Canibalisme o pescaclics?

Tothom veu caníbals de seguida. Els romans es pensaven que els antics britànics feien grans tiberis de carn humana i els britànics tenien la mateixa opinió dels irlandesos. No són poques les troballes prehistòriques que s’han atribuït, de manera suggerent però poc rigorosa, a l’obra d’antics caníbals. El 1871, Mark Twain va comentar el descobriment dels ossos d’un home prehistòric a qui, segons deien, s’havien cruspit els seus congèneres: “I jo pregunto al lector imparcial: «¿Això no és aprofitar-se d’un senyor que va morir fa dos milions d’anys?»“

Al món actual de la paleoantropologia, força competitiu, les afirmacions sobre casos de canibalisme es regeixen per criteris estrictes basats en proves. Per això, més d’un va aixecar les celles davant d’un estudi publicat a la revista Scientific Reports segons el qual un fragment de tíbia d’1,45 milions anys d’antiguitat –trobat fa 53 anys al nord de Kènia i poc documentat– seria un indici que els nostres avantpassats humans no només esquarteraven els seus congèneres, sinó que també, com es deia al comunicat de premsa adjunt, segurament se’ls cruspien.

El comunicat considerava que el descobriment era “la prova definitiva més antiga” d’aquesta pràctica. Com hi afirmava Briana Pobiner, paleoantropòloga del Museu de Ciències Naturals de l’Smithsonian i primera autora del document: “La informació de què disposem ens diu que els homínids segurament es menjaven altres homínids fa com a mínim 1,45 milions d’anys. Hi ha molts altres exemples d’espècies de l’arbre evolutiu humà que es menjaven entre si per alimentar-se, però aquest fòssil fa pensar que els nostres antecessors es devoraven els uns als altres per sobreviure en una època més remota del que crèiem fins ara”.

Demostrar el canibalisme

El descobriment d’una part de la presumpta víctima posa el focus sobre una de les preguntes que fan perdre la son als paleoantropòlegs: ¿en quines condicions les marques que hi ha en un os indiquen canibalisme? O, dit d’una altra manera, ¿quantes proves premodernes fan falta per demostrar una teoria moderna?

Pobiner, una autoritat en aquesta mena de talls, ja s’havia fixat en aquest fòssil de mitja tíbia fa sis estius, mentre analitzava els ossos d’homínids conservats al museu de Nairobi. Quan inspeccionava el fòssil per detectar-hi marques de mossegades, hi va trobar onze talls fins, inclinats tots en la mateixa direcció i agrupats al voltant del punt on un múscul del panxell s’unia a l’os: la part més carnosa de la cama per sota del genoll, com va dir Pobiner en una entrevista.

Va enviar motlles de les cicatrius a Michael Pante, paleoantropòleg de la Universitat Estatal de Colorado i un dels autors de l’estudi, que els va escanejar en 3D i va comparar la forma de les incisions amb una base de dades de 898 marques de dents, trepitjades i esquarteraments. L’anàlisi va indicar que nou de les marques coincidien amb la mena de lesions causades per eines de pedra. Pobiner afirma que la situació i l'orientació dels talls impliquen que la carn va ser arrencada de l’os. I a partir d’aquestes observacions extrapola la seva tesi sobre el canibalisme: “Podem deduir que a aquest os de la cama d’un homínid li va passar el mateix que a altres animals que donem per fet que han estat devorats, per les nombroses marques de descarnament i desmembrament que hi trobem. És ben lògic suposar que aquesta carnisseria també es va fer per menjar”.

A l’estudi, Pobiner diu que el canibalisme és una possible explicació de l’os descarnat. Però al comunicat de premsa les seves paraules semblaven més contundents i, per a disgust dels col·legues, van inspirar titulars com ara “Iava daba du! Segons els científics, els homes de les cavernes s’esquarteraven i es menjaven els uns als altres fa 1,45 milions d’anys”.

Dubtes d’alguns experts

Uns quants experts han elogiat el descobriment. “Molt seriós tot i perfectament plantejat”, diu James Cole, arqueòleg de la Universitat de Brighton. Però uns altres consideren exagerats els arguments de Pobiner sobre el canibalisme prehistòric, ni que sigui només perquè no ha presentat cap prova que s’haguessin menjat la carn. Com diu Raphaël Hanon, zooarqueòleg de la Universitat de Witwatersrand, a Johannesburg: “Si són marques d’esquarterament, no podem estar segurs que fos canibalisme”.

Per a Tim D. White, paleoantropòleg de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, més conegut per dirigir l’equip que va descobrir l’Ardipithecus ramidus, un possible avantpassat humà de fa 4,4 milions d’anys: “És un pescaclics. Encara que al final es demostri que són antigues i autèntiques, la simple presència d’unes rascades ambigües en un os fòssil aïllat no és una prova suficient de canibalisme”.

Molt sovint les comprovacions en aquest camp són força qüestionables. Com explica Peter Bullock, arqueòleg retirat del cos d’enginyers de l’exèrcit dels Estats Units: “Els arqueòlegs i els especialistes en antropologia física s’esforcen perquè la seva professió sigui una ciència rigorosa i 'autèntica', però com més enrere tires, més nebuloses són les dades. El canibalisme sol ser la interpretació més atractiva i he dedicat molta energia a descartar-la. ¿Per què no pot ser la víctima d’un assassinat o la conseqüència d’un humanoide autista que s’autolesiona? Demostreu-me que no és possible”.

Una antiga polèmica

Fa més d’un segle que el món acadèmic manté una viva polèmica sobre l’antropofàgia o el canibalisme a la prehistòria. El 1925 Raymond Dart, anatomista de la Universitat de Witwatersrand (a Sud-àfrica), va anunciar el descobriment del crani parcial d’un jove simiesc excavat en una pedrera de la ciutat de Taung. A aquesta espècie prehumana li va donar el nom d’Australopithecus africanus, el simi del sud de l’Àfrica.

Per l’aspecte del crani, Dart va deduir que el nen, de tres anys, va morir d’un fort cop al cap i va concloure que com a mínim alguns australopitecins eren “assassins confirmats: criatures carnívores que capturaven les preses vives amb violència, les apallissaven fins a la mort i els esquarteraven el cos membre a membre, mentre sadollaven la seva set voraç amb la sang calenta de les víctimes i devoraven amb avidesa la carn pàl·lida encara palpitant”. Ara els científics sospiten que en Taung, tal com van batejar el nen, el va matar fa 2,8 milions d’anys una àguila o un altre gran ocell depredador; es basen en les marques que s’han trobat a la part inferior de les seves òrbites oculars.

Els estudiosos debaten des de fa molt de temps si s’ha d’acceptar el canibalisme com un fet rutinari i habitual en la prehistòria humana o si cal negar que s’hagi produït mai al nostre arbre genealògic. “Si lluites per la supervivència, com havien de fer els nostres avantpassats cada dia, qualsevol font de nutrició era beneficiosa”, afirma Michael Pante.

La polèmica es va intensificar el 1979 quan l’antropòleg William Arens va afirmar al seu llibre The man-eating myth: anthropology and anthropophagy que gairebé no hi havia proves històriques ni etnogràfiques fiables del costum del canibalisme, excepte en casos aïllats d’extrema gravetat: “El canibalisme reneix esporàdicament quan no hi ha antropòlegs que l’observin”. Segons ell, gairebé totes les històries de canibalisme són d’oïda, una eina de propaganda dels erudits de l’Imperi Britànic per ajudar a domesticar els salvatges menyspreables.

Per al paleontòleg Tim D. White: “Ara mateix, al llibre d’Arens hi ha molt poca cosa que s'aguanti, però va ser un instrument heurístic força útil a la seva època i un repte per als interessats en la naturalesa i en la difusió del canibalisme en el passat recent i remot. Potser la influència més duradora d’aquest llibre va ser que va obligar els estudiosos a elevar el rigor de les proves i l’erudició”.

Atapuerca i neandertals

Des d’aleshores, al registre fòssil han aparegut clares proves de canibalisme sistemàtic entre els homínids. La confirmació més antiga es va descobrir el 1994 a Atapuerca, al jaciment de la cova Gran Dolina. Les restes d’onze individus que hi van viure fa uns 800.000 anys mostraven signes evidents d’haver estat devorades: als ossos s’hi poden veure talls, fractures per on els van trencar per extreure’n el moll i marques de dents humanes.

Entre els nostres cosins evolutius que, segons s’ha confirmat ara, van practicar el canibalisme trobem els neandertals, amb els quals els humans van conviure i es van aparellar durant milers d’anys. Segons un estudi del 2016, els ossos de neandertals trobats en una cova de Goyet, a Bèlgica, datats aproximadament el 40.000 aC, presenten signes d’haver estat descarnats, partits i utilitzats per esmolar les vores d’eines de pedra. La forma de les fractures dels ossos de l’Homo antecessor, considerat l’últim avantpassat comú dels neandertals i l’Homo sapiens, fa pensar que el canibalisme es remunta a mig milió d’anys o més.

La paleoantropòloga britànica Mary Leakey va trobar el fragment d’os de Pobiner als remots erms desèrtics a l’est del llac Turkana, aleshores anomenat llac Rudolf, però no disposem del context arqueològic de la fauna que es va observar en el moment del descobriment. “¿Hi havia altres ossos amb marques de talls?”, pregunta White. “¿Hi havia eines de pedra? ¿Els investigadors han intentat tornar al jaciment per trobar l’altre extrem de la tíbia?” Creu que aquesta informació és fonamental per arribar a conclusions precises sobre fets passats.

Així doncs, ¿en quines condicions les marques en un os són un indici de canibalisme prehistòric? “En un sol os, mai”, diu White. “Demostrar que les ratllades les va fer un homínid amb una eina de pedra és sols un repte metodològic. El gran repte és demostrar que aquestes proves tenen alguna cosa a veure amb el canibalisme”.