Què devem als animals de laboratori?

Quan li van administrar la segona dosi de la vacuna contra el covid-19, la primavera del 2021, Lauren Strohacker se’n va alegrar. Significava que podria tornar a veure els amics, anar a concerts i viure amb molta menys por que una infecció la deixés amb la salut o l’economia malmeses.

Però allò es va convertir en un record agredolç. Poc després de tornar a casa, Strohacker va llegir un article sobre els primats usats per provar les vacunes contra el covid. “Vaig pensar: a mi em fa por una agulla de no res —explica— i aquestes bèsties s’han d’enfrontar a aquestes coses una vegada i una altra”. I es va posar a reflexionar sobre el fet que ella havia pogut recuperar la llibertat a costa del patiment o la mort d’animals en el desenvolupament de les vacunes.

Li semblava que no n’hi havia prou amb estar agraïda a aquells animals. Strohacker volia donar-los alguna cosa tangible a canvi. Cercant una mica per internet, va trobar el fons per als santuaris de la Societat Nacional contra la Vivisecció dels Estats Units, que finança la cura d’animals de laboratori retirats. Hi va fer un petit donatiu. “Donar les gràcies era el mínim que podia fer”, comenta.

Una qüestió de tracte

El seu gest encarna un corrent d’opinió que no se sent sovint als debats sobre l’ús d’animals en la recerca biomèdica, que solen estar polaritzats entre els contraris a la recerca, segons els quals no és ètica i se n’exageren els beneficis, i els partidaris, que sostenen que els seus avantatges són enormes i justifiquen el dany als animals.

Gràcies al progrés dels mètodes per desenvolupar fàrmacs i avaluar la seguretat de productes sense experimentar amb animals, es planteja la possibilitat d’evitar-ne l’ús, almenys en alguns casos. Però caldran anys perquè sigui una realitat i són pocs els investigadors que opinen que s’arribarà a prescindir del tot dels animals en la recerca. Per tant, mentre es recorri a animals, la següent pregunta continuarà vigent: quin tracte els devem els éssers humans?

“La consideració típica és que, si planifico bé la recerca, tinc una idea important i respecto els animals mantenint-los en captivitat de la millor manera possible, etcètera, ja he complert en la meva relació amb ells”, assenyala el Dr. John Gluck, professor emèrit de psicologia a la Universitat de Nou Mèxic (Estats Units), que es dedica a la bioètica per la incomoditat que li causava fer servir primats. “Em sembla que això és una misèria, ni més ni menys”.

Sovint els científics apunten al concepte de les “tres erres” (de l’anglès refinement, replacement i reduction: refinament, substitució i reducció), un conjunt de principis rectors de l’experimentació amb animals que van proposar el 1959 el sociòleg William Russell i el microbiòleg Rex Burch. Aquest plantejament recomana als investigadors substituir els animals quan hi hagi una alternativa, reduir el nombre d’animals emprats i millorar-ne l’ús per minimitzar el dolor i el patiment a què se’ls sotmet.

Retribució: el quart principi

Els especialistes en ètica assenyalen que, per bé que aquests propòsits siguin indiscutiblement nobles, es poden considerar insuficients si els comparem amb els beneficis que s’obtenen de l’ús d’animals. Agafem per exemple les vacunes contra el covid, que es van avaluar en ratolins i primats i es van poder desenvolupar molt ràpidament gràcies a decennis de recerca sobre les vacunes d’ARN missatger en animals. Es calcula que van salvar 20 milions de vides durant el primer any que es van administrar i van generar ingressos per valor de desenes de milers de milions de dòlars.

Atesa aquesta dinàmica, aplicable no només a les vacunes contra el covid, sinó també a molts altres tractaments que salven vides humanes i generen grans fortunes, alguns es plantegen si caldria afegir un quart principi a les “tres erres”: la retribució.

Al món de la recerca, ja s’albira un acostament a la idea de la retribució, particularment en laboratoris que signen convenis per enviar els animals retirats (principalment micos i altres primats no humans) a santuaris. Pel que fa als gossos i més animals de companyia —les rates, per exemple—, de vegades se’ls dona en adopció com a mascotes.

“És si fa o no fa com el karma”, diu la Dra. Laura Conour, directora executiva de la secció de recursos d’animals de Laboratori de la Universitat de Princeton, que té un conveni de retir amb el santuari de primats Peaceable Primate Sanctuary. “Em fa l’efecte que ho compensa una mica”. La secció també ha donat en adopció conillets d’Índies, llangardaixos grimpadors i petaures del sucre a particulars, i mira de contribuir a la seva atenció veterinària.

Els animals sacrificats

Ara bé, els animals destinats a morir no poden optar a l’adopció, la qual cosa planteja l’interrogant següent: com se’ls pot rescabalar? La Dra. Lesley Sharp, antropòloga mèdica del Barnard College (Estats Units) i autora d’Animal ethos: the morality of human-animal encounters in experimental lab science [L’ethos dels animals: la moralitat de les interaccions entre humans i animals en la ciència experimental als laboratoris], assenyala que de vegades els laboratoris de recerca creen obres en record dels animals: plaques commemoratives, taulers de suro on pengen imatges i poemes i aplecs informals en senyal de record. “És un sacrifici que assumeix l’animal en comptes dels humans en el context de la ciència”, explica la Dra. Sharp. “Segons el meu parer, els devem respecte, reconeixement, que se’ls reti homenatge i es guardi dol en honor seu”.

L'antropòloga reconeix que homenatjar animals sacrificats no és ben bé el mateix que donar-los alguna cosa en contrapartida. Per poder imaginar les implicacions d’aquesta pràctica, la Dra. Sharp la compara amb la donació d’òrgans després de la mort. Sovint, els beneficiaris d’un trasplantament volen donar alguna cosa en senyal d’agraïment, “però el donant és mort”, recorda la Dra. Sharp. “En aquests casos, cal una persona que els representi i aquesta persona és el parent viu més proper”.

Si algú rep una còrnia o el cor d’un porc —o finançament per estudiar-ne el trasplantament—, té l’opció de pagar la cura d’un altre porc en un santuari d’animals de granja, proposa la Dra. Sharp, i afegeix: “Hi haurà animals que serviran de representants de tot el conjunt”.

Es pot observar una variació d’aquest principi en la participació d’infants en investigacions potencialment perilloses, afirma la Dra. Rebecca Walker, bioètica de la Universitat de Carolina del Nord. Tal vegada, la criatura malalta que participi en un assaig clínic d’un medicament encara no aprovat no n’obtindrà cap benefici personal, però aquesta pràctica es considera èticament acceptable perquè la recerca serà beneficiosa per a un col·lectiu d’infants més nombrós que pateixen la mateixa malaltia.

“Fas una contribució al grup, encara que no aportis res a l’individu —comenta la Dra. Walker—. Això pot ser d’allò més pertinent en el cas dels animals”. A tall d’exemple, la recerca amb axolots, una mena de salamandra en perill crític d’extinció, ha aportat nous coneixements sobre el càncer de mama, l’espina bífida i la regeneració dels teixits. A canvi, es podria donar suport a les iniciatives en favor dels axolots salvatges que malden per sobreviure en canals contaminats de Ciutat de Mèxic.

Una vida millor

La Dra. Lisa Genzel, neurocientífica de la Universitat Radboud (Països Baixos), i la seva col·laboradora de la Facultat de Medicina del mateix centre, la Dra. Judith Homberg, creuen que la millor manera de compensar els animals emprats en la recerca científica és proporcionar-los una vida molt millor que la que exigeix la normativa. “Mirem de compensar-ho al mateix animal”, explica la Dra. Genzel.

Això implica reflexionar sobre la vida dels animals i el que els importa, comenta la Dra. Genzel. La Dra. Homberg, per la seva banda, assenyala que ja no recorren a la restricció de l’aliment per motivar les seves rates perquè trobin la sortida de laberints. També s’asseguren que es puguin relacionar no només entre si, sinó també amb éssers humans, amb qui juguen diàriament.

Els agradaria allotjar les rates en recintes més espaiosos i naturalistes o almenys gàbies prou grosses per poder-s’hi estar dretes, però “no és fàcil”, confessa la Dra. Genzel. “Primer, hem de trobar el finançament. No tenim els diners”. El cost de substituir les gàbies es pot enfilar fàcilment a desenes de milers d’euros, sense tenir en compte el preu d’adquirir màquines noves per netejar-les.

Compensar els animals usats en l’experimentació tindria un cost. Alguns experts han proposat que s'hi destini una fracció dels ingressos generats pels medicaments o les subvencions a la recerca. “Em sorprèn que encara no s’hagi fet”, comenta la Dra. Prem Premsrirut, directora general de Mirimus, una empresa que desenvolupa models animals per avaluar nous tractaments. “Crec que, en tot el que fem a la ciència, hem de donar als qui se sacrifiquen, tant si són éssers humans com animals”.

Finançar alternatives

Molts crítics de la recerca amb animals opinen que aquestes mesures continuarien sent insuficients. “En realitat, el que legítimament devem als animals és substituir-ne l’ús”, diu la Dra. Aysha Akhtar, neuròloga, exmetge funcionària de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels Estats Units i cofundadora del Centre de Ciències Contemporànies, que dona suport al desenvolupament de mètodes de recerca mèdica vàlids per als humans sense experimentació amb animals.

La Dra. Akhtar demana més finançament per a aquests mètodes. També es podria destinar una porció dels ingressos i els ajuts a la ciència a aquesta causa. “Poder associar alguna part del meu laboratori al desenvolupament d’alternatives: aquesta seria la millor manera de compensar-ho, em sembla a mi”, diu el Dr. Gluck.

Strohacker, per la seva banda, s’ha posat les dosis de record de la vacuna contra el covid i es planteja fer un altre donatiu, aquesta vegada en senyal d’agraïment als animals que han participat en la investigació dels anticonceptius que pren. “Ens han condicionat perquè no pensem en els animals que sacrifiquem per la nostra salut —diu Strohacker—. Crec que el món no és tan pur perquè algun dia arribem a no causar cap dany, però potser podríem ser més agraïts des d’un punt de vista material, tenint en compte el mal que fem”.