Descobreixen per què les balenes no tenen càncer

El principal factor de risc per desenvolupar un càncer és l’edat: com més viu una persona, més probabilitats hi ha que en tingui un. La raó és bàsicament estadística. Una cèl·lula es torna maligna després d’acumular diverses mutacions (canvis inesperats en llocs clau del seu ADN), que apareixen aleatòriament, i el pas del temps incrementa les possibilitats que passin aquestes combinacions letals de mutacions.

Seguint aquest raonament, seria lògic assumir que tenir més cèl·lules també hauria d’augmentar el risc de tenir la malaltia. Això és cert quan mirem dins una mateixa espècie (els gossos grossos tenen més càncer que els petits, per exemple), però no quan en comparem de diverses mides.

Les balenes, que estan fetes de fins a mil vegades més cèl·lules que nosaltres, haurien de tenir molts més càncers i, en canvi, en aquests animals gairebé no se’n veuen. Com pot ser? Un equip de la Universitat de Rochester, a Nova York, dirigit per la biòloga Vera Gorbunova, ha resolt l’enigma: les balenes han adquirit un sistema únic per corregir els errors en l’ADN que poden acabar causant un càncer.

La paradoxa de Peto

L’any 1977, l’epidemiòleg anglès Richard Peto va fer una observació que, malgrat ser òbvia, no se li havia acudit abans a ningú. Mentre estudiava el càncer en uns ratolins de laboratori, es va adonar que la probabilitat que apareguin tumors no és una qüestió de mida. Si tot càncer s’inicia en una cèl·lula que comença a comportar-se de manera anòmala, seria conseqüent pensar que, com més cèl·lules té un animal, més risc hi ha de tenir la malaltia.

En canvi, les xifres ens diuen que no és així. Un humà té mil cops més cèl·lules que un ratolí, però en canvi les dues espècies tenen incidències semblants de càncer. I, el que encara és més sorprenent: en éssers immensos com les balenes i els elefants, els càncers són ben poc freqüents. Això, que va en contra de les matemàtiques més bàsiques, es coneix com la paradoxa de Peto, en honor de qui la va enunciar.

Des d’aquella observació inicial, diversos estudis han confirmat que, efectivament, cada espècie té una incidència de càncer independent de la seva mida. La recerca d’una possible explicació a la paradoxa va donar lloc a una hipòtesi: els animals més grossos deuen haver desenvolupat un sistema de defensa més efectiu que els petits per compensar l’augment de risc que implica tenir moltes més cèl·lules.

Fins al 2015 no es va trobar la primera confirmació d’aquesta proposta, quan es va veure que al genoma dels elefants hi havia vint còpies d’un gen anomenat TP53, que s’encarrega d’eliminar les cèl·lules que corren el risc de transformar-se en malignes. Els humans només en tenim dues còpies, d’aquest gen. Això vol dir que el TP53 és molt més actiu i efectiu en els elefants.

Dues proteïnes reparadores

Però aquest excés de TP53 no és comú a la natura. La doctora Gorbunova i el seu equip van decidir estudiar què passava en els altres grans mamífers, les balenes. Segons l’estudi preliminar que han publicat al repositori bioRxiv, en aquest cas es veu una cosa del tot diferent. Quan l’ADN de les cèl·lules de les balenes es danya i corre el perill d'experimentar mutacions, s’activen uns mecanismes de reparació molt més eficients i acurats que els que tenen altres animals.

Concretament, a les cèl·lules de les balenes hi ha un nivell molt elevat de dues proteïnes, anomenades CIRBP i RPA2, que s’encarreguen de mantenir el genoma net de defectes. A diferència dels elefants, doncs, el secret de les balenes no seria eliminar amb més eficàcia les cèl·lules perilloses, sinó que les repararien amb molta cura perquè tornessin a funcionar bé.

Aquests resultats tenen implicacions en la nostra salut. Per començar, demostren que hi ha maneres “naturals” de controlar el càncer, una malaltia que de vegades sembla impossible de vèncer. Efectivament, l’evolució ha aconseguit més d’una vegada que certs animals siguin especialment resistents al càncer, com ho demostra el fet que el mecanisme protector dels elefants, tot i donar resultats semblants, no és el mateix que el de les balenes.

Els humans no hem tingut la sort d’aquests animals, potser perquè amb una esperança de vida que sempre ha estat més curta la selecció natural no ha tingut temps d’incorporar cap mena de defensa extra al nostre genoma. Per això estem ben protegits durant les primeres cinc o sis dècades de vida, però després comencem a tenir problemes.

Per altra banda, les dades extretes de les balenes assenyalen un possible camí per dissenyar nous tractaments que podrien evitar el càncer o, si més no, frenar-ne el progrés en etapes inicials. Si trobéssim algun fàrmac que reforcés la reparació de l’ADN fent, per exemple, que el cos produís més CIRBP o RPA2, tal com passa en l’exemple dels cetacis, podríem millorar la prevenció de la malaltia.

Tot just ara estem començant a trobar les respostes a la paradoxa que Peto va enunciar fa més de quaranta-cinc anys. Qui sap quines sorpreses més ens trobarem estudiant com els animals es protegeixen contra el càncer i si algun d’aquests trucs es convertirà en un fàrmac útil en un futur pròxim.