Ets més fred? Doncs podries viure més anys

Saber per què envellim és un dels objectius principals de la recerca biomèdica. Malgrat que l’envelliment és un procés natural i inevitable, almenys per als humans, té unes bases biològiques definibles que cada cop es coneixen més. Això permet no tan sols entendre millor com funciona el cos, sinó que, un cop s’han descrit els mecanismes principals, es pot pensar en manipular-los per alentir la degradació que provoca el pas dels anys. El metabolisme és un d’aquests mecanismes que influeixen en l’envelliment, fins al punt que s’ha proposat que és un dels factors principals que determinen la longevitat. Un article publicat a la revista Nature Metabolism suggereix que, en realitat, és molt més important la temperatura corporal.

Les causes de l’envelliment son múltiples i complexes, però cada cop se’n saben més detalls. Les teories que les expliquen es poden resumir en dos grans grups: les que diuen que hi ha una base genètica i les que no. Les primeres proposen que la longevitat ve determinada per una sèrie d’instruccions incorporades al genoma. Això és evident a nivell d’espècie (un ratolí té una esperança de vida molt diferent de la d’un elefant, per exemple), però no tant si ens fixem en cada individu. Les teories que defineixen l’envelliment més enllà de la genètica, en canvi, principalment parlen de desgast, entès com una acumulació progressiva de petits danys que pateixen les cèl·lules i que acaben fent que no funcionin correctament. El consens actual és que la combinació de tots dos tipus de teories és la que dona una imatge més acurada del que vol dir realment envellir.

El factor del metabolisme

Dins dels factors que tenen un impacte tant en el costat genètic com en el no genètic de l’envelliment hi ha el metabolisme. En principi, com més ràpid és el metabolisme d’una espècie, més curta és la seva esperança de vida. I quan s’abaixa experimentalment el metabolisme d’un animal, per exemple limitant les calories que menja, la longevitat augmenta. Però hi ha un factor que complica aquesta relació, perquè una conseqüència d’un metabolisme reduït és també una variació en la temperatura corporal. Per tant, no se sabia quina de les dues coses era més important per determinar el ritme d’envelliment.

Per resoldre aquest dubte, un grup dirigit pel doctor John Speakman, de la Universitat d’Aberdeen, al Regne Unit, va analitzar dos petits mamífers, els ratolins i els hàmsters, i van sotmetre’ls a condicions experimentals que els alteressin el metabolisme però no la temperatura corporal. Normalment, els ratolins que s’estudien al laboratori es mantenen a una temperatura ambiental constant de 21 ºC. Se sap que si s’augmenta per sobre de 32,5 ºC, els animals no se senten còmodes i els comença a pujar la temperatura corporal. Això fa que els baixi el metabolisme, per compensar-ho generant menys calor, i, a la vegada, que mengin menys. Però es van adonar que si se’ls posa a prop de petits ventiladors s’aconsegueix que no els pugi la temperatura però que el metabolisme continuï reduït. Això els va permetre estudiar per primer cop aquests dos factors per separat.

El que van veure és que els animals als quals els augmentava la temperatura corporal i, consegüentment, els disminuïa el metabolisme, vivien menys. En canvi, els que tenien ventiladors a les gàbies aconseguien mantenir una temperatura normal i, malgrat una disminució similar del metabolisme i la ingesta, l’efecte era el contrari i vivien més temps. La conclusió d’aquests experiments seria que la temperatura corporal sembla més important que no pas el metabolisme per determinar la velocitat d’envelliment d’un individu, si més no en el cas d’aquestes espècies de rosegadors. Encara no se sap per quin camí la temperatura afectaria la longevitat, ni si és un fenomen conservat en altres mamífers.

Envelliment de qualitat

L’estudi de l’envelliment ha fet avenços molt importants des de principis d’aquest segle. Després de determinar quins elements poden estar implicats en el procés, per primera vegada estem en condicions de pensar en intervencions que permetin canviar-los. Això podria, en principi, reduir la velocitat de la degradació dels teixits. La principal conseqüència no seria necessàriament viure més temps, tot i que podria ser un dels efectes, sinó principalment un envelliment amb més qualitat, és a dir, passar els darrers anys de la vida amb la millor salut possible. I, potser encara més important, millorar l’envelliment hauria de reduir el risc de les malalties que hi estan associades, com el càncer o les neurodegeneratives, que actualment es troben entre les que produeixen més mortalitat.

Les possibles intervencions per reduir l’envelliment es poden veure, doncs, com una nova manera de tractar malalties que no es dirigiria directament a la causa, com s’ha fet sempre, sinó a una de les condicions generals que les fan més possibles. Falta veure si la nova informació sobre la influència de la temperatura en la longevitat d’aquests mamífers es podrà aprofitar per dissenyar algun tipus d’intervenció que tingui efecte en humans.