Científics del clima criden a la vaga

Nova YorkDe vegades, Bruce C. Glavovic se sent tan orgullós de ser expert en ciències ambientals, estudiar l’ordenació del litoral i ensenyar a futurs investigadors, que plora d’emoció. D’altres vegades, es demana si el que fa és suficient. Els científics han demostrat de manera indiscutible que el canvi climàtic està transformant i convertint el planeta en un lloc pitjor. Això no obstant, en gran part la seva feina no ha aconseguit esperonar els governs perquè hi posin fil a l’agulla.

Quan tots els senyals indiquen als científics que no es fa cas de la seva recerca, és tràgic que continuïn elaborant estudis com si res, afirma el Dr. Glavovic. “S’han celebrat 26 reunions de la Conferència de les Parts, per l’amor de Déu!”, exclama en referència a les cimeres sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides. Més informes científics, un altre conjunt de gràfics: “Ara de debò, de què serviran?”

Aquesta frustració va portar el Dr. Glavovic, un professor de la universitat neozelandesa de Massey de 61 anys, i dos companys seus a llançar recentment un toc d’alerta als cercles minoritaris, normalment prudents, de la recerca ambiental. A través d’una publicació acadèmica, van fer una crida als climatòlegs a protagonitzar una vaga multitudinària per aturar la seva tasca de recerca fins que els estats no adoptin mesures contra el canvi climàtic.

Passar a l’activisme?

Com es podia esperar, molts investigadors s’hi van oposar i van qualificar la idea de desencertada o, encara pitjor, de “supernova de l’estupidesa”, com va publicar un d’ells a Twitter. Tanmateix, l’article abordava preguntes que molts experts en el clima s’han plantejat darrerament: ¿serveix d’alguna cosa la tasca a la qual dediquem la vida? ¿Com podem aconseguir que els dirigents polítics abordin els reptes que hem identificat amb tanta claredat? ¿I si passem a l’activisme? ¿Suposaria sacrificar la nostra credibilitat com a acadèmics, la nostra posició desafeccionada? El Dr. Glavovic és del parer que una aturada de la recerca donaria als seus companys de professió la possibilitat de reflexionar de veritat sobre la millor manera d’aprofitar les seves competències en el breu termini de què encara disposa la humanitat per alterar la trajectòria del planeta. “El temps passa”, comenta.

El canvi climàtic, en certa manera, té la capacitat de fer sentir a tothom molt petit i incòmodament gran alhora: prou important per agreujar el problema, però massa insignificant per aturar-lo. La dedicació dels climatòlegs a aquest tema és tanta, que la seva incomoditat pot ser més profunda. Per als científics de molts àmbits, la pandèmia del coronavirus ha accentuat la sensació que els experts són aliats incòmodes dels dirigents polítics, en el millor dels casos, i que la desconfiança i la desinformació han afeblit la capacitat de la societat de treballar en objectius col·lectius complexos.

Aquestes reflexions cobraven força mentre el Dr. Glavovic col·laborava amb gairebé 270 científics més en l’elaboració de l’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), l’organisme de les Nacions Unides que avalua la recerca en matèria de clima. El nou informe, publicat dilluns passat, conclou en les seves 3.675 pàgines que la velocitat del canvi climàtic supera la nostra capacitat de fer-hi front.

Cada avaluació de l’IPCC és fruit d’un gran esforç plurianual d’investigadors i representants de 195 governs. Cada línia i cada gràfic es poleixen per assegurar-se que estiguin corroborats per dades científiques. S’hi dediquen incomptables hores de feina no remunerada. El grup d’experts, que va guanyar conjuntament el premi Nobel de la pau el 2007, ha aportat al debat sobre el clima uns fonaments indispensables basats en dades científiques. Tot i això, els seus informes s’abstenen intencionadament de prescriure mesures que hagin d’adoptar els governs. Es limiten a presentar opcions.

El Dr. Glavovic creu que ja fa molt de temps que els treballs de l’IPCC van deixar clar què havia de fer el món. A parer seu, valdria més dedicar el temps i l’energia a assegurar-se que es faci alguna cosa. “La meva participació en l’IPCC ha estat un fet definitori de la meva vida durant els últims cinc o sis anys, durant els quals he dormit, begut i menjat IPCC -diu-. Ha estat un autèntic privilegi”.

Malgrat això, ha decidit no involucrar-se en el pròxim informe del grup i espera que els seus companys segueixin els seus passos. Pocs hi semblen disposats, tot i que molts confien tan poc com ell en les mesures dels governs. La revista Nature ha enquestat desenes de científics que han treballat en un altre informe recent de l’IPCC. El 60% dels enquestats afirmen que creuen que aquest segle el planeta s’escalfarà almenys 3 graus centígrads en relació amb els nivells preindustrials, molt per damunt dels objectius internacionals actuals. Un percentatge semblant declaren haver tingut ansietat, tristor o altres afliccions relacionades amb el canvi climàtic.

Mentre puja el nivell de mars i oceans, es cremen els boscos i els nivells de diòxid de carboni mantenen la trajectòria ascendent, fins i tot els científics que no es volen declarar en vaga es pregunten quant de temps més poden continuar exercint de missatgers que presenten dades i proves amb bones paraules. “La primera cosa que hauríem d’admetre és que sembla que això no funciona”, comenta Wolfgang Cramer, un altre autor de l’informe de l’IPCC. “Sembla que no n’hi ha prou”.

“Un pensament depriment”

Els científics, es dediquin a l’àmbit que es dediquin, volen que la seva feina tingui una translació real. La majoria no estan en peu de guerra contra alguns dels polítics i agents econòmics més poderosos del món. Com els metges, els climatòlegs tendeixen a desenvolupar “una certa protecció psicològica, una mena de distanciament emocional”, comenta Maria Fernanda Lemos, una altra autora dels informes de l’IPCC, des de Rio de Janeiro. “Si no, seria impossible fer aquesta feina”.

Iain White, un professor de planificació ambiental de la universitat neozelandesa de Waikato, va sentir com l’envaïa una sensació d’inutilitat quan va consultar la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera en diferents moments de la seva vida. El 1973, l’any que va néixer, era de 330 parts per milió; el 1988, l’any que es va constituir l’IPCC, d’unes 350, i d’unes 370 cap al tombant de mil·lenni. “Vaig arribar a la conclusió que augmentaria any a any fins que em jubilés -comenta el Dr. White-. Va ser un pensament molt depriment”. I afegeix que els científics no parlen prou del desgast emocional que comporta investigar una veritable calamitat planetària. “El cert és que sents exemples de tristor i de persones que decideixen no tenir fills i tota una sèrie de coses que fa vint o trenta anys ni tan sols ens hauríem plantejat, però que ara són força normals”.

Timothy F. Smith, un professor de sostenibilitat de la Universitat de Sunshine Coast (Austràlia) de 50 anys, explica que a ell i els seus companys fa temps que els roseguen els dubtes sobre la feina que fan: “¿Val la pena continuar treballant-hi si no tenim l’impacte que necessitem?” A principis del 2020, el Dr. Smith, el Dr. White i el Dr. Glavovic es van reunir a la ciutat costanera de Tairua, a Nova Zelanda. El seu pla era esbossar un projecte de recerca conjunt, però, en comptes d’això, es van plantejar per què era tan difícil que la recerca servís per canviar les coses. Van arribar a la conclusió que aturar la investigació i les avaluacions de l’IPCC era la millor opció de què disposaven els científics per aconseguir que els dirigents polítics actuïn d’una vegada.

Missatges discordants

Quan els tres acadèmics van enviar la seva crida a la vaga a revistes científiques de renom internacional, poques la van acceptar. “A cap de nosaltres no ens havien rebutjat mai tant”, comenta el Dr. Glavovic. Finalment, l’article es va publicar a la revista Climate and Development. Hi ha una part de la seva argumentació que sovint es malinterpreta. El científic demana posar fi a les avaluacions de l’IPCC no pas perquè cregui que ha fracassat, sinó perquè creu que ha estat un èxit rotund. Ha demostrat la relació entre l’activitat humana i el canvi climàtic. “Proposem una moratòria de la ciència que es limita a documentar la decadència del benestar de la humanitat i la salut del planeta -afirma-. Aquesta ciència no contribueix a posar-hi remei”. Naomi Oreskes, historiadora de la ciència a la Universitat de Harvard, coincideix en afirmar que l’IPCC envia un “missatge discordant” amb les seves avaluacions. “Cada vegada el mateix: l’IPCC publica un altre informe, repetint un cop més que les dades científiques són inequívoques. Doncs molt bé: per què necessitem encara un altre informe?”, s’exclama.

Una responsabilitat més àmplia

Susan Solomon, química atmosfèrica que ha treballat en informes anteriors de l’IPCC, diu que molt probablement les dades científiques sobre el canvi climàtic i les temperatures mitjanes a la Terra ja estan consolidades. “I què? -es pregunta-. Ningú viu a la mitjana de la Terra”. Als anys 80, la recerca de la Dra. Solomon va contribuir a aconseguir un consens molt ampli en favor de restaurar la capa d’ozó. La iniciativa va tenir èxit, explica, perquè la gent es va adonar de com els afectava personalment el problema. En aquest sentit, assenyala, com més profunda sigui la comprensió dels científics dels riscos que implica el canvi climàtic a escala local i regional, més pressionats per actuar se sentiran els responsables polítics. “Sempre hi ha coses a aprendre sobre els efectes del canvi climàtic i els riscos futurs”, comenta Andrej Mahecic, portaveu de l’IPCC.

Altres investigadors asseguren que les accions d’alt nivell en matèria d’emissions de diòxid de carboni no són l’únic element important. Diuen que la seva responsabilitat és molt més àmplia. A l’Índia, “els ens locals busquen dades i informació desesperadament -explica Aditi Mukherji, autora de l’IPCC resident a Calcuta-. Busquen científics que els indiquin quines mesures poden prendre a escala municipal”. Edmond Totin, autor de l’IPCC que resideix a Benín, apunta que pocs dirigents consideren el canvi climàtic una qüestió urgent a l’Àfrica occidental, si el comparem amb l’educació o la seguretat. Tot i això, la població té una gran curiositat pels canvis que observa en el subministrament d’aigua, els rendiments agrícoles i l’evolució de les captures pesqueres. “Les meves accions tenen més incidència a escala local que a una escala més alta -explica el Dr. Totin-. Ni tan sols crec que tingui cap incidència a escala planetària”, diu mentre se li escapa una rialla.

La publicació de la seva crida ha portat el Dr. Glavovic, el Dr. Smith i el Dr. White a pensar de manera crítica sobre els anys de carrera professional que encara tenen al davant. Al capdavall, és el que volen fomentar entre els seus companys de professió. “No vull documentar la decadència -comenta el Dr. White-. Vull provar d’aprofitar el poc temps que tenim per aportar almenys una mica d’alegria”.

Copyright: The New York Times/Traducció d’Ignasi Vancells