través de l'aigua, els dinosaures per mantenir l'equilibri i els escorpins com a arma defensiva. Els primats ancestrals l'empraven com una extremitat suplementària per agafar-se a les branques dels arbres. No obstant això, un canvi genètic va causar la seva desaparició en la línia evolutiva. Malgrat tot, els humans també desenvolupen una cua en una fase embrionària. Durant unes setmanes es pot veure un petit apèndix, com a record del llinatge que compartim amb la infinitat d'éssers que viuen amb aquesta prolongació. Passades les setmanes es redueix a tres o cinc vèrtebres fusionades, que formen el còccix. Es tracta d'una variació associada a tenir més facilitat per a la bipedestació, a l'abandonament dels arbres i al desenvolupament de la tecnologia.

Una cua pot ser avantatjosa quan es viu entre els arbres, però quan es passa a viure a terra pot ser més aviat un inconvenient. De fet, tal com detallen els autors de l'estudi, no tenir-ne pot haver representat un “avantatge evolutiu”, perquè ha facilitat el desenvolupament de la locomoció bípeda. Tot i això, els investigadors també apunten que el fet de perdre-la va tenir un cost, ja que augmenta el risc de defectes del tub neural, un conjunt de malformacions congènites que afecten actualment un de cada mil nounats. A més, una cua podria oferir avantatges adaptatius per als humans moderns. “Encara que els humans transporten habitualment càrregues anant drets, la investigació robòtica suggereix que una cua muntada al voltant de la cintura pot incrementar l'estabilitat”, afirmen en l'estudi.