Per què ens dediquem a això tan estrany que es diu ciència?

El 2022 ha sigut un any molt profitós en la generació de nou coneixement científic. S’ha enlairat el telescopi espacial James Webb, que, a més de captar imatges d’estructures conegudes amb un detall inèdit, podrà identificar els components de les atmosferes d’exoplanetes a la recerca d’indicis de vida. El laboratori d’intel·ligència artificial DeepMind, propietat de Google, ha publicat prediccions de les formes de gairebé totes les proteïnes conegudes, amb la qual cosa es podran conèixer millor els mecanismes de funcionament de moltes malalties i trobar nous tractaments o, també, entendre com funciona la resistència als antibiòtics de certs bacteris i contrarestar-la. S’han creat sistemes d’intel·ligència artificial capaços de generar textos coherents i imatges úniques, s’han reviscolat les cèl·lules de porcs morts i un llarg etcètera de troballes que fa uns anys es consideraven ciència-ficció.

S’acaba l’any i, si es mira tot això amb una mica de perspectiva, es pot sentir una sensació d’aclaparament semblant a la de quan s’observa una nit estrellada. Cada punt de llum, un descobriment impensable. Però, per alguna raó, admirar el batec de les estrelles al cel desperta un cert qüestionament filosòfic. Per què ho fem, tot això? Per què investiguem? Per què escrutem el món, l’univers, amb aquest desfici? Volem curar malalties. Volem que els ordinadors ens facin la feina. Volem viure millor. Tot això és tan clar com que amb aquestes respostes utilitaristes no n’hi ha prou. Com deia el premi Nobel de física Richard Feynman, la ciència és com el sexe perquè té uns resultats pràctics, però no és per això que la practiquem. Per què fem ciència, doncs?

El físic teòric Brian Greene assaja una resposta al llarg de les gairebé 500 pàgines del llibre de ciència més important que s’ha publicat els últims anys, Hasta el final del tiempo (Crítica). Greene ens tenia acostumats a llibres sobre la teoria de cordes, com El universo elegante, sobre la naturalesa de l’espai i el temps (El tejido del cosmos) o sobre la possibilitat dels universos paral·lels (La realidad oculta), tots ells profunds, inspiradors i accessibles. Al cap dels anys, però, tanta indagació sobre la naturalesa més íntima de l’univers l’ha portat a indagar sobre aquesta mateixa indagació.

El punt de partida del seu argumentari té un punt romàntic irresistible: l’ésser humà és l’únic animal que coneix la mort. Tota la resta envelleix i té una por instintiva en situacions de perill, però la consciència de la pròpia finitud és específicament humana. I aquesta basarda és el motor de qualsevol indagació científica, religiosa, filosòfica o artística. Tal com deia el filòsof Jean-Paul Sartre, la vida es buida de sentit quan es perd la il·lusió de ser etern.

En l’àmbit de la ciència, a l’eternitat s’hi arriba mitjançant la troballa de les lleis que governen la natura en un procés de cerca que, tal com també suggeria l’escriptor Franz Kafka, reafirma la nostra necessitat d’alguna cosa indestructible. Som, constata Greene, el producte de lleis eternes i, tot i així, existim durant un brevíssim instant. Ens regeixen lleis que operen cegues a qualsevol destí, però no parem de preguntar-nos cap a on anem. Estem modelats per lleis que no semblen respondre a cap raó, però perseverem en la cerca de propòsit i significat.

Ara bé, aquesta indagació sobre el món no es fa només amb la ciència sinó que també s’utilitza inevitablement la creació artística en general i, en particular, la literatura. Shakespeare, com qualsevol de nosaltres, va ser un subproducte més d’aquest reguitzell de lleis eternes, un grumoll de molècules que es va mantenir fora de l’equilibri termodinàmic unes desenes d’anys gràcies al consum d’energia externa i que es va materialitzar com a conseqüència d’un procés cec d’evolució que va començar en un medi aquós fa 3.800 milions d’anys. Malgrat això, tal com apunta Greene, la tragèdia que viu el príncep Hamlet permet una comprensió de la naturalesa humana que es mantindria opaca en una descripció dels moviments de les molècules que constitueixen l’hereu de la corona danesa. Si la física busca patrons en el comportament de les partícules elementals i la biologia persegueix les regularitats en el funcionament dels elements bàsics dels sistemes vius, la literatura en busca en la mecànica etèria de l’ànima humana. I això, esclar, també és coneixement.

La indagació de Greene, però, no s’atura aquí. Si els humans disposem de totes aquestes eines per entendre el món, deu ser que l’evolució les ha seleccionat en detriment d’altres recursos menys útils. La capacitat de reconèixer patrons que caracteritza la ciència té un avantatge evolutiu evident: predir el temps amb un cop d’ull al cel o saber on seran els animals a partir d’un rastre. Per la seva banda, la fabulació literària hauria afavorit la socialització i, a més, podria ser una manera d’assajar mentalment situacions que no s’han produït a la realitat, de manera que quan ens trobem en circumstàncies semblants, disposem d’un catàleg de respostes estratègiques a les dificultats de la vida.

Sigui com sigui, paga la pena aprofitar aquest impàs nadalenc per llegir Hasta el final del tiempo, que, a la seva manera, és també un intent de trobar un patró etern en el que potser és el comportament més humà de tots, una temptativa d’ensopegar amb aquella cosa indestructible durant la qual, tal com passa en aquest text, es decideix escriure un carnal "batec de les estrelles" en lloc d’un asèptic "llum de les estrelles".