Neurociència

Diego Redolar: "És molt bo tenir malsons"

Professor de neurociències i director del grau de psicologia de la UOC

L'investigador neurocientífic, Diego Redolar.
15/10/2024
4 min

BarcelonaDiego Redolar (Terol, 1974) professor de neurociències i director del grau de psicologia de la UOC. Acaba de publicar La mujer ciega que podía ver con la lengua (Grijalbo, 2024).

Què passa al cervell quan ens enamorem?

— S’allibera dopamina, el neurotransmissor que ens marca el que volem i ens provoca la sensació de plaer. El problema és que deixa de funcionar bé el lòbul prefrontal, concretament la part dorsolateral, que és com el Pepito Grillo.

Com?

— S’entén amb un exemple de menjar. Ens posen davant un dònut de xocolata i un iogurt desnatat, i com que a mi m'encanta la xocolata s'activa una part del cervell que es diu nucli accumbens. Però aleshores, l’escorça prefrontal dorsolateral em diu "són moltes calories i no és saludable". I soc capaç d’agafar el iogurt. Què passa amb l’enamorament? És tan fort el nucli accumbens, que l’escorça prefrontal deixa de funcionar.

No tenim Pepito Grillo.

— Per això de vegades fem coses que no ens convenen.

L’enamorament funciona igual en homes i dones?

— Pràcticament, sí. El primer que intervé és la dopamina, que motiva que busquem allò que ens agrada. I després hi ha dues hormones clau: vasopressina i oxitocina. 

Què fan?

— Fan funcions molt fisiològiques, però també avui sabem que en primats i mamífers estan implicades en la cognició social a l'hora d'establir vincles. I el que veiem és que la regulació per part d’aquestes hormones, sobretot l'oxitocina, és més marcada en dones.

I què vol dir?

— Simplificant, és més fàcil que estableixin vincles. Alliberen oxitocina amb més concentració i en el moment adequat. 

Que fort. I els homes?

— N’alliberen menys, els costa més establir vincles. Hi ha diferències entre ells. Com més testosterona alliberen... més els costa establir vincles. 

I els homes tenen tots la mateixa testosterona?

— No, de fet hi ha molts nivells diferents. I els homes que n'alliberen més no només tenen més dificultat amb els vincles, també tenen tendència a buscar poder, sigui a la feina o en les relacions personals.

Diego Redolar, retratat a la UOC de Barcelona

Parlem del cervell i el son.

— Quan dormim hi ha diferents fases. Una es diu brossa metabòlica, durant la qual eliminem components tòxics. És el moment que el son és més profund. Una altra fase és el son rem, en què el cervell s’activa molt, fins i tot més que en vigília. És una fase important per guardar els records i els aprenentatges. I també s’ha vist que és quan somiem amb contingut narratiu, amb històries.

Com malsons.

— I és bo tenir-ne, abans es pensava que no. Però s'ha vist que ens protegeixen d'emocions difícils, perquè s’activen determinades estructures en el somni per recordar l'emoció, de manera que si ens trobem a la vida en una situació semblant, no s'activin amb la mateixa intensitat. Tenir malsons ens protegeix de la depressió i de l'ansietat.

I si tenim sons bonics?

— Aquesta fase rem és important perquè consolides records a la memòria.

On són els nostres records?

— No ho sabem. Però la hipòtesi és que són a les àrees d’associació, involucrades en funcions superiors de llenguatge i memòria. L’escorça prefrontal ens ajuda a recuperar-los i l’hipocamp els guarda. Són per les àrees de connexió, però no sabem exactament on. Hi ha un cas molt famós d’un home a qui li van treure els dos hipocamps. Tenia una epilèpsia greu, es va pensar que hi estava implicat l’olfacte i li van treure els dos. Què li va passar? Que es va quedar en el 57, no va poder formar nous records. 

Duríssim.

— Recordava els estius amb els seus pares amb tot luxe de detalls, però no sabia si havia dinat. Memento es basa en la seva història. 

I l'estrès com ens afecta?

— Afecta tres llocs: escorça prefrontal, hipocamp i amígdala. Apaga l'escorça prefrontal, també l'hipocamp –que a més pot patir lesions–, i s'activa l'amígdala. 

Què fa l’amígdala?

— Són les emocions vinculades a la supervivència. De manera que amb un estrès puntual no passa res, l’amígdala s’activa per continuar amb la vida. El problema és l'estrès continuat, perquè s’allibera molt cortisol i això fa més gran l’amígdala. Això fa que es perdi capacitat de raonament i es guanya capacitat de reacció. I el problema és que és un peix que es mossega la cua, perquè com més reacció, més estrès.

L’amígdala posa en marxa l’emoció?

— Sí, posa en marxa la resposta emocional sigui positiva o negativa. Però amb les positives triguen més.

Què vol dir això?

— El nostre cervell està fet per evitar el perill. Pregunta a la gent on era quan van caure les torres bessones. Tothom ho recorda. És un esdeveniment emocional negatiu, i l’amígdala li diu a l'hipocamp: això ho has de guardar molt bé. I ho fa sobretot amb les coses negatives, entén que les ha de guardar bé per motius de supervivència. Jo sempre faig un exemple a classe. Poso moltes imatges ràpides. I surten claus, sabates, pizza. Si la persona no té gana, veu imatges ràpides. Si té molta gana, veu la pizza. L’amígdala intervé. Però si poso enmig fotos de serps i aranyes, només veuen serps i aranyes. Aquest instint de supervivència davant el perill el tenim de manera innata.

Coneixem gaire el cervell?

— En sabem molt, però ens falta connectivitat. Penso que és el repte que tenim en neurociència. Ens falta conèixer com està connectat el nostre sistema nerviós. Ara en sabem un percentatge molt petit, només un 10%. Però sobre el que és el seu funcionament general, més o menys sí que tenim un coneixement molt ampli. Hem avançat moltíssim.

stats