Miniòrgans als nòduls limfàtics: la solució als trasplantaments?

El trasplantament és l’únic tractament possible de malalties terminals en les quals un òrgan deixa de funcionar. Es calcula que al món se’n fan més de 150.000 cada any, però no són suficients per cobrir les necessitats. Tres quartes parts són de ronyó, l’òrgan que més sovint cal reemplaçar. El segon de la llista és el fetge i, a més distància, es troben cor i pulmons. La principal limitació d’aquesta tècnica, estrenada ara fa 70 anys, és la manca de material, ja que no és fàcil trobar prou donants, vius o acabats de morir, que puguin aportar un òrgan en bones condicions. Per això fa temps que s’estan buscant alternatives, com per exemple utilitzar animals com a font de material. L’últim avenç és fer créixer miniòrgans als nòduls limfàtics a partir de cèl·lules mare.

Se sap que segles abans de l’era moderna ja es feien trasplantaments de pell per curar cremades, però no va ser fins a l’any 1954 que es va demostrar que el principi es podia aplicar a òrgans sencers. El primer trasplantat amb èxit va rebre un ronyó del seu germà bessó, cosa que va permetre evitar el rebuig que es genera quan un cos detecta cèl·lules amb un material genètic diferent del propi. A la dècada dels 60, es va començar a provar de reduir la potència del sistema immune per minimitzar el rebuig dels òrgans trasplantats, una estratègia que, perfeccionada, encara s’usa en l’actualitat i que és la clau de l’èxit dels trasplantaments.

El fetge és un dels òrgans amb més demanda, perquè hi ha una sèrie de malalties relativament comunes que poden portar-lo a la fallida, com per exemple l’hepatitis o el càncer. A diferència del ronyó, que pot ser en part reemplaçat per una màquina de diàlisi, no tenim cap sistema capaç de substituir-lo en la seva feina de filtrar les substàncies tòxiques que corren per la sang, per això el trasplantament és moltes vegades l’únic recurs possible. El problema de trobar donants per a tots aquests malalts fa que, per exemple, cada any morin als Estats Units mil persones que estaven a la llista d’espera d’un trasplantament de fetge.

Darrerament, s’han fet avenços importants en el camp dels xenotrasplantaments, que usa òrgans d’altres espècies per substituir els nostres que no funcionen correctament. Per exemple, modificant genèticament animals per minimitzar el risc d’infeccions i de contagis per virus latents amagats al genoma dels animals, fa uns mesos que es va anunciar que s’havien trasplantat per primer cop fetges i ronyons de porc a humans, tot i que en el cas del transplantament de ronyó finalment el pacient va acabar morint el mes passat. En el futur, aquesta podria ser una manera assequible de disposar de tants òrgans com fessin falta.

Però, mentrestant, encara fan falta alternatives. LyGenesis, una empresa biotecnològica de Pennsylvania, ha anunciat recentment una altra manera d’aconseguir objectius similars: crear miniòrgans a partir de cèl·lules mare trasplantades als nòduls limfàtics dels pacients. Aquesta tècnica ja s’ha demostrat que funciona en ratolins, gossos i porcs. El concepte es basa a injectar directament a un nòdul limfàtic una barreja de cèl·lules d’un òrgan d’un donant, que inclou un percentatge de cèl·lules mare específiques del fetge. Aquestes cèl·lules acaben colonitzant el nòdul i creant petites estructures amb una arquitectura semblant a la d’un fetge normal. Fins i tot s’ha vist que són capaces de secretar àcids biliars, una de les funcions del fetge, i sembla que també podrien adquirir la resta de característiques.

El primer assaig en humans dels minifetges de LyGenesis va començar el passat mes de març. Encara no se’n coneixen els resultats, més enllà de la notícia de fa uns dies que el voluntari que va rebre el tractament s’ha recuperat i ja li han donat l’alta. Si tot va bé, les cèl·lules mare aniran multiplicant-se dins el nòdul limfàtic de l’abdomen del pacient on van ser injectades, i allà s’espera que facin la seva feina habitual de filtrar la sang, aprofitant que els nòduls són teixits que estan molt ben irrigats. L’estudi s’expandirà l’any que ve a dotze voluntaris més, i s’espera tenir-ne els resultats el 2026.

De moment, encara queden molts interrogants per resoldre. Per començar, no se sap fins quan continuaran creixent els miniòrgans. En animals paraven quan la funció hepàtica es recuperava, segurament perquè desapareixien els senyals d’alerta que empenyien les cèl·lules a multiplicar-se. Tampoc se sap durant quant temps poden funcionar, si caldran injeccions repetides per mantenir-los durant un temps llarg, o si s’hauran d’injectar a més d’un nòdul per substituir tota la funció hepàtica.

La tècnica dels minifetges no solucionarà tots els problemes, però permetria als pacients aguantar fins que arribés el fetge d’un donant, i milloraria el seu estat de salut, un dels factors limitants per poder accedir a una operació de trasplantament. El següent pas podria ser mirar d’usar cèl·lules mare del mateix pacient, cosa que permetria no haver de rebre immunosupressors. LyGenesis està també estudiant models de ronyó i de pàncrees usant la mateixa tècnica, esperant que tinguin igual èxit.