“La ciència no és un luxe sinó una necessitat”

Els investigadors Manel Esteller i Antoni Trilla han sigut guardonats amb la 5a Distinció del Claustre de Doctors i del Consell Social de la Universitat de Barcelona a les millors activitats de divulgació científica i humanística. Esteller, director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, ha sigut reconegut pels seus llibres, les col·laboracions en mitjans de comunicació i la seva activitat a les xarxes socials. Trilla, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, ho ha sigut per la seva tasca comunicativa en relació a les crisis de salut pública, com la de la grip A el 2009, la de l’Ebola el 2014 i la del virus del Zika el 2015, així com per la seva presència a les xarxes socials. Hem conversat amb ells sobre divulgació científica.

Per què us heu dedicat a divulgar la vostra activitat científica?

Manel Esteller. Si la ciència no apareix als mitjans de comunicació és com si no existís. La comunicació permet que la ciència tingui la importància que es mereix i que la societat adquireixi coneixement. A més, contribueix a la creació de vocacions científiques. Per això és important que els investigadors dediquem una part del nostre temps a explicar què fem. I la nostra responsabilitat és ser com més clars i entenedors millor.

Antoni Trilla. Jo em dedico a la salut pública, no puc comentar-ho amb la meva dona al vespre i prou! La comunicació forma part de la meva feina.

Com us enfronteu a la divulgació?

A.T. Em sembla molt important explicar que en ciència hi ha incertesa i que s’avança a base de refutar i modificar hipòtesis. D’altra banda, actualment és molt important la presència a les xarxes socials per aportar informació rigorosa i veraç, basada en l’evidència científica, i, d’aquesta manera, desmentir rumors.

M.E. El meu somni és un informatiu amb només bones notícies. Per això jo intento donar cada dia un missatge positiu, ja sigui de la meva feina o de la d’altres científics.

A.T. En el meu cas, quan hi ha una epidèmia, més que donar titulars, és important mantenir un diàleg amb els mitjans basat en la col·laboració i la confiança mútua, per contextualitzar les notícies, siguin bones o dolentes. En el cas del Manel, el pitjor seria donar falses esperances. Quan surt el Manel als mitjans rebem trucades als hospitals per si aquell possible tractament futur que ha comentat ja està disponible, i, esclar, això s’ha d’explicar molt bé.

¿Amb quines altres dificultats us trobeu a l’hora de divulgar?

A.T. En el nostre camp no hi ha imatges gaire potents com les que, per exemple, publica la NASA. Els pots de vacunes són tots igual d’avorrits.

M.E. Jo penso que qualsevol descobriment es pot explicar de manera senzilla i sexi, és a dir, atractiva. Per exemple, la imatge d’un investigador que mira un papir de fa 3.000 anys a contrallum és molt potent. En un altre sentit, la imatge d’algú que pateix una malaltia perquè no s’ha vacunat també ho és. Les institucions de recerca han de tenir professionals que sàpiguen trobar aquestes imatges per explicar la ciència.

A.T. També cal dir que la divulgació és una activitat difícil. T’ha d’agradar i n’has d’aprendre. Hi ha científics que, senzillament, no són capaços de fer-ho. Jo també preferiria explicar un tema en una tesi que en mitja pàgina o en una declaració de 30 segons, però he hagut d’aprendre a fer-ho així.

¿L’objectiu de la divulgació ha de ser el foment de vocacions científiques o l’augment de la cultura científica de la societat?

A.T. Més que coneixements científics concrets, que també són importants, la societat ha de tenir esperit crític, disposar de fonts fiables d’informació, saber contrastar-les, etc. Avui, en societats desenvolupades, tenim negacionistes del canvi climàtic o de l’eficàcia de les vacunes. En aquests casos la ciència ha d’explicar que, malgrat que no hi ha veritats absolutes, hi ha evidències científiques que cal considerar. Però la gent demana missatges contundents, cosa que suposa una complicació.

M.E. A parer meu, el foment de vocacions científiques és important, perquè encara que només el 20% s’acabi dedicant a la recerca la resta assoleix uns coneixements que enriqueixen la societat. Quan els científics es manifesten per la falta de recursos, m’agradaria veure-hi al costat advocats, economistes, etc. La ciència no és un luxe sinó una necessitat. En aquest sentit, la sèrie Porca misèria va despertar un nombre considerable de vocacions.

A.T. House, en canvi, no en va despertar. Era un malcarat! Anatomía de Grey sí que ho va aconseguir, tot i que transmetia una imatge una mica distorsionada dels hospitals.

M.E. Però als hospitals es formen moltes parelles, no?

A.T. Això sí que és veritat.