El combat d’Edward Wilson per entendre la humanitat

Hi ha alguna cosa que se’ns escapa. Quan entrem a casa i pitgem l’interruptor s’obre el llum, observem fusions de forats negres en l’Univers remot i sabem que la humanitat forma part d’un vast llinatge al llarg del qual hem conviscut amb altres espècies humanes. Però més enllà dels àmbits de la ciència bàsica que encara no entenem del tot (o gens), com l’energia o la matèria fosques, a mesura que augmenta la complexitat d’un sistema es redueix la comprensió que en tenim. S’ha dit moltes vegades que el cervell és l’objecte més complex de l’Univers i, per tant, seria també el menys comprès. Però si s’ajunten vuit mil milions de cervells en surt un compost encara més complex i incomprès: la societat humana.

Com es pot entendre aquest grup d’organismes capaç d’erradicar una malaltia com la verola i permetre que sis milions d’infants morin cada any com a conseqüència de la gana, capaç de recrear l’inici de l’Univers en un anell subterrani i arrasar una ciutat de 400.000 habitants amb una sola detonació? Es poden formular tantes preguntes d’aquest estil com es vulguin, però per donar-hi resposta cal un esforç que amplifiqui el potencial humà per obtenir coneixement objectiu sobre el món, és a dir, cal ampliar això que anomenem ciència. L’empresa és colossal, no cal dir-ho. Reimpulsar un corpus metodològic que funciona tan bé quan s’aplica a sistemes simples com un pèndol que penja d’una corda, però que trontolla quan es fa servir per estudiar les neurones d’un cargol no és poca cosa. En l’empait d’aquest ideal grandiós es pot trobar allò que Roberto Bolaño qualificava a la també colossal 2666 d’autèntics combats contra el que ens atemoreix a tots, sang, ferides mortals i fetidesa.

Un d’aquests combats el va lliurar el biòleg Edward Osborne Wilson, mort el 26 de desembre passat als 92 anys. La seva obra és un veritabletour de force intel·lectual per treure l’entrellat de la naturalesa humana que, al capdavall, com totes les propostes intel·lectuals transcendents, parteix d’una idea molt simple: la humanitat no es pot entendre sense la seva història, però la història no té sentit sense la prehistòria, i la prehistòria no té sentit sense la biologia. Wilson suggeria, per tant, una imbricació de les ciències naturals en les humanitats per incloure-hi els processos cognitius que uneixen la literatura i la religió, per relacionar-les amb la naturalesa hereditària humana i entendre-les a partir d’un origen prehistòric dominat per les forces de la biologia. I en la biologia, tal com apuntava el genetista ucraïnès, Theodosius Dobzhansky, no hi ha res que tingui sentit si no és a la llum de l’evolució, un procés que moltes vegades funciona, altre cop, amb un mecanisme senzillíssim que selecciona les millors adaptacions al medi. Quan, tal com va fer Wilson, s’utilitza l’evolució per explicar la societat humana, es descobreix un conflicte entre la selecció de grup, que afavoreix els grups cohesionats en què predomina l’altruisme i la col·laboració, i la selecció individual que beneficia els comportaments egoistes i competitius. La humanitat, per tant, és el fruit mestís de dues forces contraposades. I per entendre-la, segons Wilson, cal aquest enfocament global que a Consilience: la unidad del conocimiento (Galaxia Gutenberg, 1999) va anomenar consiliència, un “saltar junts” de les diverses disciplines per crear un terreny comú d’explicació.

Algunes de les idees que Wilson va formular durant el seu combat particular per ampliar els horitzons de la comprensió sobre la humanitat van provocar, efectivament, sang, ferides mortals i fetidesa. El biòleg Richard Dawkins, i molts altres, van criticar amb ferotgia els arguments que exposava a La conquista social de la Tierra (Debate, 2012). Feia uns anys, en un debat, una dona havia irromput a l’escenari per abocar-li un got d’aigua amb gel a sobre. A Wilson, però, no se l’ha de llegir per la polèmica, un mer dany col·lateral, sinó per la capacitat d’escometre un dels reptes intel·lectuals més ambiciosos del nostre temps. Va entrar a la selva de la naturalesa humana amb un matxet fet de literatura, art, biologia i història i va obrir un camí que pot ser inspirador. Però se l’ha de llegir, sobretot, per apreciar aquest matxet prodigiós.