D'un monjo medieval a Bill Gates: com entendre el clima a través del volcans

Avançada la nit del 12 de febrer del 1161, a la vora d’una llar on cremava llenya de roure, un monjo escrivia el seu recompte del dia en un monestir de Kíiv: "Iziaslav ha vingut a Kíiv i des de la catedral de Santa Sofia ha proclamat l’amnistia per a tots els habitants de la ciutat. Al mateix temps, a la lluna hi havia un símbol aterridor i meravellós. S’ha fet petita a poc a poc fins que ha desaparegut. Primer era negra i després vermella, i més endavant semblava tenir dues cares, una de verda i una de groga".

D’aquesta manera, aquell monjo anònim feia el que els monjos havien fet sempre: consignar la història. En aquest cas, un fet polític i un d’astronòmic, un eclipsi de lluna. Quan escrivia amb els dits encarcarats pel fred que no acabava d’abandonar mai les parets del monestir, no es devia imaginar que gairebé nou segles més tard un equip de climatòlegs utilitzaria la seva crònica per estudiar les erupcions volcàniques de l’època i el seu impacte en el clima, i, de retruc, avaluar un controvertit sistema de mitigació dels efectes de l’escalfament global avalat pel mateix Bill Gates.

Això és precisament el que ha publicat recentment a la revista Nature un grup d’investigadors de diversos centres de recerca europeus i canadencs, liderat pel paleoclimatòleg de la Universitat de Ginebra Sébastien Guillet.

Estudiar els volcans del passat

La història d’aquesta investigació arrenca fa deu anys, quan Guillet va començar a recopilar registres d’eclipsis posteriors a erupcions volcàniques documentades. Habitualment, aquestes antigues erupcions s’estudien analitzant les bombolles d’aire atrapades en el gel que s’estava formant aleshores, del qual es poden obtenir mostres en llocs com Groenlàndia o l’Antàrtida. A les bombolles s’hi poden trobar restes de cendra, a més de gasos com el diòxid de sofre, que en grans quantitats indica una probable erupció. L’anàlisi dels anells dels arbres també pot aportar informació sobre la temperatura i la disponibilitat d’aigua del passat, de manera que permet estudiar els efectes de les erupcions en el clima.

Però entre aquestes dues fonts d’informació sovint hi ha discrepàncies. Tot i que hi hagi hagut una erupció volcànica, les condicions en què creix un arbre al centre d’Europa i les que hi ha a l’aire de l’Antàrtida o Groenlàndia poden ser molt diferents en funció de variables com la distància al volcà o la circulació atmosfèrica.

Mentre estudiava l’activitat volcànica medieval, Guillet va trobar a faltar informació i se li va acudir recórrer a les cròniques dels testimonis de l’època. De seguida va pensar que les més interessants serien les que consignaven els eclipsis de lluna, perquè durant aquest fenomen la llum que arriba al nostre satèl·lit està filtrada per l’atmosfera terrestre i, per tant, la superfície lunar adquireix una coloració que depèn directament de la composició de l’aire.

Així, una lluna fosca indica abundància d’aerosols d’origen volcànic a l’estratosfera —la capa d’aire situada entre 10 i 50 km d’altura—, mentre que una lluna vermellosa és senyal que n’hi ha pocs. Per tant, una lluna fosca indica una potencial alteració climàtica. "Si realment volem entendre com les erupcions volcàniques del passat han afectat el clima i les societats, hem de combinar els arxius històrics amb mostres de gel i anells dels arbres", assegura Guillet en un comunicat.

Refredar el planeta

Les lectures de cròniques medievals que Guillet va començar fa deu anys a les estones lliures es van anar convertint en una recerca estructurada, fins al punt que els investigadors han identificat prop de 400 esdeveniments que recullen 119 eclipsis. 37 d’aquests fenòmens havien estat documentats per observadors que es van fixar en el color de la lluna. En sis d’ells hi havia descripcions de llunes enfosquides, associades, per tant, a erupcions que podien haver afectat el clima.

Tal com explica en un article d’anàlisi a la mateixa revista Nature Eduardo Zorita, paleoclimatòleg del centre de recerca alemany Helmholtz-Zentrum Hereon, "aquest estudi permet entendre millor en quina mesura les erupcions volcàniques, comparades amb altres factors com el període de baixa intensitat solar entre 1280 i 1340, van contribuir a la Petita Edat del Gel" (de principis del segle XIV a mitjans del segle XIX).

Segons els models climàtics actuals, els aerosols d’origen volcànic poden reflectir la llum del sol i abaixar la temperatura a la Terra fins al punt que els oceans es refredin i es formi més gel marí. Els efectes es poden notar unes quantes dècades. D’entrada, per tant, aquesta investigació contribueix a entendre millor els efectes de les erupcions volcàniques en el clima i a generar noves dades per refinar els models climàtics.

D’altra banda, una comprensió més profunda del paper dels aerosols en la regulació del clima pot contribuir a analitzar millor els riscos i efectes de l’estratègia de refredament global coneguda com a geoenginyeria solar. Bàsicament, consisteix a utilitzar globus dirigits per deixar anar els aerosols adequats a les capes adequades de l’atmosfera, de manera que reflecteixin la llum solar cap a l’espai i la Terra no s’escalfi tant. Es tracta, per tant, d’una operació a gran escala, amb una governança complexa, i d’una capacitat de transformació equiparable a l’escalfament global. Tot i que no es veu com una solució operativa actualment, hi ha científics que hi veuen avantatges.

El mateix Bill Gates finança a la Universitat de Harvard gran part de la recerca sobre aquesta qüestió. És una opció barata —costaria menys dels 44.000 milions de dòlars que Elon Musk ha pagat per Twitter— i, segons sembla, efectiva —els models indiquen que el refredament seria altament probable i ràpid—. Ara bé, ¿tindria conseqüències per a les plantes, que depenen directament de la llum del sol? ¿Podria malmetre la capa d’ozó? ¿Canviaria el color del cel? Hi hauria alteracions climàtiques locals perilloses? Són moltes incògnites que investigacions com les de Guillet hauran d’anar aclarint els pròxims anys.