Jennifer Wilcox: "La captura de diòxid de carboni pot ser part de la solució al canvi climàtic"
Secretària adjunta de l'Oficina d'Energies Fòssils i Gestió del Carboni del govern dels Estats Units
Cada any, els éssers humans alliberem uns 50.000 milions de tones de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Segons nombrosos informes consecutius i cada cop més contundents del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, per evitar els efectes més durs de l’escalfament del planeta la xifra hauria de baixar fins a zero d’aquí al 2050.
Tanmateix, després de decennis d’inacció malgrat el consens científic, les emissions s’han enfilat fins a uns nivells tan alts, que les reduccions derivades d’una més gran eficiència energètica i la transició a les renovables tindran un efecte limitat. “Sabem com assolir les 40 gigatones”, diu el Dr. Julio Friedmann, del Centre de Polítiques Energètiques Globals de la Universitat de Colúmbia. “Per tant, cal retirar-ne 10”. El Dr. Friedmann es refereix a la captura i l’emmagatzematge de CO2, que consisteix bàsicament a absorbir aquest gas per retirar-lo de l’atmosfera o de la font que l’emet i després aïllar-lo en algun lloc.
Fa gairebé vint anys que la Dra. Jennifer Wilcox va prendre consciència que la captura seria clau per assolir unes emissions netes zero. Com a professora d’enginyeria química a la Universitat de Stanford, es va adonar que les solucions basades en la natura (plantar arbres i rehabilitar aiguamolls, molt eficaces a l’hora d’absorbir diòxid de carboni) tenien una capacitat limitada: caldria complementar-les retirant CO2 de l’atmosfera. Així doncs, el 2012 va escriure un manual en què explica de quina manera es pot fer. El 2018, l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units va fer seva la posició de la Dra. Wilcox i va informar que caldria desenvolupar i impulsar la tecnologia per retirar de l’atmosfera la quantitat de CO2 necessària.
Actualment, la Dra. Wilcox té un càrrec de responsabilitat a l’Oficina d’Energies Fòssils i Gestió del Carboni del ministeri d’Energia dels EUA, on s’encarrega precisament d’això. Dirigir 10.000 milions de dòlars d’inversions dedicades a la captura i l’emmagatzematge de CO2 només és una part de les seves atribucions. Un cop se n’ha demostrat l’eficàcia, la tecnologia s’ha de poder desplegar de manera assequible i a gran escala i, de vegades, integrada amb altres sistemes. Cal instal·lar-la tant a les fonts d’emissions –com ara centrals tèrmiques i fàbriques– com al medi natural, mitjançant sistemes anomenats de “captura directa d’aire”. A més, cal trobar indrets adequats per emmagatzemar-hi el gas durant segles, cosa que pot resultar complicada. La Dra. Wilcox “ha descrit tots els aspectes d’aquest procés”, comenta el Dr. Friedmann, que la coneix de fa dècades. “Cada dia es lleva pensant en la manera de desplegar tecnologia que permeti obtenir energia neta”.
Aquesta entrevista s’ha editat i sintetitzat.
Què impedeix actualment el desplegament de la captura i l’emmagatzematge de CO2? És la tecnologia?
— Sovint, els diversos tipus de captura es fan servir de manera combinada. Hi ha la captura a la font d’emissió, que consisteix a adaptar una instal·lació existent i evitar que les emissions que genera arribin a l’atmosfera, i també hi ha la retirada de diòxid de carboni: la captura directa de l’aire. Per als dos mètodes ja hi ha la tecnologia necessària. Però després hi ha la qüestió de què se’n fa, de tot el CO2 capturat. Una opció que es podria aplicar a gran escala implica aprofitar els jaciments exhaurits de petroli i gas per injectar-lo sota terra a gran profunditat. Segons el meu parer, doncs, el problema no és en absolut la tecnologia.
L’emmagatzematge al subsol és segur, assolible i eficient a llarg termini?
— L’emmagatzematge de CO2 al subsol a gran profunditat no és nou: la indústria petroliera fa gairebé quaranta anys que hi recorre per recuperar petroli assistit, que avui és una activitat practicada a escala comercial. Gràcies a aquesta indústria hem guanyat experiència en la manera d'emmagatzemar CO2 de manera segura i fiable. Les mateixes competències, personal i coneixements especialitzats s’aplicaran als projectes dedicats específicament a l’emmagatzematge de CO2. Mecanismes de captura semblants als que van possibilitar la formació del gas i el petroli a una gran profunditat al llarg de milions d’anys atraparan el CO2 mentre treballem per capgirar el flux del carboni i tornar-lo sota terra i despleguem les infraestructures.
Com estarà la captura i l’emmagatzematge de CO2 d’aquí deu anys? Creu que ja hi haurà sistemes de captura a les fonts d'emissions?
— D’aquí una dècada veig la captura i l’emmagatzematge de CO2 aplicant-se en fonts d’emissions industrials que, actualment, són difícils de descarbonitzar: el ciment, principalment, i en alguns casos l’acer. La captura de CO2 en una planta de fabricació de ciment contribueix a reduir considerablement la intensitat de carboni d’aquest producte. I també s’està estudiant aplicar-la a la polpa i el paper.
Els consumidors volen comprar paper de baixes emissions?
— Sí. Apple, Amazon... qualsevol que gasti molt de paper. Estan disposats a pagar més perquè hi hagi cadenes de subministrament de baixes emissions, però ara mateix no existeixen. Això els obliga a pagar un preu molt alt per la retirada de les seves emissions. El que vull dir és: ¿i si financem el ciment de baixes emissions, l’acer de baixes emissions, el paper de baixes emissions... afegint la captura i l’emmagatzematge de CO2 a la seva producció? És molt més barat evitar les emissions que retirar-les a posteriori. No crec que sigui difícil descarbonitzar aquests sectors, actualment. Considero que la captura directa del CO2 de l’aire no és gens adequada per compensar les emissions que sabem com descarbonitzar. Però plantejar-se qui està disposat a pagar per aquests projectes pot ajudar a impulsar-ne alguns.
Quan vam parlar fa un any i mig em va dir: “Hi ha d’haver despesa pública i incentius i inversions que, en el moment del consum, atribueixin un benefici econòmic a posar més carboni sota terra que els productes que es produeixen”. Això ha passat a ser la descripció de la seva feina.
— No és increïble? Gràcies per recordar-m’ho perquè, francament, és una feina difícil. Però cada dia dono gràcies que em seleccionessin per ocupar aquest càrrec. La meva feina anterior ha aportat extrapolacions dels costos a partir de models, però la realitat és que necessitem el finançament per crear-los. I ha de ser transparent perquè els càlculs en què es basen les mesures siguin correctes i el sector privat hi acabi de donar l’impuls necessari. La feina de l’Oficina d’Energies Fòssils i Gestió del Carboni pot servir per construir les demostracions més costoses i innovadores.
Com executa la seva visió a través de la burocràcia de l’administració?
— Hem capgirat la missió de l’oficina. Abans consistia a incrementar la producció nacional de combustibles fòssils. Ara gira al voltant d’invertir en plantejaments i tecnologies que minimitzin els efectes climàtics i ambientals de la nostra dependència prolongada dels combustibles fòssils.
Quins creu que són els reptes que afronta el desplegament generalitzat de la captura i l’emmagatzematge de CO2 a l'escala necessària per retirar-ne 10 gigatones l’any?
— La falta d’educació i d’una comunicació eficaç. Un exemple que esmento al meu manual és que el mateix procés químic que captura el CO2 també atrapa els gasos responsables de la pluja àcida, els òxids de sofre i de nitrogen, que també afecten la salut humana. De fet, la primera etapa de la captura de CO2 consisteix a eliminar les partícules en suspensió. En algunes zones on es podria desplegar aquesta tecnologia hi ha problemes de contaminació atmosfèrica. Per tant, la comprensió d’aquests aspectes és importantíssima. I una part del que fem des del govern és tenir molta cura a l’hora de citar projectes i assegurar-nos de deixar ben clar que hi ha beneficis palpables per a la ciutadania.
Un ús que es pot fer del CO2 capturat és injectar-lo a pous de petroli per facilitar l’extracció de combustibles fòssils. Què els diu als crítics que afirmen que la captura i l’emmagatzematge de CO2 poden donar carta blanca a les empreses petrolieres i gasistes per contaminar i que és una estratègia perillosa atesa la necessitat de centrar-nos en la reducció de les emissions?
— Els dic que tenen raó. Podria ser així. Però la tasca d’aquest govern és establir uns límits, valorar altres indicadors com els beneficis per a la salut, per a la societat, i reduir la contaminació atmosfèrica. Ara bé, si ens distraiem en el curt termini i pensem que l’extracció de combustibles fòssils és l’únic resultat que proporcionaran aquestes inversions ens quedem immòbils, quedem paralitzats i no actuem. I això és més perjudicial.
Vostè cria gallines i té un hort i plaques solars a casa. N’hi haurà prou amb els esforços individuals per reduir la nostra empremta de carboni? No creu que potser valdria més dedicar el temps a pressionar els governs i les empreses perquè accelerin la transició energètica i aturin la desforestació, dos factors molt més importants per al canvi climàtic?
— Crec en tot el que acaba de dir, però em fa l’efecte que les decisions individuals són una via de comunicació. Si el veí et veu instal·lar plaques solars, en parlareu. I considero que enviar aquest missatge predicant amb l’exemple és un element importantíssim. Per tant, els esforços que parteixen de decisions individuals acaben tenint una repercussió.
