Bombolles submergibles per revelar els secrets del mar

The New York TimesEl 1985, Bruce H. Robison, biòleg marí de l’Institut de Recerca de la Badia de Monterrey (Califòrnia), va començar a passejar per les profunditats del Pacífic amb un artefacte revolucionari. En síntesi, era una bombolla gegant de plàstic transparent que oferia al seu ocupant unes vistes panoràmiques impressionants, sense haver de mirar per una escotilla diminuta. Com ha explicat fa poc el mateix Robison: “Això va representar un canvi enorme. Hi havia molta més vida de la que m’imaginava”. Aquella mar tan fosca estava viva: resplendia, espurnejava, brillava. “Era meravellós veure tota aquella bioluminescència i adonar-te que era una forma de comunicació de primer ordre. No hi ha dubte que et canvia la perspectiva”.

Tres dècades més tard, aquests submergibles s’han popularitzat i milers de persones poden admirar aquestes vistes panoràmiques de les profunditats marines. Mentre Elon Musk i Jeff Bezos promouen els viatges a l’espai exterior, un altre grup d’empresaris va en sentit contrari i vol ampliar l’exploració de l’espai interior.

“Cada vegada baixen a més profunditat”, diu Will Kohnen, que fa el seguiment dels submergibles per a la Marine Technology Society, una associació professional. Bona part de l’activitat, afegeix, es deu a la preocupació creixent per la salut de l’oceà: “La gent ho vol veure de primera mà. La qüestió és connectar amb el mar”.

Raps, calamars i bioluminescència

Els submergibles de la generació actual poden baixar fins a prop de 2.300 metres, molt per sota dels últims raigs de sol, i tenen una capacitat per a set persones. Es preveu l’aparició de submergibles que baixaran encara a més profunditat. Aquestes esferes gegants de plàstic -i, en un cas, un hemisferi- ens desvelen les fosques profunditats del mar i faciliten noves descobertes.

El 2012, un submergible japonès va enregistrar el primer vídeo d’un calamar gegant, una criatura amb un esgarrifós garbuix de tentacles. La nau, per a tres persones, va seguir l’animal fins a uns 800 metres sota la superfície.

El 2016, en una immersió a les illes Açores, es va veure l’aparellament d’un rap femella i el seu diminut company. Els biòlegs marins van considerar un gran èxit el vídeo enregistrat, perquè revelava els secrets del comportament del rap, famós des de fa molt de temps per l’esquer bioluminescent que té penjat davant de les dents punxegudes.

Aquests submarins tan innovadors són el resultat de nombrosos avenços en matèria d’electrònica i ciència de materials. Segons l’empresa Triton Submarines, de Sebastian (Florida), calen tres tones de metacrilat per construir una bombolla de plàstic de dos metres d’amplada, amb unes parets de 16 centímetres gruix. L’embarcació pot portar tres persones a uns 1.000 metres de profunditat.

Els fabricants de submarins no són immunes al sentiment d’admiració. Patrick Lahey, president de Triton Submarines, explica que el 2013, quan explorava les profunditats del Pacífic en una d’aquestes bombolles en companyia de científics del Museu d’Història Natural dels Estats Units, va treure la llanterna i la va fer pampalluguejar dues o tres vegades cap a la foscor. “Des de la distància, un animal va emetre el mateix parpelleig de llum”, recordava en una entrevista. “Era increïble. Hi havia alguna cosa que s’estava comunicant amb mi”.

Durant la Guerra Freda, l’armada nord-americana va construir la primera bombolla submergible homologada per al busseig a grans profunditats i li va donar el nom de Nemo, com el capità del Nautilus de Vint mil llegües de viatge submarí, la novel·la de Jules Verne. La tecnologia era tan nova que la marina va encarregar a Bruce Beasley, un artista de Califòrnia conegut per les seves brillants escultures de metacrilat, l’emmotllat de les esferes submarines. El Nemo tenia una amplada d’1,7 metres i parets de 6,35 cm de gruix. Hi cabien dos exploradors de les profunditats. El 1970 la van sotmetre a diverses proves al mar i, durant la dècada següent, va fer més de 600 immersions.

La bombolla que el doctor Robison va pilotar per primera vegada el 1985 era un exemplar únic, anomenat Deep Rover i dissenyat per Graham Hawkes, de l’empresa Deep Ocean Engineering, amb seu a San Leandro (Califòrnia). Després s’hi han afegit altres dissenyadors. Des de fa més d’una dècada, un equip oceanogràfic de Costa Rica fa servir un submergible fabricat per SEAmagine Hydrospace, amb seu a Upland (Califòrnia), per al turisme submarí i la recerca sobre biodiversitat. “Han fet tones de descobriments”, diu Kohnen, president de la Marine Technology Society. “És fantàstic!”, afegeix.

Ara la fabricació d’aquestes bombolles submergibles depèn sobretot de gent molt rica, normalment propietaris de grans iots que poden costar 100 milions de dòlars o més. Un submergible es considera un símbol d’estatus: com que val entre 2 i 5 milions de dòlars, representa una part relativament petita d’una inversió en béns de luxe. Chris Cline -un empresari multimilionari, filantrop i mecenes polític que al juliol va morir en un accident d’helicòpter- va encarregar ja fa més d’una dècada un submergible per al seu iot.

Explorar el mar o explorar l’espai

Un dels primers entusiastes d’aquests submergibles és Ray Dalio, fundador de l’empresa d’inversions Bridgewater Associates, de Westport (Connecticut). Amb el seu gran iot i un submarí Triton, el 2012 va ser el primer a enregistrar imatges d’un calamar gegant en la foscor del seu hàbitat. Dalio ha convertit aquest passatemps en una campanya d’abast mundial. L’any passat, ell i el seu fill Mark van crear OceanX, una filial de Dalio Philanthropies que promou l’exploració marina i la conscienciació sobre aquest tema a través, sobretot, de produccions cinematogràfiques. OceanX té dos submergibles i ara construeix un segon vaixell. “L’exploració marina és més apassionant i important que l’exploració espacial”, deia Ray Dalio en un comunicat l’any passat. “El nostre projecte és demostrar-ho”.

Al setembre, Triton va anunciar que Kjell Inge Røkke, un multimilionari noruec que va fer la seva fortuna dedicant-se a la pesca comercial, comprarà un submergible que pot baixar fins a 2.300 metres. Seria la immersió més profunda mai aconseguida per una esfera de plàstic. La seva fundació oceanogràfica preveu destinar aquest submergible a la recerca científica .

Les parets de la nau tindran un gruix de 30 centímetres. “Això fa uns anys no es podia fer”, explica en una entrevista Patrick Lahey, de l’empresa Triton. Triton subcontracta la seva producció de submergibles a un equip alemany, del qual forma part l’empresa Röhm, inventora de Plexiglas, una marca de plàstic sòlid transparent. En un fullet titulat Luxury Submersibles, Triton anuncia un model amb capacitat per a set persones -un pilot i sis passatgers- que es pot pilotar des d’un creuer. Kelly Downey, portaveu de Triton, comenta que acaben de rebre la primera comanda, però no pot revelar el nom del comprador. Diu que el submergible, amb parets de 13 cm de gruix, podrà arribar a una profunditat de 500 metres.

Aquestes bombolles ho canvien tot

A l’abril, Victor L. Vescovo, un inversor molt ric, va baixar gairebé 11 quilòmetres pilotant un Triton per endinsar-se en la fossa anomenada Challenger Deep, la més profunda de la Terra. La nau, amb un diàmetre d’1,5 metres, fabricada amb titani, un metall superresistent, i equipada amb tres escotilles de la mida d’un plat pla, és una nova versió d’un tema antic.

El fullet de Triton també presenta una visió del futur d’aquestes bombolles submergibles: un vehicle amb un “buc de pressió totalment transparent” capaç d’arribar al fons de la Challenger Deep. Durant l’entrevista, Lahey, el president de l’empresa, explica que les descomunals pressions que es registren a aquestes profunditats triturarien el plàstic, motiu pel qual l’esfera hauria de ser de vidre superresistent. “Haurem d’invertir molt de temps i molta energia en demostrar que és el material adequat”. “Però seria fantàstic”.

El creixement de les bombolles submergibles segurament serà beneficiós per a l’exploració submarina durant les pròximes dècades. Tal com diu Robison: “Independentment de qui els piloti, tant si són rics amb iots o científics amb instruments de recerca, el fet que la tecnologia evolucioni vol dir que en el futur serà molt més fàcil fer aquesta mena d’investigació”. Robinson afirma que Graham Hawkes, el dissenyador de submergibles que als anys 80 li va donar l’oportunitat de conèixer les vistes panoràmiques de les profunditats marines, deia que això “ho canviaria tot”. “I tenia raó”, diu Robison. I afegeix: “Durant un segle i mig hem estudiat les profunditats marines d’una manera indirecta. I ara, per fi, podem arribar al fons, mesurar les coses i veure-les directament. És un avantatge enorme”.

Copyright The New York Times

Traducció de Lídia Fernández Torrell