La ciència no m’interessa. Em sembla presumptuosa, analítica i superficial. Ignora el somni, l’atzar, el riure, el sentiment i la contradicció, coses que em són precioses.
Aquesta és l’opinió que Luis Buñuel tenia de la ciència, segons el llibre El último suspiro, les memòries que el cineasta va dictar en francès l’any abans de la seva mort. Però al llibre parla de la seva estada, com a estudiant, al Museu de Ciències Naturals de Madrid, i diu que hi va treballar amb molt d’interès. On devia anar a parar aquell interès del jove Buñuel per la ciència?
Deia Buñuel que la ciència és presumptuosa. Pot ser que ho siguin alguns científics, però la ciència reconeix les seves limitacions i rectifica quan es demostra que estava equivocada. De fet, l’error és una constant en la història de la ciència, i Karl Popper li va concedir un valor epistemològic positiu, equiparable al de l’èxit. Els grans avenços científics se solen basar en l’escepticisme, en la manca de dogmatisme.
La ciència és analítica, és cert; com ho són algunes de les pel·lícules més reeixides de Buñuel. Això és dolent? ¿I és superficial intentar descobrir el funcionament del cos humà, la base biològica dels sentiments, la causa de les malalties, l’estructura fonamental de la matèria, l’origen de l’univers i de la mateixa vida…?
Pel que fa al somni i l’atzar, ha estat la causa de grans fites científiques. Quant al riure, tinc records de grans científics i científiques amb qui he rigut molt. Creure que la ciència ignora el sentiment és no haver sentit mai parlar del que Severo Ochoa anomenava “l’emoció de descobrir”. I la ciència no ignora la contradicció, sinó que avança contradient “veritats” (que tècnicament es coneixen com a paradigmes) establertes anteriorment. Malauradament, l’opinió de Buñuel és compartida per molta gent.