Cinc científiques catalanes que volen trencar el sostre de vidre

BarcelonaSón majoria als laboratoris, però la seva presència es va reduint a mesura que s’ha d’escalar a llocs de responsabilitat o de més visibilitat. Les dones científiques existeixen i no estan disposades a tornar a l’ombra. Són molt conscients dels canvis que s’han d’implementar per reivindicar la seva feina i així ho expliquen a l’ARA cinc investigadores de diferents disciplines i edats amb motiu del Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, una efemèride que busca trencar amb les desigualtats de gènere i inspirar vocacions científiques.

A principis de segle va esclatar una petita revolució en el camp de l’oncologia pulmonar als Estats Units que assentaria les bases de les teràpies actuals: la medicina personalitzada. Fins a aquell moment, la quimioteràpia era l’únic recurs per als malalts més greus i l’oportunitat d’investigar tècniques menys invasives, precises i individualitzades es va convertir en el motor d’una jove Enriqueta Felip que feia una estada en el prestigiós Memorial Cancer Center de Nova York. Vint anys després, tota una vida dedicada a la recerca de biomarcadors i una setantena d’estudis publicats sobre tumors toràcics, Felip té el seu propi laboratori i ha assumit la presidència de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica. “Però jo no soc la primera, sinó la tercera”, matisa amb modèstia. Amb tot, és conscient que la seva és una fita, malauradament, excepcional en un sector encara molt masculinitzat. “Entre els millors oncòlegs del món hi trobem tants homes com dones, però el percentatge de dones que lideren els grups de recerca o que destaquen encara no reflecteix aquesta diversitat natural que trobem en qualsevol laboratori”, admet. 

Durant la seva llarga trajectòria, Felip ha participat en alguns dels congressos més importants del món per presentar les seves línies de recerca i assegura que els últims quinze anys la presència de la dona s’ha incrementat notablement. “El canvi és real i el talent està prenent protagonisme”, assegura. L’oncòloga del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) està convençuda que cada vegada hi ha més dones amb grans carreres científiques que reivindiquen presentar estudis rellevants i ser part activa dels avenços dels quals formen part, però també creu que s’ha de vigilar i potenciar que aquesta promoció arribi, no només als faristols i la divulgació, sinó també als mateixos centres de recerca i als espais on es prenen les decisions. “Tenim un llarg camí per visibilitzar la feina de moltes dones”, anticipa. 

A quart de secundària la van seleccionar per a un projecte científic de la NASA: havia de dissenyar un experiment per a un satèl·lit. Aquesta experiència determinaria la seva vocació, enginyeria aeronàutica. I ara, amb 23 anys, Elena López-Contreras està a punt de participar amb sis estudiants més de l’Institut Superior de l’Aeronàutica i l’Espai de Tolosa, on cursa un màster en neuroergonomia, en una missió simulada a Mart en el desert d'Utah (EUA). Durant tres setmanes, i sense gairebé comunicació amb l’exterior, reproduiran les condicions de vida d’una futura base marciana. Ella serà l’encarregada de l’hivernacle de la base. A Tolosa també fa pràctiques en un laboratori i investiga com les posicions corporals influeixen en la presa de decisions de la persona i la seva capacitat de resposta. Els resultats es poden aplicar tant als astronautes a l’espai com als pilots d’avió. I abans d’agafar el vol cap als Estats Units ha participat en una altra missió, l’Asclepios, liderada per estudiants de la Universitat Politècnica de Lausana, per simular una expedició científica a la Lluna. Ha dormit a menys 15 graus i ha bussejat sota el gel. Però el seu objectiu no és ser astronauta. A ella li interessa allò que no es veu: tota la tecnologia que fa possible enviar un astronauta a l’espai. “A mi m’agrada més aquest nivell d’expertesa que no pas l’aventura de l’astronauta en si”. Les missions li permeten experimentar les concidions de vida límit a l’espai i posar-se en la pell d’un astronauta per desenvolupar després la tecnologia d’una missió espacial. 

El seu és un camp dominat encara per homes. “Cada cop hi entren més dones però la majoria de líders són homes”. I admet que falten referents en ciència i, sobretot, en enginyeria i tecnologia així com “educació en aquests referents”. “Jo vaig començar a llegir sobre dones astronautes deu anys més tard de saber qui era Neil Armstrong. Cal que aquestes dones surtin als llibres escolars, així s’incentivarien les vocacions”. En la seva promoció només deu de 60 alumnes eren dones. “És poc però és relativament alt”. Enginyeres sèniors li han explicat que elles eren les úniques dones a classe. “Jo ara no soc l’única però han d’accedir també a posicions de poder perquè és on hi ha mancances”. Té clar que “l’espai necessita més dones”. A la missió a Utah, cinc de les tripulants són dones i l’Asclepios el lidera una dona. “No vull ser l’única dona en una sala de treball. Les dones aportem diferents maneres de pensar, i amb més dones al grup canvia la forma de treballar i es minimitza el sexisme”. Ella també l’ha patit: “Més d’un cop m’han confós amb la secretària i els penjo el telèfon”. Quan acabi els estudis de màster li agradaria fer el doctorat i, un cop formada, tornar a casa a treballar. El límit? La Lluna. O Mart. Lara Bonilla

Sílvia Osuna té contradiccions amb la idea que hi hagi un dia dedicat a la dona científica. “És agredolç. És important perquè necessitem més investigadores liderant la recerca i ens cal visibilitzar-nos, però també em sembla trist perquè significa que encara estem lluny de normalitzar que en formem part i que hi treballem tant com els nostres col·legues homes”, afirma. La seva disciplina, la química computacional, és una de les més masculinitzades i lamenta que aquest biaix de gènere interfereixi molt sovint en la seva feina. “Una investigadora jove conviu amb el qüestionament constant. Des d’arguments com que no hi ha més dones al sector perquè no hi estan interessades fins a comentaris que insinuen que hi arribes perquè ets una quota”, denuncia.

Osuna, que va fer el postdoctorat a la Universitat de Califòrnia i ara treballa a l’Institut de Química Computacional i Catàlisi de la Universitat de Girona (UdG), té menys de 40 anys però ja ha guanyat alguns premis importants per la seva recerca per al disseny d’enzims que permetin produir fàrmacs de manera més ràpida i respectuosa amb el medi ambient. Al seu palmarès hi ha el Princesa de Girona (2016), el Jove Investigador de la Societat Europea de Química (2017) o el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove (2019). Tot i així, assegura que ha arribat a sentir que, defensant una mateixa idea, té menys credibilitat que un company home. “Són actituds que fan mal i no t’hi trobes quan el grup està liderat per una dona”, diu.

El biaix de gènere, continua, és encara més evident quan les dones intenten fer malabars per conciliar el seu projecte vital, com formar una família, i promocionar-se en la carrera científica. Osuna assegura que s’estan fent passos per solucionar o, almenys, pal·liar aquests esculls personals que, diu, no són tan limitants per als homes. Per exemple , que es permeti fer menys classes a la universitat per poder recuperar la recerca després d’un permís de maternitat.

A diferència de molts companys de carrera, Núria Montserrat mai s’havia plantejat que tindria el seu propi grup de recerca. “No soc de fer-me grans expectatives. Jo no era la primera de la classe, hi anava poc, a la teoria, però passava mil hores al laboratori perquè tenia claríssim que volia dedicar-me a la investigació”, explica. Des de petita jugava amb microscopis i quan el seu pare va morir d’un càncer es va convèncer encara més que el seu lloc era un cubicle ple de materials estèrils. Amb tot, la realitat ha superat les seves expectatives. Montserrat és la cap del grup Pluripotència per a la Regeneració d’Òrgans de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), que es dedica a la creació de models de cultiu amb cèl·lules humanes que reprodueixen òrgans malalts –se'n diuen organoides– i permeten estudiar per què es produeix la patologia i quines teràpies són més eficaces contra elles. Una tècnica disruptiva, sens dubte, i que li ha valgut el reconeixement de la revista Science com un dels 10 descobriments de l’any 2013.

Montserrat és una de les poques dones de la seva promoció que han arribat a liderar un grup de recerca i això que, com passa sovint, elles eren majoria a la universitat. “No es pot generalitzar i cadascuna de les dones que volien dedicar-se a la investigació tindrà el seus motius, però està clar que, sent menys, ells arriben més lluny”, planteja. Creu que la cultura i l’educació dels últims anys ha empoderat les dones a catapultar-se per mèrits en un món que, de manera natural, les ha exclòs durant dècades, a mesura que les institucions també s’han posat les piles reconeixent i visibilitzant la seva feina. “Les col·legues que tenen ara 50 anys han passat moltes més penúries, i si s’ha hagut d’imposar una quota de gènere per assegurar l’accés de la dona és perquè, de forma natural, ningú s‘ho plantejava”, diu. I continua: “La passivitat ja no és una opció. Podem parlar de mentories i empoderament, però sense canvis reals, sense ajudes institucionals, no es produirà”.

 La bioenginyera posa com a exemple positiu l’IBEC, en què quan ella hi va entrar només hi havia dues caps de grup. Ara en són sis. El seu grup, de fet, està gairebé format en exclusiva per dones –suposen més del 85% dels integrants– i totes compleixen dos requisits: diu que tenen molt de talent i es regeixen per la cultura de l’esforç.

Una carta de recomanació per accedir a una feina o una beca és diferent si la persona per elogiar és home o dona, assegura Cristina Domingo. Mentre que les d’ells són molt completes, amb moltes especificitats i amb adjectius que els doten de gran protagonisme, diu, per a elles es reserva un llenguatge dolç, gairebé condescendent, amb una descripció estàndard i pocs detalls. “Una cosa tan senzilla com aquesta ja ens diu que hi ha una desigualtat clara basada en el gènere”, afirma la biòloga especialitzada en teledetecció al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). La seva feina consisteix en utilitzar les dades que ofereixen els satèl·lits per modelitzar canvis en l’àmbit agrícola o urbà i incidir en la presa de decisions, com ara si cal ampliar o reduir el percentatge de terreny que es reserva per al guaret. 

I tot i que la seva és una disciplina que, per sort, té moltes tècniques i investigadores postdoctorals –a la seva classe eren 300 estudiants i la majoria eren dones–, poques acaben fent recerca. “És una corba que s’inverteix: tendim a estudiar i fer màsters, però arriba un moment que s’estronca la nostra projecció”, lamenta. Segons Domingo, hi ha una part de desencís o de frustració que rau en el fet que una dona sempre ha de justificar més la seva capacitat que els seus homòlegs. I, a més, s’ha d’enfrontar a un terreny molt competitiu del qual, de base, parteixen en desavantatge. 

Per exemple, les avaluacions o els indicadors de reconeixement o mèrits de recerca. “Són un obstacle perquè estan fetes per als homes, basades en el nombre de publicacions i en l’ordre d’aparició en l’autoria. Sovint, si no lluitem o traiem el caràcter i defensem el grau d’aportació com a titular, això ens va en contra”, diu. Passa el mateix amb “l’excés de modèstia” o la inseguretat a l’hora de publicar en revistes de gran prestigi, que també dona punts en aquestes avaluacions. “Tendim a rebaixar el llistó i això és conseqüència del micropaternalisme, que ha anat fent forat”, opina.