Dèficit de saber a l’espai públic

“Hem d’accelerar la interacció amb la societat. [...] Hem d’aconseguir que la ciència que fem arribi a la societat”, afirmava el nou rector de la UPF, Oriol Amat, en una entrevista a l’ARA el 8 de maig.

No hi ha dubte que la ciència ha estat sempre present a l’espai públic gràcies a la iniciativa individual de molts científics i científiques que han sentit la necessitat i el plaer de divulgar el seu saber. En els últims anys aquesta presència ha crescut gràcies al fet que en l’Any de la Ciència (2007) es van crear les Unitats de Cultura Científica i de la Innovació en universitats i centres de recerca, que actuen d’intermediàries entre les institucions i la societat amb l’objectiu de promocionar la cultura científica, tecnològica i de la innovació.

No obstant això, la presència del saber a l’espai públic de la comunicació segueix sent enormement deficitària. Hi persisteix un gran desequilibri entre el saber i el poder. On és més palès és en els mitjans de comunicació de masses com la ràdio i la televisió. No hem d’oblidar que, per a la majoria de la ciutadania, continuen sent els vehicles principals no només d’informació, sinó de formació d’opinió i d’aprenentatge cultural, per molt que les xarxes socials aparentin ser omnipresents.

Amb independència de l’actual presència massiva -però totalment circumstancial i potser, en aquest cas, fins i tot excessiva- d’especialistes mèdics relacionats amb la pandèmia, la realitat és que el món del saber no té presència en programes de debat i tertúlies, on una aclaparadora majoria de no experts s’atreveixen a opinar i pontificar sobre qualsevol cosa. El problema va molt més enllà si observem com en la programació dels nostres mitjans de comunicació, el debat cultural i la promoció del coneixement -especialment exigibles en els mitjans públics- són pràcticament inexistents.