La creativitat ens ha fet humans

Les fugues de Bach, El Quixot i la teoria de la relativitat general, juntament amb totes les altres manifestacions de la creativitat humana, ens diferencien de la resta d’éssers vius. El calfred de llegir un vers i l’esgarrifança d’escopir pintura a la paret d’una cova fa 40.000 anys, que són el mateix, ens separen dels bacteris, però també dels nostres cosins primats. Ara un estudi ha identificat les bases genètiques d’aquesta pulsió creativa específicament humana. A més, els autors del treball, publicat a la revista Molecular Psychiatry, del grup Nature, han arribat a la conclusió que la creativitat de l’Homo sapiens va ser un dels avantatges clau que el va fer proliferar respecte als neandertals, que es van extingir fa prop de 30.000 anys.

En un treball previ, els científics, encapçalats per investigadors de la Universitat de Granada, havien identificat tres xarxes formades per 972 gens que regulen la personalitat a través de la resposta emocional, l’autocontrol i l’autoconsciència. Mitjançant tècniques d’intel·ligència artificial, ara han vist que els neandertals tenien gairebé els mateixos gens relacionats amb la resposta emocional que els ximpanzés, i que estaven a mig camí entre nosaltres i aquests simis pel que fa als gens de l’autocontrol i l’autoconsciència. A més, han identificat 267 gens relacionats directament amb l’autoconsciència que en un 95% són exclusius dels humans moderns. Aquests gens, sostenen, “poden haver sorgit per una selecció positiva de característiques relacionades amb el benestar humà i el comportament modern, entre les quals hi ha la creativitat, el comportament social i la longevitat”.

L’origen de la creativitat

Però ¿com es relacionen l’autoconsciència i la creativitat? Una de les explicacions que tenen entre mans els científics és que tot plegat deriva de la capacitat d’abstracció i el llenguatge simbòlic, que impulsen la imaginació i ens diferencien clarament dels altres animals. D’una manera semblant a com ho fem nosaltres, els ximpanzés construeixen estris per extreure tèrmits dels nius i menjar-se’ls. També es comuniquen expressant fets o emocions simples: “s’acosta un lleó” o “en aquell arbre hi ha fruita”. Però el ximpanzé més espavilat de la manada, per més que s’hi esforci, no podrà explicar una faula a les seves cries quan es pon el sol.

I és en el precís instant que es poden expressar conceptes abstractes i pensar situacions que no són reals quan apareix la capacitat de viatjar mentalment a paisatges llunyans en l’espai i en el temps, o directament imaginaris. Aquesta capacitat allibera la ment animal de tot el que és palpable i immediat, però amb una arma de doble tall: la fantasia i, per tant, la possibilitat de verbalitzar la pròpia mort. I això, segons aquest fil de raonament, ho canvia tot. Kafka en deia “la necessitat d’alguna cosa indestructible”. El xoc que provoca la consciència de la nostra finitud temporal podria ser el motor que ens empeny a buscar coses que perdurin: un teorema, una melodia, un poema, un Déu. Des de la ciència s’investiguen les possibilitats de l’Univers. Des de l’art, les de la ment humana, i des de la religió, les d’una altra ment.

A més, aquestes exploracions han tingut un impacte positiu en l’evolució humana. El convenciment que tots els membres d’un grup són fills metafòrics d’un ésser superior genera una cohesió que afavoreix la solidaritat i augmenta la supervivència. Endinsar-se un quilòmetre en una cova per pintar-hi animals i admirar-los conjuntament sota la llum tremolosa del foc crea uns lligams semblants, uns vincles que, d’altra banda, coneix tothom que ha pujat dalt d’un escenari per tocar un instrument acompanyat. Per part seva, la ciència, a més de crear relats sobre el món, que també representen un paper de cohesió, aporta un coneixement pràctic lligat directament a la prosperitat.

La recerca sobre les bases de la creativitat, doncs, que és una conseqüència de la mateixa capacitat de crear, té un potencial enorme per ajudar-nos a entendre’ns millor. I, a més, ho aconsegueix amb una filigrana que potser és l’aspecte més definitori de tots: una de les nostres creacions és, precisament, l’exploració del fet creatiu.