Comença la recerca del vaixell de Shackleton
Un equip d’investigadors es dirigeix ara al mar de Weddel per trobar-hi l'''Endurance', enfonsat pel gel el 1915 durant la mítica expedició a l'Antàrtida de l'explorador
Quan fa aproximadament un segle que el vaixell Endurance d’Ernest Shackleton es va enfonsar a les aigües de l’Antàrtida i va donar peu a una de les grans gestes de supervivència de la història de l’exploració, un equip d’aventurers moderns, tècnics i científics salparà per trobar-ne les restes. Està previst que l’Agulhas II, un trencaglaç sud-africà, surti de Ciutat del Cap aquest mateix 12 de febrer rumb al mar de Weddell amb 46 tripulants i 64 expedicionaris a bord. Un cop allà, l’equip espera trobar el derelicte i poder-lo inspeccionar amb dos drons subaquàtics.
Ara bé, arribar a les restes del vaixell no serà fàcil. L’Endurance, una embarcació que feia aproximadament 44 metres d’eslora i que es va enfonsar esclafada pel gel de la banquisa antàrtica el 1915, reposa a uns 3.000 metres de profunditat. Per acabar-ho d’adobar, no es tracta d’una aigua qualsevol: al mar de Weddell, els corrents arremolinats sostenen una capa gruixuda i traïdorenca de gel que suposa un repte fins i tot per als trencaglaços moderns. De fet, el mateix Shackleton, que va veure com la pèrdua del vaixell frustrava els seus plans de ser el primer a travessar l’Antàrtida, va descriure el lloc on es va produir l’enfonsament com “el pitjor tros de la pitjor mar del món”. “És el derelicte més inaccessible de la història”, diu Mensum Bound, arqueòleg marí i director d’exploració de l’expedició, coneguda amb el nom d’Endurance22. “Per això, aquesta és la caça de les restes d’un naufragi més gran de tots els temps”.
A més, el naufragi de l’Endurance és un dels més famosos, potser al mateix nivell que el del Titanic. Les seves restes són un vestigi de l’època heroica de l’exploració de l’Antàrtida, quan els aventurers emprenien expedicions elaborades, arriscades i tremendament populars al continent antàrtic per mirar d’arribar al pol Sud. N’hi ha que, com Roald Amundsen, van reeixir. D’altres, com Robert Falcon Scott, hi van perdre la vida.
10 milions de dòlars en 15 dies
Shackleton, per la seva banda, no va aconseguir el seu objectiu. Tot i això, quan va tornar a la Gran Bretanya el van rebre com un heroi: havia salvat tots els tripulants després d’una travessia èpica per aigües procel·loses en un bot obert. Encara avui se l’idolatra en llibres, pel·lícules i fins i tot cursos d’escoles de negocis, en què l’expedició s’aborda com un cas d’estudi de lideratge eficaç. “Jo estic tan fascinada per Shackleton i l’Endurance com qualsevol altra persona”, confessa Caroline Alexander, escriptora i comissària d’una exposició del 1999 sobre l’expedició Endurance al Museu Nord-americà d’Història Natural de Nova York. I afegeix en relació amb el derelicte: “La seva importància és gairebé emocional, més que no pas, diguem-ne, estrictament històrica”.
L’expedició per trobar-lo, finançada amb més de 10 milions de dòlars per un mecenes anònim, tindrà menys d’una quinzena de dies per localitzar el derelicte un cop el trencaglaç arribi al mar de Weddell. Si es localitza l’Endurance, els drons en captaran fotografies i imatges de vídeo i l’escanejaran amb làsers d’una gran precisió. Els vestigis, però, no patiran cap alteració, ja que han sigut declarats monument històric de conformitat amb el Tractat sobre l’Antàrtida, un acord internacional signat el 1959 per conservar el continent per a fins pacífics. Es creu que el derelicte estarà en un estat de conservació relativament bo per les baixes temperatures de l’aigua i l’absència d’organismes xilòfags -que es nodreixen de fusta- a les aigües de l’Antàrtida.
Un quadrat d’11 x 22 km
Gràcies a la feina del capità i pilot de l’Endurance, Frank Worsley, que va ser capaç de determinar amb instruments de navegació rudimentaris la localització del vaixell en el moment aproximat de l’enfonsament, l’expedició està segura que el derelicte està en una zona d’uns 11 per 22 quilòmetres situada a la part occidental del mar de Weddell. “Tenim força clar on hem d’anar”, diu John Shears, el líder de l’Endurance22, que emprèn la seva 25a expedició a l’Antàrtida. A més, segons les imatges captades per satèl·lit, de moment la banquisa no és gaire espessa aquesta temporada (a l’Antàrtida és estiu). “Som molt optimistes, creiem que arribarem amb el vaixell fins al lloc del naufragi”, comenta Shears.
Tanmateix, una variació en els vents o una davallada brusca de les temperatures podria fer canviar les coses d’un moment a l’altre, com va patir Shackleton en pròpia pell. L’expedició disposa d’un pla B agosarat per si el glaç els impedís arribar a l’indret del naufragi. Consisteix en desplaçar el material i els tècnics amb dos helicòpters fins a una plataforma de gel flotant, on cavarien un forat de gairebé un metre de diàmetre per llançar-hi els drons subaquàtics a través.
En tal cas, Lasse Rabenstein, científic en cap de l’expedició, i els altres experts en gel marí haurien de triar una plataforma capaç de suportar el pes dels tècnics i del material de manera segura. Però això no és tot: hi hauria una complicació més, adverteix Rabenstein. Calculen que trigarien un parell de dies a muntar el campament a la plataforma, per la qual cosa ell i el seu equip haurien de seleccionar-ne una “que passés per damunt del lloc del naufragi dos dies després”, explica Rabenstein. “I això és una qüestió delicadíssima”, afegeix.
Una expedició anterior, tres anys enrere, va fracassar, perquè un dron submergible més antic es va perdre abans que els tècnics poguessin determinar si havia localitzat el derelicte. Els drons de la nova expedició estaran connectats a la superfície amb un cable de fibra òptica capaç de transmetre imatges i dades en temps real.
Una expedició èpica
L’Endurance es va construir a Noruega amb troncs d’enormes dimensions i disposava de propulsió a vapor i a vela. Era un vaixell dissenyat per suportar les pressions extremes que comporta la navegació a través de la banquisa polar. Shackleton va salpar a finals del 1914 amb 27 tripulants a bord en direcció a la badia de Vahsel, situada a la part oriental del mar de Weddell. Estava previst que Shackleton i un destacament d’alguns homes travessessin el vast casquet polar antàrtic fins al pol Sud, tal com havia fet Amundsen per primera vegada el 1911. Després, continuarien avançant fins al mar de Ross, que es troba a l’altra banda del continent glaçat.
El cas és que mai no van arribar al punt de partida. A principis del 1915, a uns 160 quilòmetres de la badia, l’Endurance es va encallar a la banquisa que recobria el mar de Weddell. Shackleton i la resta de la tripulació van esperar mesos, mentre veien com el vaixell patia la pressió del gel que s’acumulava al seu voltant. Va arribar un punt en què van acampar al glaç i van buidar el vaixell d’aliments, provisions i pràcticament tot el que hi havia, inclosos tres bots salvavides oberts, abans que, al mes de novembre, s’acabés enfonsant.
A partir d’aquest punt comença la història que s’ha elevat a la categoria de llegenda. Al mes d’abril següent, quan es va anar obrint el gel, els 28 homes van navegar a vela a bord dels bots salvavides fins a l’illa Elefant, poc més que un aflorament rocós al nord de la península Antàrtica. Des d’allà, Shackleton, Worsley i quatre homes més van navegar uns 1.300 quilòmetres a vela en una embarcació de 6 metres d’eslora fins a arribar a l’illa Geòrgia del Sud. Va ser una gesta extraordinària per a la navegació, seguida immediatament d’una gesta extraordinària per a l’alpinisme: Shackleton i dos homes més van protagonitzar la primera travessa dels cims i les glaceres de l’illa, fins a arribar a una factoria balenera ubicada a l’altra banda. Des d’allà, Shackleton va organitzar missions de salvament per a la resta d’homes -se’ls va poder rescatar vius en qüestió de mesos.
“A molta gent li sona la història”, diu Donald Lamont, president de la Fundació de Patrimoni Marítim de les Malvines, que ha organitzat l’expedició, “però també n’hi ha molta a tot el món que la desconeix per complet”. Per aquest motiu, a l’equip de l’expedició hi ha dos especialistes en comunicació digital que faran una crònica de la recerca transmetent-la en directe per internet. Si es troba el derelicte, les imatges i dades recopilades a l’indret podrien servir de base per a exposicions de museu. “És una finestra a les històries humanes de les persones que van viatjar allà baix”, diu Lamont, que és exgovernador de les Illes Malvines i no pujarà al vaixell. “Jo estaré ben content assegut al caliu i la comoditat del Regne Unit i diré: «Adeu-siau i bona sort!»”
Ciència polar
Encara que no es localitzin els vestigis, l’expedició hauria d’aportar als científics una millor comprensió de la banquisa del mar de Weddell i dels canvis que experimenta amb l’escalfament de la Terra derivat de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
En aquest sentit, també formarà part de l’equip científic Stefanie Arndt, investigadora de la banquisa de l’Institut Alfred Wegener d’Alemanya. La Dra. Arndt va participar en l’expedició científica Mosaic els anys 2019 i 2020, en què un trencaglaç va viatjar seguint el gel flotant a través de l’oceà Àrtic. Però la seva especialitat és la banquisa antàrtica; per això no s’hi va pensar dues vegades a l’hora d’incorporar-se a l’expedició. La Dra. Arndt agafarà mostres i estudiarà les propietats del gel marí, que es veuen afectades en part per la neu que hi cau a sobre. A diferència de la banquisa àrtica, que fa dècades que perd superfície estacional per l’escalfament del planeta, la superfície de la banquisa que envolta l’Antàrtida s’ha mantingut relativament constant. La Dra. Arndt buscarà indicis que s’hi puguin estar començant a produir canvis apreciables a llarg termini.
La científica, però, també està engrescada amb la recerca de l’Endurance. “Té una repercussió enorme -diu-. I per a mi és molt especial. El primer llibre que vaig llegir sobre l’Antàrtida tractava de l’expedició de Shackleton. Va ser el tret de sortida de la meva carrera en la ciència polar”.
Copyright: The New York Times. /Traducció d’Ignasi Vancells