Hem de modificar les espècies per salvar-les?

Durant milions d’anys Austràlia ha sigut un paradís per a l’evolució, i presumeix de tenir alguns dels animals més singulars de la Terra.

És el lloc d’origen dels suimangues, el país dels mamífers ovípars i la capital mundial dels marsupials, un grup que, a part dels coales i els cangurs, engloba molts més animals amb bossa ventral (fixeu-vos en el bilbi gros i el cangur rata!). Gairebé la meitat dels ocells del continent australià i aproximadament el 90% dels seus mamífers, rèptils i granotes no es troben enlloc més del planeta.

Austràlia també s’ha convertit en una bona mostra per estudiar què passa quan la biodiversitat es porta fins al caire de l’abisme. La degradació dels hàbitats, les espècies invasores, les malalties infeccioses i el canvi climàtic posen en perill molts animals autòctons i els donen un dels pitjors índexs d’extinció d’espècies del món.

En alguns casos, diuen els científics, les amenaces són tan difícils de combatre que l’única manera de protegir aquests animals exclusius d’Austràlia és modificar-los. Mitjançant diverses tècniques, com ara el mestissatge i l’edició genòmica, els científics estan alterant els genomes d’animals vulnerables amb l’esperança de dotar-los dels trets que necessiten per sobreviure.

“Estem estudiant com podem contribuir a l’evolució”, diu Anthony Waddle, biòleg conservacionista de la Universitat Macquarie, a Sydney.

És un concepte audaç que s’oposa a un principi fonamental del conservacionisme: preservar els animals salvatges tal com són. Però en aquesta època dominada pels humans –en què Austràlia es troba al primer rengle de la crisi mundial de la biodiversitat– potser, com diuen alguns científics, ja no n’hi ha prou amb el guió tradicional del conservacionisme.

Segons Dan Harley, ecòleg sènior de l’organització Zoos Victoria, “busquem solucions en un món alterat: hem d’assumir riscos; hem de ser més agosarats”.

El vòrtex de l’extinció

El Lichenostomus melanops (un tipus de menjamel) és un ocell que es fa notar: amb la seva corona de plomes de color groc elèctric al front, acostuma a xisclar amb força mentre travessa com un llamp els densos boscos pantanosos de l’estat de Victòria. Però aquests últims segles els humans i els incendis forestals han danyat o destruït aquests boscos i el 1989 només quedaven 50 exemplars d’aquest ocell, aferrats a un diminut tros d’aiguamoll a la Reserva Natural de Yellingbo.

Les estrictes mesures de conservació de les autoritats locals, com ara un programa de cria en captivitat al santuari de Healesville –un dels parcs de Zoos Victoria–, han ajudat aquests ocells a resistir. Però hi havia molt poca diversitat genètica entre els que quedaven –un problema freqüent en les poblacions d’animals en perill d’extinció– i la cria implicava per força consanguinitat. “Tenen molt poques opcions per prendre bones decisions en matèria d’aparellament”, comenta Paul Sunnucks, genetista de fauna salvatge de la Universitat de Monash, a Melbourne.

En qualsevol grup de reproducció petit i tancat es poden acumular, amb el pas del temps, mutacions genètiques nocives que perjudiquen la salut i l’èxit reproductiu dels animals, i la consanguinitat agreuja el problema. Un cas extrem és el Lichenostomus melanops cassidix. Sunnucks i els seus col·legues van descobrir que els ocells més endogàmics tenien una desena part de cries que els altres, i les femelles vivien la meitat de temps.

Segons Alexandra Pavlova, ecòloga evolutiva de la Universitat de Monash, si no es procedeix a alguna mena d’intervenció, el Lichenostomus melanops cassidix es pot veure arrossegat a un “vòrtex d’extinció”. I afegeix: “Ha quedat clar que cal fer alguna cosa nova”.

Fa una dècada Pavlova, Sunnucks i altres experts van proposar una intervenció denominada de rescat genètic: van plantejar la possibilitat d’afegir al grup de reproducció alguns menjamels crestagrocs de Gippsland i el seu ADN viu.

Els Lichenostomus melanops cassidix i els menjamels crestagrocs de Gippsland són membres de la mateixa espècie, però són subespècies genèticament diferents que han anat evolucionant per separat durant aproximadament 56.000 anys. Els ocells de Gippsland viuen en boscos més secs i oberts i no tenen la vistosa corona de plomes dels Lichenostomus melanops cassidix.

El rescat genètic no era una idea nova. Un cas d’èxit esmentat sovint és el d’uns científics que van fer reviure la minúscula població de panteres endogàmiques de Florida introduint-hi panteres salvatges procedents de Texas.

Però aquesta estratègia viola el principi tradicional del conservacionisme, segons el qual les poblacions biològiques úniques són sacrosantes, i s’han de mantenir separades i genèticament pures. “La veritat és que és un canvi de paradigma”, afirma Sarah Fitzpatrick, ecòloga evolutiva de la Universitat Estatal de Michigan, que considera que el rescat genètic està infrautilitzat als Estats Units.

L’encreuament dels dos tipus de menjamels comportava el risc d’enterbolir el que feia que cada subespècie fos única i el de crear híbrids que no s’adaptessin bé a cap dels dos nínxols. L’intercanvi d’animals entre poblacions també pot propagar malalties, crear noves poblacions invasores o desestabilitzar els ecosistemes d’una manera imprevisible.

El rescat genètic també és una forma d’intervenció humana activa que vulnera el que alguns estudiosos anomenen l’“ethos de la contenció” propi del conservacionisme, i de vegades s’ha criticat perquè es considera una manera de jugar a ser Déu. 

Com diu Andrew Weeks, un genetista de la Universitat de Melbourne que el 2010 va posar en marxa el rescat genètic del pòssum pigmeu de muntanya, que estava en perill d’extinció, "hi havia molta angoixa en els organismes governamentals". "Suposo que, en el fons, la idea que aquesta població estava a punt d’extingir-se va ser el que els va donar l’empenta decisiva", explica.

Sunnucks i els seus col·legues van fer el mateix càlcul, adduint que els riscos del rescat genètic eren escassos –abans que els hàbitats dels ocells es deterioressin, les dues subespècies s’encreuaven de tant en tant a l’entorn natural– i no eren res en comparació amb els perills de no prendre mesures.

Així doncs, des del 2017 els ocells de Gippsland formen part del programa de cria del Lichenostomus melanops cassidix al santuari de Healesville. En captivitat s’han obtingut autèntics avenços: moltes parelles mixtes han produït més pollets per niu que les parelles formades per dos Lichenostomus melanops cassidix. S’han deixat en llibertat al bosc desenes de menjamels híbrids. Sembla que estan bé, però és massa aviat per dir si tenen més aptitud per reproduir-se.

Els especialistes de la Universitat de Monash i de l’organització Zoos Victoria també es dediquen al rescat genètic d’altres espècies, com ara l’opòssum de Leadbeater, un diminut marsupial greument amenaçat que viu als arbres i és conegut com la fada del bosc. Els opòssums de les terres baixes comparteixen els aiguamolls de Yellingbo amb el Lichenostomus melanops cassidix; i el 2023 només en quedaven 34. La primera cria fruit del rescat genètic va néixer el mes passat al santuari de Healesville.

Els científics confien que, gràcies a l’augment de la diversitat genètica, aquestes poblacions seran més resistents davant dels perills desconeguts que puguin sorgir, i així creixeran les probabilitats que alguns exemplars adquireixin els trets necessaris per sobreviure. “La diversitat genètica és el model per afrontar el futur”, diu Harley, de Zoos Victoria.

Centrar-se en les amenaces

Al gat marsupial septentrional, un petit depredador, l’amenaça existencial li va arribar fa gairebé un segle, quan el gripau gegant, una espècie invasora i verinosa, va desembarcar a l’est d’Austràlia. Des de llavors aquests gripaus tan tòxics no han parat d’avançar cap a l’oest i han liquidat poblacions senceres de gats marsupials, que es mengen aquests amfibis estrangers.

Però, pel que sembla, algunes de les poblacions de gats marsupials que sobreviuen a l’est d’Austràlia han evolucionat i han agafat fàstic als gripaus. Quan els científics van encreuar gats marsupials que detestaven els gripaus amb els que no notaven res, les cries híbrides també es van apartar amb menyspreu dels tòxics amfibis.

¿I si els científics traslladessin a l’oest uns quants gats marsupials dels que senten repugnància pels gripaus? Així hi escamparien els seus perspicaços gens abans que hi arribessin els gripaus gegants. “Bàsicament utilitzem la selecció natural i l’evolució per aconseguir els nostres objectius, i això vol dir que el problema es resol a fons i d’una manera permanent”, explica Ben Phillips, biòleg de la Curtin University, a Perth, que ha dirigit la investigació. 

Vet aquí, però, que un experiment de camp va demostrar fins a quin punt arriba a ser imprevisible la naturalesa. El 2017, Phillips i els seus col·legues van deixar en llibertat una població mixta de gats marsupials septentrionals en una petita illa infestada de gripaus. Hi va haver hibridacions entre alguns gats marsupials i es van aconseguir proves preliminars de selecció natural de gens “intel·ligents per detectar gripaus”.

Però, segons explica Philips, la població encara no estava totalment adaptada als gripaus, i alguns gats marsupials es van menjar els amfibis i van morir. També va esclatar un gran incendi forestal a l’illa i després hi va arribar un cicló. “Totes aquestes circumstàncies van conspirar per extingir la nostra població experimental”, diu Phillips. Els científics no tenien prou finançament per tornar-ho a provar, però “la investigació científica va funcionar”.

Els avenços científics podrien fer que les futures iniciatives siguin encara més específiques. El 2015, per exemple, uns investigadors van crear uns coralls més resistents a la calor mitjançant la hibridació de colònies de latituds diferents. En un estudi del 2020 per a una prova de concepte, els investigadors van fer servir l’eina d’edició genòmica denominada CRISPR per modificar directament un gen que intervé en la tolerància a la calor.

Al món real i a curt termini, CRISPR no serà una solució pràctica, com assenyala Line Bay, biòloga de l’Institut Australià de Ciències Marines que és una de les autores dels dos estudis: “Entendre els avantatges i els riscos és força complex. I aquesta idea d’interferir en la natura és molt polèmica”.

Però cada vegada interessa més el plantejament biotecnològic. Anthony Waddle té l’esperança de fer servir les eines de la biologia sintètica, com ara CRISPR, per crear granotes resistents al fong Batrachochytrium dendrobatidis, causant d’una malaltia mortal que ja ha contribuït a l’extinció de com a mínim 90 espècies d’amfibis.

El fong és tan difícil d’erradicar que algunes espècies vulnerables ja no poden viure a l’entorn natural. “Per tant, o viuen per sempre en caixes de vidre –diu Waddle– o trobem solucions perquè puguin tornar a la naturalesa i subsistir-hi”.

Conseqüències no desitjades

Tot i així, per més sofisticada que sigui la tecnologia, els organismes i els ecosistemes continuaran sent complexos. “És possible que les intervencions genètiques tinguin alguns impactes no desitjats”, comenta Tiffany Kosch, genetista de la Universitat de Melbourne que també espera crear granotes resistents al fong Batrachochytrium dendrobatidis. Una variant genètica que ajudés les granotes a sobreviure a aquest fong podria fer-les més vulnerables a un altre problema de salut.

S’expliquen moltes històries que han acabat malament, temptatives de reinventar la naturalesa que han fracassat estrepitosament. La veritat és que aquests gripaus gegants tan tòxics es van deixar anar a Austràlia amb deliberació, en un intent terriblament equivocat de controlar una plaga d’escarabats.

De tota manera, hi ha grups ecologistes i experts a qui també inquieten les estratègies genètiques per altres motius. “Centrar-se en la intervenció intensiva en unes espècies específiques pot desorientar”, diu Cam Walker, portaveu de Friends of the Earth Australia. Per mantenir a ratlla la crisi de l’extinció de les espècies caldran solucions més ambicioses pel que fa al paisatge, com ara aturar la desaparició d’hàbitats.

A més, com diu Adam Cardilini, especialista en medi ambient de la Universitat Deakin, a Victòria, els animals són éssers autònoms, i qualsevol intervenció en les seves vides o genomes ha de tenir “una justificació ètica i moral molt sòlida”, un llistó que ni tan sols superen molts projectes de conservació tradicionals.

Chris Lean, filòsof de la biologia de la Universitat Macquarie, creu en l’objectiu fonamental del conservacionisme: “Preservar el món tal com és pel seu valor patrimonial, per la seva capacitat d’explicar la història de la vida a la Terra”. Tot i així, està a favor d’un ús prudent i limitat de les noves eines genòmiques, cosa que ens pot obligar a replantejar-nos alguns valors mediambientals força arrelats.

En un cert sentit, l’evolució assistida és un argument –o, potser, un reconeixement– que no hi ha marxa enrere, que no hi ha cap futur en què els humans no influeixin profundament en la vida i el destí dels animals salvatges.

Per a Harley ha quedat clar que si volem impedir l’extinció de més espècies farà falta la intervenció humana, unida a la innovació i l’esforç: “Llancem-nos-hi amb decisió, no ens deixem intimidar. La meva opinió és que d’aquí cinquanta anys els biòlegs i els responsables de la fauna silvestre miraran enrere i diran: «Per què no van prendre les mesures necessàries ni van aprofitar totes les oportunitats quan encara podien?»”.

Copyright: The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell