Elías Campo: "El coneixement generat durant vint anys de recerca comença a arribar al pacient"

Elías Campo (Boltanya, Osca, 1955) és un referent mundial en leucèmia limfàtica crònica, el tipus de càncer de la sang i medul·la òssia més freqüent als països occidentals. Va coliderar el projecte del genoma d’aquesta malaltia, la contribució espanyola en el Consorci Internacional del Genoma del Càncer, una iniciativa que es va posar en marxa el 2008 i en la qual van participar 20 països per analitzar el genoma de 500 pacients amb els 50 tipus de càncer més habituals. Els resultats d’aquell projecte, que va concloure el 2018, van transformar la visió de la malaltia i van permetre obtenir informació valuosa tant per al diagnòstic com per al tractament.

Catedràtic d’anatomia patològica a la Universitat de Barcelona, dirigeix des del 2017 l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), que ara, a l'acabar el seu mandat, deixarà de liderar. Ha rebut nombrosos guardons al llarg de la seva trajectòria, com ara el Premi Nacional de Recerca, que atorguen la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), i és membre de l’Acadèmia Nacional de Medicina dels Estats Units.

Vostè és una rara avis en ciència: un metge que també fa recerca bàsica o un investigador bàsic que també fa de metge.

— Pertanyo a una generació de metges que, potser per tradició de l’Hospital Clínic, teníem assumit que la recerca també era part de la nostra feina. Això ens permetia poder resoldre al laboratori les preguntes que ens trobàvem a la clínica, però també poder comprovar a la clínica algunes de les qüestions que sortien a la recerca més bàsica per comprendre millor els mecanismes de les malalties.

Aquesta recerca híbrida, que estableix diàlegs en dues direccions, és també el que caracteritza l’IDIBAPS, que vostè ara deixarà de capitanejar.

— Així és, això és la nostra força, aquesta especificitat, i a la vegada és el principal repte a què ens enfrontem. L’IDIBAPS es va crear amb la missió de fomentar el treball conjunt de clínics i investigadors bàsics. Això ve dels anys 80, un moment en què comença a explotar la recerca biomèdica en els hospitals i aquests comencen a rebre un finançament específic per fer investigació. Al Clínic es decideix crear la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, la primera fundació que va existir a Espanya per gestionar fons dedicats a la recerca independentment de la gestió i administració de l’hospital. Als 90, Andreu Mas-Colell va canviar el sistema de recerca català i es van crear els instituts d’investigació, els anomenats CERCA, i un dels primers és precisament l’IDIBAPS.

Què en va motivar la creació?

— L’Hospital Clínic feia una recerca molt potent i es va veure clar que la manera de potenciar-la era tenint-hi associada una recerca bàsica, de laboratori, que permetés fer una translació dels coneixements. I així va néixer l'IDIBAPS, on participen la Generalitat, l’Hospital Clínic i la Universitat de Barcelona. Aleshores jo era el director de la Fundació i Ramon Gomis de l’IDIBAPS, i vam veure clar que aquella bicefàlia no tenia sentit. Per això quan el 2017 vaig ser nomenat director de l’IDIBAPS, prenent el relleu de Gomis, vaig impulsar que es fusionessin les dues institucions, cosa que va passar finalment el 2023.

Quins avantatges va comportar?

— Va facilitar la gestió de la recerca i va contribuir a visualitzar la potència de la recerca biomèdica del Campus Clínic. Som 3.000 persones i gestionem un pressupost de 80 milions d’euros. D’aquests, només el 10% prové de la Generalitat, la resta l’aconseguim a través de projectes competitius, tant estatals com internacionals, que guanyen els investigadors. Com veu, comptem amb una aportació per part del Govern realment molt baixa en proporció al volum de gestió de recerca que necessitem per generar la ciència d’excel·lència que generem.

Després de vuit anys al capdavant de l’IDIBAPS, quin balanç en fa?

— Molt positiu, hem desenvolupat projectes cabdals. M'agradaria destacar la nostra participació en el projecte genoma de la leucèmia. Va ser una experiència única en què vam aconseguir identificar mutacions mai vistes. A més, vam ser capaços d’identificar si aquelles mutacions eren rellevants i contribuïen a la malaltia o no. Vam ser el consorci d’un tumor, en aquest cas el consorci espanyol de la leucèmia limfàtica crònica, que més publicacions científiques va publicar sobre la malaltia i que més dades va generar, dins del projecte del Consorci Internacional del Genoma del Càncer. I això ho vam poder fer perquè érem aquí.

Per què?

— Perquè per a cada genoma que vam seqüenciar teníem les històries clíniques dels pacients anotades en seguiments de fins a vint anys. I això ens va permetre multiplicar la informació que obteníem. Molts altres consorcis internacionals publicaven seqüències, però eren incapaços de respondre quin impacte clínic tenien, si eren rellevants o no. També vam fer estudis bàsics sobre com una mutació en concret alterava la reparació dels telòmers i generava inestabilitat cromosòmica. Quan ho vam portar a la clínica, ens vam adonar que els pacients que tenien aquesta mutació tenien una supervivència més curta. Vam participar-hi activament des del 2009 fins al 2018 i aquests últims anys ja estem veient com aquell coneixement comença a arribar a la clínica, al pacient.

Quins altres projectes destacaria?

— El programa de teràpies avançades, entre elles les diverses línies d’immunoteràpies amb cèl·lules CART. Tothom admet que és un programa d’èxit, i se’ns reconeix que hem estat els primers a aconseguir les primeres CART a Europa. Hem desenvolupat i validat tractaments per a la leucèmia limfoblàstica aguda i per al mieloma múltiple. Tanmateix, els inicis van ser extraordinàriament difícils.

En quin sentit?

— El líder d’aquestes idees va ser el Manel Juan, i va haver d’enfrontar-se a unes dificultats molt grans per poder trobar el finançament per tirar endavant la recerca necessària per obtenir aquestes cèl·lules. Des de l’IDIBAPS li vam donar suport i vam ajudar-lo a posar-se en contacte amb la Universitat de Pensilvània, on s’havia generat aquesta tecnologia. Després de tants esforços, ha estat una gran satisfacció veure com això ha acabat en una aplicació clínica que ara està agafant una dimensió molt important. També destacaria que hem descobert noves malalties, com les neuroimmunològiques. I que les estratègies de cribatge del càncer de còlon parteixen dels resultats en estudis bàsics fets a l'IDIBAPS.

Quin altre llegat deixa?

— Haver promogut la figura del metge 50% clínic i 50% investigador. Des de l’IDIBAPS, juntament amb el Clínic, hem dissenyat una trajectòria amb diverses fases que dona com a resultat aquest professional amb un peu a la consulta i un altre al laboratori. El que és important és que protegim aquest 50% del temps perquè es pugui dedicar a la recerca. També promovem la figura de l’investigador bàsic amb perspectiva clínica. I hem impulsat programes multidisciplinaris en què hi ha grups de recerca compostos per bàsics, clínics, joves, sèniors... I els dotem de recursos perquè treballin durant quatre o cinc anys fent recerca translacional.

Des de fa poc els pacients també entren a l'IDIBAPS.

— Estem convençuts que no podem treballar aïllats de la societat. Fa poc van venir a veure com treballem pacients amb un carcinoma de fetge, els vam explicar què fèiem amb les seves mostres, les investigacions que estem duent a terme. Incorporar la visió del malalt és fonamental, des del punt de vista de les experiències personals. Hem passat de la idea de comunicar el que fem a integrar el pacient, les societats de pacients, les comunitats de pacients, en diverses fases del desenvolupament de la recerca.

Fa poc l’IDIBAPS va superar els mil milions d’euros captats i destinats a la recerca biomèdica des de la seva creació, l'any 1989. 

— Quan m’ho va dir el gerent no m’ho creia. Li vaig respondre: "Vols dir que no t’has equivocat?" El cert és que tenim bons resultats en projectes competitius, tant nacionals com europeus. Ara mateix, per exemple, tenim quatre ERC Synergy, ajuts de finançament competitiu atorgats pel Consell Europeu de Recerca que van en la línia de potenciar la recerca translacional. Tots quatre són projectes de ciència bàsica molt lligada a problemes clínics. Sovint es posa èmfasi en les patents o les spin-offs, però nosaltres tenim un impacte molt potent, que és el de transformar la pràctica clínica, i això també té un impacte social que es podria mesurar econòmicament.

Algun repte de futur?

— Mantenir el que ens fa únics, aquest treball conjunt de clínics i bàsics. La crisi econòmica i les retallades en salut han fet que el temps dels metges per dedicar-se a la recerca disminueixi extraordinàriament. Per tant, el temps per pensar, per dedicar-te a investigar, s’ha reduït, i també es va diluint la idea que el metge del Clínic fa recerca al laboratori, i amb ella l’objectiu de fer recerca translacional. Per això, un dels grans objectius que l’IDIBAPS es marca en el pla estratègic poc després d’entrar-hi jo com a director és promocionar la investigació clínica i bàsica de laboratori.

S'ha dedicat tota la vida a la recerca a Catalunya. Quina evolució del sistema ha vist?

— Mas-Colell va significar un abans i un després en el sistema de recerca català, va imprimir un canvi profund que és reconegut internacionalment. I va permetre o facilitar una explosió de la ciència als 90. Ara bé, la crisi del 2008-2009 va tenir un impacte gegantí en les institucions. Per exemple, un dels problemes amb què em vaig trobar a l'entrar com a director a l'IDIBAPS va ser una situació econòmica complexa, una dissociació tremenda entre les necessitats de la institució i el finançament que rebia. Però això ha millorat, lleugerament, aquests anys.

La manca de finançament és una reclamació històrica del sistema d’R+D+I català.

— Tenim un sistema extraordinàriament fort, però també fràgil, en el sentit que qualsevol pedra pot trencar el vidre. I això ho veus en la dificultat de llençar grans projectes que vagin més enllà de terminis curts. Ens falta visió global. Les apostes econòmiques són encara extremadament tímides, i així és difícil fer projectes arriscats. L’investigador necessita sobreviure, i per això necessita rebre un finançament constant.

La Llei de la Ciència millorarà la situació?

— Obre moltes possibilitats, és un instrument més, però necessitem una aposta clara i decidida. Per exemple, Icrea: hi ha un abisme entre les persones que sol·liciten una posició en aquest programa de captació de talent i les que l’obtenen. I els investigadors més joves pateixen molta inestabilitat, sous baixos i precarietat. Hi ha històries terribles, com ara la dels investigadors María Zambrano que vau denunciar a l’ARA, i que evidencien una manca de compromís total de les institucions a llarg termini.

I què farà ara quan es jubili?

— Jo no em jubilo. Deixo la direcció de l’IDIBAPS, però continuaré fent recerca. Tenim un sistema educatiu i un sistema sanitari que ens fan plegar de les universitats i els hospitals arribats a certa edat, però afortunadament tenim un sistema de recerca que t’avalua i, si considera que la teva recerca continua sent d’impacte, et permet continuar. La Llei de la Ciència estableix la figura de l’investigador distingit, de manera que amb el meu grup de recerca continuem fent recerca i contribuint al coneixement.