Els corrents atlàntics s'estan aturant: com ens afectarà

Per què Lisboa i Nova York tenen climes tan diferents si estan gairebé a la mateixa latitud? La resposta s’amaga en els corrents oceànics, que són diferents a prop de cadascuna de les dues ciutats. De fet, la circulació oceànica global és responsable de l’estabilitat climàtica de moltes regions del món. Aquesta estabilitat, però, podria canviar. Un estudi publicat recentment a la revista Science Advances mostra que la circulació de l’Oceà Atlàntic podria alentir-se i provocar canvis en el clima de moltes parts del món. El més notable seria un refredament del continent europeu.

Tot i que el resultat sembla contradictori amb l’escenari d’escalfament global actual, és perfectament coherent amb la complexitat d’un sistema com la Terra. A causa de l’activitat humana, cada vegada hi ha més energia a l’atmosfera i als oceans del planeta. I, donada la complexitat de les relacions entre les masses d’aire i aigua, aquesta energia es pot redistribuir de maneres també complexes: pot ser que en una regió faci més fred i que una altra sigui molt més càlida.

L’alteració dels corrents oceànics pot ser una causa d’aquesta complexa redistribució d’energia. Concretament, en aquest treball s’ha estudiat l’evolució i possible col·lapse o aturada de la circulació atlàntica meridional, coneguda com a AMOC per les sigles angleses. La causa principal del col·lapse seria l’aportació d’aigua dolça a l’oceà a conseqüència del desgel impulsat per l’escalfament global.

Un possible cataclisme climàtic

"És un article molt bo sobre un tema que es discuteix des de fa dècades", valora Leopoldo Pena, investigador en geociències marines de la Universitat de Barcelona. "La novetat del treball és que el model que fan servir no necessita unes condicions extremes perquè l’AMOC col·lapsi, sinó que amb condicions realistes ja s’arriba a aquesta situació", explica. Els autors també mostren que el model és capaç de reproduir situacions semblants que s’han donat al llarg de la història del planeta, cosa que en confirma la solidesa.

"Les dades observacionals actuals són coherents amb el fet que estiguem anant cap a aquest escenari de col·lapse de l’AMOC", explica Isabel Cacho, catedràtica experta en paleoclimatologia de la Universitat de Barcelona. "És com un senyal que, efectivament, hi estem anant, però no és cap garantia. Calen treballs paral·lels per comprovar-ho", diu, tot i que, al mateix temps, assegura: "Ja s’ha advertit de la situació amb models més simples abans i aquest treball és un nou suport a aquesta hipòtesi".

Aquest treball "també és el primer que explica les potencials conseqüències" del col·lapse de l’AMOC, valora Pena. Segons els autors, Henk Dijkstra, Michael Kliphuis i René van Westen, de la Universitat d’Utrecht, en algunes zones del nord d’Europa la temperatura podria baixar 3 °C cada dècada.

Dit així, no sembla gaire. Però per valorar aquest descens correctament, convé comparar-lo amb el ritme de l’escalfament global actual, que és de 0,2 °C per dècada, i que ja està donant lloc a fenòmens que provoquen morts i pèrdues econòmiques milionàries. Una altra conseqüència d’aquest procés seria una pujada d’un metre del nivell del mar a Europa.

En paraules de Pena, aquesta caiguda de temperatura seria "un esdeveniment climàtic d’escala completament desproporcionada". "Tota l’agricultura d’Europa canviaria", afegeix Cacho.

L’estudi també prediu que a l’hemisferi sud el clima seria més càlid i que a llocs com la selva amazònica, el règim de pluges podria canviar de manera que l’actual estació seca esdevingués plujosa i a la inversa. I això, segons els autors, podria alterar l’ecosistema amazònic fins a un punt de no retorn.

"Mantenir-nos lluny d’aquest punt de no retorn és imperatiu per evitar conseqüències devastadores en el clima, la societat i el medi ambient", ha dit Dijkstra, un dels autors, en un comunicat en referència a l'aturada de l'AMOC.

L'impacte a la península Ibèrica

Segons els resultats del nou treball, la península Ibèrica es veuria poc afectada pel col·lapse de l’AMOC en comparació amb el nord d’Europa. Els autors estimen que si a la ciutat noruega de Bergen la temperatura del mes de febrer baixaria a un ritme de 3,5 °C per dècada, a Madrid aquest descens seria de 0,4 °C. Tot i que és inferior, segueix sent un ritme que dobla els 0,2 °C per dècada de l’escalfament actual, però en sentit contrari.

De tota manera, segons Cacho, "quan mirem les dades de col·lapses de l’AMOC del passat, veiem que l’impacte a la península Ibèrica és considerable: la coberta vegetal va canviar dràsticament cap a la que correspon a un clima més àrid". Per tant, "jo crec que l’impacte a la península Ibèrica seria més gran del que es veu en aquest model", preveu.

La pregunta clau

Si el model és sòlid i la situació que pot desembocar en un col·lapse de la circulació oceànica de l’Atlàntic és coherent amb les observacions actuals, la pregunta natural que sorgeix a continuació és "quan podria passar tot això?".

A diferència d’un article que es va publicar el juliol del 2023 a la revista Nature Communications, que predeia que el col·lapse de l’AMOC es podria produir el 2057, aquest nou treball no vaticina cap data concreta. D’acord amb la resolució del model que utilitzen els autors, es limita a constatar que el col·lapse és una possibilitat de futur coherent amb la realitat actual. "No sé si ho veurem, però els nostres fills potser sí", diu Pena.

Sobre aquest altre article, que va rebre molta atenció mediàtica i va ser controvertit en l’àmbit científic, cal fer un aclariment: "Per arribar al col·lapse s’havien de considerar unes condicions poc realistes", explica Pena.

La clau antàrtica

Cacho fa encara una consideració més sobre el treball: "hi ha un aspecte que no es té en compte en l’article i és que, amb una aturada de l’AMOC, l’Oceà Antàrtic podria convertir-se en un emissor de diòxid de carboni a l’atmosfera". Aquesta transformació realimentaria el procés de col·lapse, ja que contribuiria a accelerar l’escalfament global.

Ara mateix l’Oceà Antàrtic captura diòxid de carboni de l’atmosfera i contraresta l’escalfament global, però amb el col·lapse de l’AMOC es produiria un ascens (més acusat que l’actual) de les aigües profundes que envolten l’Antàrtida. I aquestes aigües són molt riques en diòxid de carboni perquè és on van a parar els animals marins quan es moren. Un cop al fons, es descomponen i el carboni que hi ha als seus cossos es transforma en diòxid de carboni.

El monitoratge

Tot i que el treball no s’aventura a donar cap data concreta, sí que defineix una sèrie de paràmetres sensibles al procés de col·lapse de l’AMOC, de manera que es poden fer servir com a senyals d’alerta. Un d’ells és la quantitat de sal que l’Oceà Atlàntic exporta cap a altres oceans, un fenomen que es produeix perquè té una salinitat més alta que la resta, cosa que genera uns fluxos d’aigua entre oceans que formen part de la circulació oceànica global.

En aquests moments, aquest paràmetre s’està mesurant amb sensors situats en boies a diversos punts de l’oceà, però segons Pena, "s’ha de reforçar la inversió en monitoratge; hi ha molt pocs països que ho estan fent i jo crec que és clau per poder fer prediccions".