Un dels experiments més antics del món ressorgeix de sota terra

Nova YorkUn dijous de matinada, unes hores abans de l’alba, la Dra. Marjorie Weber arribava al lloc de trobada acordat, al campus de la Universitat Estatal de Michigan. Tres botànics més de la institució ja hi eren, esperant sobre una capa de neu que es fonia. Mentre feien temps, el cinquè integrant de l’equip, el Dr. Frank Telewski, va aparèixer enmig de la foscor amb una pala a l’espatlla. Mentre la resta de l’equip s’amuntegava al voltant seu, Telewski va treure una còpia d’un mapa que recordava un plànol arquitectònic. Era el que els guiaria en la recerca d’un tresor enterrat per a botànics: buscaven una ampolla plena de sorra i llavors de l’any de la picor.

Weber i els seus companys són els darrers custodis de l’experiment de viabilitat de llavors de Beal, amb què es pretén esbrinar, al llarg de segles, quant de temps poden aguantar sota terra les llavors en estat de dormició sense perdre la capacitat de germinar. Cada vint anys, els responsables acudeixen furtivament a un indret secret amagats en la foscor de la nit, en desenterren una ampolla, escampen les llavors que conté sobre una safata de terra i les observen per veure quines germinen.

És un dels experiments que s’ha allargat més temps en la història. Ja fa 142 anys que està en marxa i els botànics responsables esperen que en duri vuitanta més.

L’experiment, inicialment concebut sense més intenció que mesurar la resistència de les llavors al llarg del temps, ha anat cobrant interès amb el pas de les dècades. Els progressos tecnològics i els nous coneixements permeten ara fer molt més que comptar les llavors germinades de cada ampolla. Poden observar l’interior de les llavors per veure què s’hi cou, començar a determinar quins trets estan relacionats amb una longevitat més gran i, en alguns casos, fins i tot aconseguir que espècies que semblaven condemnades germinin. Les conclusions que treguin de la seva feina podrien ser útils en un gran nombre d’àmbits, des de restaurar ecosistemes malmesos fins a conservar llavors d’espècies agrícoles a llarg termini.

Tota una gimcana

Però, primer de tot, l’equip havia de trobar el lloc per posar-se a cavar. L’ampolla que buscaven conté més d’un miler de llavors: 50 per a cada una de les 21 espècies que hi són representades, des de la mostassa negra fins al trèvol blanc, passant pel marxant gros. El 1879, el Dr. William James Beal, botànic de la Universitat Estatal de Michigan, va omplir vint ampolles i les va enterrar en fila en algun indret del campus. Va pensar que ell -i més endavant els seus successors- en podien desenterrar una cada cinc anys i plantar les llavors que contenia.

Quan una llavor es desprèn de la seva progenitora, no sempre creix immediatament. Sota qualsevol parcel·la de terreny hi ha una constel·lació de llavors adormides que “esperen el seu moment”, com diu Weber. Sovint es mantenen en estat latent durant una estació, uns pocs anys o més, fins que reben els estímuls adequats per brotar.

Aquesta reserva de plantes es coneix amb el nom de banc de llavors. Reproduint-la en el seu experiment, Beal tenia l’esperança d’esbrinar el temps que les plantes resisteixen al sòl i què en desencadena la germinació. Segurament, mirava d’ajudar els agricultors de la zona, frustrats pel creixement incessant de les males herbes, i es preguntava quant de temps caldria perquè “tinguessin alguna esperança d’observar una reducció del banc de llavors i de la seva càrrega de treball”, diu Telewski.

Durant les primeres rondes de l’experiment van créixer una sèrie d’espècies, les llavors de les quals germinaven fàcilment després de deu, quinze o vint anys. Amb el pas de les dècades, la majoria es van anar despenjant una a una del grup que germinava. Actualment, només en queda una que germina de manera regular: la blatària (Verbascum blattaria ), una planta herbàcia de fulles amples i flors grogues. Gairebé la meitat de les llavors de blatària de l’ampolla del 2000 van brotar tot i haver-se passat més d’un segle sota terra.

Actualment, els agricultors no necessiten ajuda contra les males herbes -la motivació que va empènyer Beal a enterrar les ampolles-, però hi ha altres motius que han dut els botànics a mostrar un gran interès per saber quines llavors duren més i en quines condicions. Els bancs de llavors del subsòl de diversos hàbitats són “grans desconeguts” per a l’ecologia restaurativa, un àmbit en què els experts miren de fomentar la presència d’espècies autòctones i foragitar-ne d’invasores, comenta el Dr. Lars Brudvig, de la Universitat Estatal de Michigan i un altre dels membres de l’equip encarregat de l’experiment. És possible que, en alguns casos, llavors de plantes en perill d’extinció o llargament extingides es conservin amagades al sòl.

Altres investigadors que es dediquen a qüestions de longevitat i germinació conserven llavors en condicions ambientals controlades o n’estudien de molt antigues trobades a la natura. Tot i això, el de Beal és l’experiment amb llavors més prolongat que combina condicions naturals i dades curosament registrades, assenyala Carol Baskin, professora de botànica i sòls de la Universitat de Kentucky, que n’ha fet servir els resultats a la seva recerca. “Crec que el professor Beal va idear el millor experiment que tenim -comenta-. Tant de bo haguéssim enterrat més ampolles”.

Administradors de llavors

Equipats amb pales, guants i llanternes frontals, els membres de l’equip van seguir el mapa fins al lloc on calia excavar. L’ambient era “molt furtiu”, recorda Weber. Telewski es va posar a excavar un forat quadrat i ben definit. Els científics cavaven una rasa cada cop més profunda i ampla, però no trobaven cap ampolla. “Els ocells començaven a cantar”, explica Weber, i el sol amenaçava amb delatar-los. “La moral baixava”.

Amb el transcurs dels anys, decisions que Beal va prendre per raons merament pràctiques han quedat revestides d’una pàtina de misticisme. Beal desenterrava totes les ampolles quan era negra nit no pas per donar dramatisme al moment, sinó per protegir la resta de llavors conservades a les ampolles de la llum del sol, que les podria fer germinar abans d’hora, explica Telewski. Per aquest motiu l’equip porta bombetes verdes instal·lades als frontals.

El plànol de paper es va dibuixar després que es retiressin els elements físics que indicaven l’emplaçament de les ampolles. D’altra banda, el secretisme ha esdevingut necessari perquè, com més anys acumula l’experiment, més interès suscita, assenyala Telewski.

Actualment els components “de cautela i secretisme” ja han passat a formar part de l’encant de l’experiment, diu Weber. Però el que fa possible que tot plegat funcioni és la companyonia i el desig de donar-hi continuïtat. La vigília de l’excavació, Telewski va enviar un correu electrònic per aixecar l’ànim de l’equip que incloïa la seva pròpia versió de la cançó The sound of silence de Simon&Garfunkel. Un passatge de la composició de cinc estrofes del botànic feia: “Hello bottles, my old friends / I’ve come to dig you up again”. [Hola, ampolles, velles amigues, / vinc a desenterrar-vos un cop més].

Velles llavors, nous trucs

Passades les sis de la matinada, amb el sol que començava a treure el cap, els investigadors es van adonar que no havien llegit bé el mapa. Van recalcular les distàncies i es van posar a excavar uns 60 cm més a l’oest. Després d’algunes falses alarmes (l’arrel d’un arbre, una pedra), van tocar alguna cosa llisa. De mica en mica van extreure l’ampolla del sòl mentre l’equip d’iniciats esclatava de joia. “Va ser com parir una criatura o com trobar un tresor molt important -recorda Weber-. Vam sentir un gran alleujament”.

Aquest any, per primera vegada, no s’han enviat les llavors directament a la cambra de germinació. En comptes d’això, una altra integrant de l’equip, Margaret Fleming, investigadora postdoctoral, les va traslladar a una cambra frigorífica, on va retirar algunes llavors de Setaria glauca (una espècie de mill que no ha germinat mai en el marc de l’experiment des del 1914) per sotmetre-les a una anàlisi genètica.

Plantar una llavor és com plantejar-li una pregunta que es contesta amb un sí o un no: o bé germina, o bé no. Però sovint una llavor que no brota no és del tot morta. Si n’analitzen l’ADN i l’ARN, els científics la poden interrogar molt més a fons i esbrinar si la seva maquinària s’ha degradat o conservat, fins a quin punt el material genètic està malmès i quins processos continua podent efectuar, encara que sigui incapaç de germinar, explica Fleming.

Quan es van sepultar aquestes llavors, “ni tan sols sabíem què era l’ADN”, apunta Telewski. Moltes generacions després “podem començar a abordar qüestions molt fonamentals que en gran mesura ens ajudaran a entendre la dormició i la viabilitat de les llavors”. D’altra banda, la transcendència d’aquestes qüestions també està canviant. Els darrers decennis hem assistit al sorgiment de projectes de recopilació de llavors, com ara les iniciatives de sobirania alimentària impulsades per pobles indígenes i els bancs de llavors d’espècies agrícoles fets per afrontar una catàstrofe ecològica planetària. El fet d’obtenir una millor comprensió del que permet a determinades llavors conservar la funcionalitat en estat dorment i del que en provoca la germinació podria contribuir a aquesta tasca.

Copyright: The New York Times

Traducció: Ignasi Vancells