Pot haver aparegut un nou Rembrandt?

L’historiador de l’art holandès Ernst van de Wetering és el màxim expert mundial en Rembrandt, el pintor que el segle XVII, tal com explicava ell mateix, va intentar capturar l’emoció humana d’una manera nova. Fa un temps, després de molta insistència, un equip que desenvolupa sistemes d’intel·ligència artificial va fer seure Van de Wetering a contracor davant un quadre que no havia vist mai. “Aquest traç correspon al 1652 i no al 1632”, va proferir indignat, i se’n va anar amb un cop de porta.

El quadre (a la imatge) que acabava de veure no havia estat pintat per Rembrandt i val a dir que ell ja ho sabia. El que encara no sap ningú és si el crític es va sulfurar perquè aquella diferència de 20 anys li va semblar massa gran o massa petita. ¿Es tractava d’una còpia maldestra o d’una còpia sorprenentment afinada, tenint en compte les circumstàncies? Unes circumstàncies que, en aquest cas, no són gens menors. Perquè resulta que aquell quadre ni l’havia pintat Rembrandt ni cap altre ésser humà, sinó que l’havia concebut un sistema d’intel·ligència artificial i s’havia pintat amb una impressora 3D.

Intel·ligència pintora

¿Però com pot concebre una màquina un quadre? Doncs de la mateixa manera que ho fan tot les màquines: amb una gran base de dades, amb una enorme potència de càlcul i amb uns algoritmes sofisticats que indiquen la manera d’utilitzar el múscul calculador sobre la quantitat ingent de dades.

El primer que van fer els seus programadors va ser construir la base de dades de quadres de Rembrandt, a partir de la qual es va decidir que el quadre representaria un home caucàsic d’entre 30 i 40 anys, amb barret, vestit fosc, sobrecoll i el cap lleugerament girat cap a la dreta. A continuació, la màquina va analitzar els ulls de tots els retrats de la base de dades. No en va fer una mitjana, sinó que va detectar-hi patrons i els va utilitzar per concebre uns ulls nous en què cristal·litzés tot el que els altres tenien en comú. El mateix va fer amb el nas, la barbeta, els llavis i la resta d’elements del retrat. D’alguna manera, en aquest procés es va mirar de destil·lar el que feia que Rembrandt fos Rembrandt, la seva essència més íntima i abstracta, per crear una obra com més rembrandtiana millor, més fins i tot que les del pintor mateix. Un cop concebut el retrat, una impressora 3D es va encarregar de materialitzar la distribució de colors i gruixos de pintura sobre la tela. Quan Van de Wetering va etzibar la seva crítica, els programadors del sistema es van emocionar. Aquella subtilesa dels 20 anys no treia que la seva màquina, d’alguna manera, hagués aconseguit capturar el geni de Rembrandt.

Creativitat artificial

També s’han creat sistemes d’intel·ligència artificial que componen música, com l’anomenat Aiva, que treballa amb bases de dades en què conviuen Bach, Mozart, Beethoven i molts compositors més. Les creacions d’Aiva, com el seu primer disc Genesis, estan registrades a la societat de drets d’autor de França i Luxemburg, i fins a dia d’avui ningú que s’hagi estremit amb la gravetat de les cordes de la seva fantasia simfònica en la menor ha pogut esbrinar amb l’oïda la naturalesa artificial del seu compositor. Un altre sistema intel·ligent artificial que porta el nom de Shelley ja està creant contes de terror.

Totes aquestes màquines han utilitzat dades i tecnologia en comptes de pinzells, pintura, instruments, imaginació i emocions per crear alguna cosa nova en un procés que capgira de soca-rel la nostra concepció de l’art. Les màquines, que inicialment van substituir la força muscular i més endavant la potència de càlcul, poden arribar molt més lluny del que pensem avui, fins i tot després d’haver estat testimonis d’aquestes proeses. Però, ¿fins on podrà arribar la seva creativitat? ¿Podran escriure poemes que ens posin la pell de gallina o novel·les que ens captivin? ¿Podran produir sèries a les quals serem addictes? ¿Podran construir una teoria que expliqui la naturalesa de la matèria i l’energia fosca? En el camp de la ciència l’ús d’intel·ligència artificial és cada vegada més freqüent. Els últims exoplanetes que ha descobert la NASA, al voltant d’una estrella a 2.500 anys llum, s’han identificat gràcies a un sistema intel·ligent de Google. No hi ha dubte que aquest nou resultat obre un camp interessantíssim.

Les màquines, doncs, han demostrat la seva vàlua en l’anàlisi de dades i en la creació artística. Però de moment no n’hi ha cap que hagi estat capaç d’emular la barreja de creativitat i d’abstracció que requereix la confecció d’una teoria sobre el món natural. Potser només necessiten una mica més de temps.