David Jou, equacions i poemes
“Les equacions, certament, canvien el món / -les llums elèctriques al llarg de les costes / i els grans vaixells guiats per satèl·lits / prou clar que ens ho fan veure”, escriu el poeta. Però de seguida s’allunya d’una valoració purament pràctica i afegeix: “Que no ens facin oblidar, però, les preguntes / pel sentit de la vida, pel valor de les nostres accions, / per la comprensió de la història!” Són versos de Palaus i equacions, un poemari sobre Sicília que David Jou ha escrit al llarg de més de vint anys. Fa poc es va publicar en el volum Poemes de Sicília i Venècia (Viena Edicions), un volum en versió bilingüe català-italià que també inclou el poemari Diminuta imatge sobre Venècia.
Jou, ara catedràtic de física jubilat de la Universitat Autònoma de Barcelona, té una extensa obra científica sobre termodinàmica, però també una àmplia i premiada obra poètica i una bona pila de llibres d’assaig. Per a mi sempre ha estat l’exemple d’intel·lectual enciclopèdic i del desmentiment que la ciència no té a veure amb l’emoció o que no serveix per fer poesia. La seva obra poètica parla molt de ciència -i també de religió- i està recollida en volums com L’èxtasi i el càlcul, editat per Columna.
Els títols, que em semblen prou explícits, barregen termes aparentment inconnexos: èxtasi i càlcul, palaus i equacions. Un dels primers llibres de Jou tractava de les equacions de Gibbs generalitzades i de la termodinàmica de processos irreversibles. De la mateixa manera que l’equació de Gibbs engloba el primer i el segon principis de la termodinàmica, David Jou engloba la cultura científica i la humanística. I, a les seves mans, la unió de totes dues sembla un procés irreversible que ajunta raó i sensualitat, i que, tot i irreversible, cal seguir afermant, entre tots. Per poder parlar, al mateix temps, dels grans vaixells guiats per satèl·lits i del sentit de la vida.
