Les dades (i no les declaracions dels científics) són la mare de la ciència
“El diable ja és aquí”, va dir fa uns dies el metge expert en malalties infeccioses Charles Chiu, de la Universitat de Califòrnia a San Francisco. I ho va fer en declaracions al Los Angeles Times, el segon diari més llegit als Estats Units després del New York Times. Aquesta apreciació es referia a la variant del coronavirus descoberta a Califòrnia. Segons explicava Chiu, la variant és més contagiosa, més mortal, i s’escapa amb més facilitat dels anticossos generats per la infecció natural i les vacunes. “M’agradaria que fos diferent, però la ciència és la ciència”, afegia. ¿A quina ciència es referia? Vegem-ho.
Entre els mesos de setembre i gener, Chiu i el seu equip van analitzar 2.172 genomes virals i van veure que la variant havia doblat la seva presència cada 18 dies per passar de ser anecdòtica a predominant. També van estudiar 324 pacients que havien requerit atenció hospitalària i van trobar que els infectats per la variant tenien una probabilitat cinc vegades més alta d’ingressar a l’UCI i onze vegades més alta de morir. A més, van observar que la gent infectada tenia el doble de càrrega viral i que en estudis de laboratori la variant era quatre vegades menys susceptible als anticossos de persones que havien passat la malaltia i dues vegades menys susceptible als anticossos generats per les vacunes de Pfizer/BioNTech i Moderna. Tots aquests estudis encara no han sigut revisats ni publicats.
Tot i que aquestes dades, en cas que es confirmin i s’ampliïn, suggereixen que la variant californiana pot ser més contagiosa, no es pot descartar la possibilitat que predomini com a conseqüència d’algun esdeveniment de supercontagi o del simple atzar. En qualsevol cas, també indiquen que seria menys contagiosa que l’anomenada variant britànica, que es doblava cada deu dies quan va arribar als Estats Units. Aquesta última variant ha causat estralls en molts països, però s’ha pogut controlar endurint les restriccions i, en llocs com el Regne Unit o Israel, vacunant la població. Pel que fa a la gravetat de la malaltia i la probabilitat de morir, en el grup estudiat només van ingressar quinze pacients a l’UCI i n’hi va haver dotze que van morir. Aquestes xifres són baixes i podria ser que, si s’ampliés la mostra, les diferències entre els afectats per la variant i la resta fossin poc significatives.
Anticossos i limfòcits T
Per altra banda, hi ha diversos estudis que mostren que, tot i que els anticossos neutralitzen menys les noves variants, el cos té un altre sistema de protecció que no falla: els limfòcits T. El problema és que estudiar els anticossos és fàcil i ràpid, mentre que estudiar els limfòcits és lent i complicat. Per tant, les conclusions sobre immunitat extretes a partir d’estudis amb anticossos s’haurien de posar en quarantena fins que no es confirmin amb els estudis de limfòcits.
En un treball publicat fa un mes a la revista Cell Reports Medicine, investigadors de La Jolla Institute for Immunology, la institució nord-americana de referència mundial en immunologia, demostraven que els limfòcits T generats després d’una infecció natural són capaços de destruir les cèl·lules infectades pel virus d’una manera que és efectiva contra les noves variants.
Un nou estudi dels mateixos investigadors, encara no publicat en cap revista, mostra ara que els limfòcits T que el cos genera després de rebre les vacunes de Pfizer/BioNTech i Moderna són capaços d’actuar contra les anomenades variants britànica i sud-africana, i també contra les del Brasil i Califòrnia. En resum, tant la infecció natural com aquestes vacunes protegeixen de les noves variants. Les reinfeccions, si es produeixen, haurien de ser majoritàriament més lleus. Tal com explica el cap d’immunologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, Manel Juan, “els limfòcits T són la protecció més important que tenim contra els virus”.
A la llum d’aquestes dades, la variant de Califòrnia és, amb el que se sap avui, menys diabòlica que la britànica. Això no vol dir que no se n’hagi de seguir l’evolució, ni que, evidentment, es desatenguin les mesures o es relaxi la vacunació. Continua sent el mateix virus causant d’una epidèmia global. En el context actual, però, qualificar-la de diable potser resulta excessivament alarmista.
Una de les coses que la pandèmia deixa cada vegada més clara és que, ara més que mai, cal posar en dubte el criteri d’autoritat. És a dir, no ens hauríem de deixar enlluernar per qui diu les coses i hauríem de fixar-nos més en què diu i en quines proves aporta. Les dades són més importants que els titulars o les declaracions virals.
