Fongs i bacteris: els col·laboradors secrets dels tumors

No passa amb tots els tumors ni tampoc de la mateixa manera. Però passa i cada dia hi ha més evidència que allò que es coneix com el microbioma d’un tumor –aquell conjunt de bacteris, fongs i virus que s’hi detecten– no només viu entre les cèl·lules canceroses sinó que hi pot tenir un paper determinant. Suficient per accelerar un càncer de pulmó, fetge o pàncrees, per exemple, o per fer just el contrari, limitar-ne el creixement i guanyar temps al temps. Ara com ara no està gaire clar el perquè de tot plegat. Dos estudis publicats a la revista Cell, considerada la bíblia de la biologia molecular, i un tercer publicat a Nature revelen, no obstant això, que el microbioma dels tumors pot ser determinant per als mecanismes de creixement i dispersió que donen lloc a les metàstasis i, encara més, per als que generen resistència a fàrmacs. El fenomen s’ha descrit amb detall a Nature per als tumors de pàncrees, un dels més letals i amb menys arsenal terapèutic disponible, i s’ha constatat com a més general en les dues publicacions de Cell. La pregunta següent és si seria possible actuar sobre el microbioma per limitar l’acció destructiva d’un càncer. En models animals sembla que sí.

Fongs i càncer de pàncrees

El fenomen es fa especialment palès en el cas dels fongs, allò que entre els experts es coneix com el microbioma i que representa amb prou feines el 0,1% dels microorganismes que es veuen als tumors. Si bé de la presència dels bacteris ja se’n tenia coneixement de fa un temps –tot i que no gaire–, la sorpresa és el paper dels fongs, contradictori si es mira globalment. Si hi apropem la lupa, com proposa Direna Alonso, la perspectiva canvia. Alonso dirigeix un grup de nova creació a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) focalitzat en càncer de pàncrees. La cap del grup continua a la capital catalana la recerca iniciada fa més de vuit anys al Memorial Sloan Kettering Cancer de Nova York per mirar de trobar respostes a una de les formes de càncer de més mal pronòstic. Només el 12% sobreviu cinc anys després del diagnòstic. “És un camp de recerca amb moltes preguntes obertes”, diu.

Per exemple, què hi fan els fongs en el tumor? D’on venen? Per què uns l’afavoreixen i uns altres fan l’efecte contrari? I la més rellevant: passa amb tots els tumors o només amb els de pàncrees? Paolo Nucciforo, investigador principal del grup d’oncologia molecular del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), més centrat en l’estudi de bacteris, sosté que sí, que són a tot arreu, d’acord amb un dels estudis publicats a Cell. “L’estudi ho ha verificat per a més de 30 tipus diferents de tumors”, corrobora. El seu grup treballa ara mateix en una mena de geografia a dos nivells: “Volem veure quina és la localització precisa en cada tumor i també si hi ha diferències significatives entre diferents regions”.

“Sabem que hi ha connexió entre la microbiota general i el pàncrees”, afegeix Alonso. La connectivitat s’estableix sobretot a través dels fongs i bacteris que hi ha a tot el tracte digestiu. I si passa amb el pàncrees “molt probablement” passa amb altres òrgans i teixits i els tumors que els afecten. El que hi fan ja és una altra cosa.

Fongs inflamatoris

En un treball recentment publicat a Cancer Cell, del grup de Prasenjit Dey, es descriu un mecanisme que explica que determinats grups de fongs migren al pàncrees i afavoreixen el desenvolupament i la progressió del tumor. En aquest cas es va observar que el microbioma tumoral feia que les cèl·lules epitelials canceroses secretessin una citocina “proinflamatòria”. Un cop alliberada de la cèl·lula tumoral, diu Alonso, “modula el sistema immunitari a favor seu”. És a dir, juga a favor del tumor. En un treball anterior publicat a Nature, que va tenir un gran impacte internacional, l’equip de la investigadora va descriure per primer cop com aquesta mateixa citocina s’activa de forma aberrant en cèl·lules pretumorals i malignes del pàncrees. El nou article publicat a Cancer Cell detalla que són els fongs els que fan aquesta activació. La conseqüència és un procés inflamatori que afavoreix la progressió del tumor.

En general, matisa Nucciforo, “encara no sabem del cert si hi ha una relació causa-efecte entre el microbioma tumoral i el creixement de tumors”. En diferents treballs de seqüenciació genòmica s’ha detectat ADN no humà que correspon a fongs i bacteris. “¿El microbioma s’aprofita de la degradació causada pel tumor o l’incentiva? –es pregunta l’expert–. Probablement deu ser una barreja de totes dues coses”.

Tot i la falta de certeses i de més coneixement, tots dos investigadors aventuren implicacions clíniques que, en qualsevol cas, serien complementàries a la quimioteràpia, les teràpies dirigides i la immunoteràpia. “Administrar antifúngics o antibiòtics d’ampli espectre seria contraproduent –apunta Alonso–. Hi ha microorganismes que juguen a favor del tumor i d'altres en contra”. En canvi, sí que poden tenir utilitat com a biomarcadors per al diagnòstic, el pronòstic i fins i tot el tractament amb fàrmacs molt selectius. “Molt probablement es tracta d’una comunitat de microorganismes en què s’ha trencat l’equilibri”, diu l’expert del VHIO. Si s’aconsegueix restablir, seria d’ajut a les teràpies. I si s’identifiquen clarament els diferents actors i el seu mecanisme d’acció, com en el cas del pàncrees, es podria pensar en un salt qualitatiu.