Com utilitzen les serps el sentit de l’olfacte

Si diem les paraules “autoconsciència dels animals”, molts científics pensen en ximpanzés, corbs i elefants.

Mitjançant una innovadora variant de la prova del mirall, uns investigadors han trobat per primera vegada proves que les serps de garrotera es reconeixen per l’olor, no per la vista.

Així ho expliquen Noam Miller, especialista en psicologia comparada de la Universitat Wilfrid Laurier d’Ontario (Canadà) i un dels autors de l’article publicat recentment a la revista Proceedings of the Royal Society B: “Els rèptils s’han estudiat molt poc. Hi ha el prejudici que són uns animals avorrits i amb poca capacitat cognitiva, però és un gran error. Aquest és un dels motius pels quals ens interessava molt estudiar-los i mostrar les complexes activitats cognitives que poden fer”.

Segons Miller, el mitjà tradicional per detectar la cognició animal ha sigut generalment la prova del mirall: es tracta de descobrir si un animal es reconeix en una superfície reflectant, un tret que, segons diuen, indica una intel·ligència més sofisticada. Aplicada per primera vegada als anys setanta per uns investigadors de primats, la prova sol consistir en pintar-li a un animal un senyal de color en algun lloc del cos que només sigui visible al mirall i observar si s’adona del canvi.

Des d’aleshores s’han fet proves similars amb tota una sèrie d’espècies: elefants (van aprovar), pandes (van suspendre), galls (van aprovar) i fins i tot peixos com el làbrid netejador (va aprovar).

Però la prova del mirall està pensada per a animals que utilitzen sobretot el sentit de la vista. Ara bé, com diu Miller, moltes espècies –com les serps– es basen principalment en l’olfacte. El 2017 uns investigadors van idear una versió olfactiva de la prova per als gossos (van aprovar.)

En aquest nou estudi s’han sotmès a la prova dues espècies de serps. D’una banda, les serps de garrotera orientals, de l’Amèrica septentrional, depredadores d’insectes i peixos i amb una vida social d’una complexitat sorprenent. De l’altra, els pitons reials africans, una serp força solitària i sedentària que caça rosegadors per sorpresa.

Les serps, com els humans, tenen uns olis a la pell que deixen un rastre d’olor. Els científics van fregar amb cotonets desmaquilladors la part de sota de les dues serps per recollir-ne mostres d’olors, algunes de les quals van manipular amb oli d’oliva. Van col·locar els cotonets als dos extrems d’unes caixes llargues i estretes i van oferir a les serps diverses opcions: entre la seva pròpia olor i l’oli d’oliva pur; la seva olor modificada amb oli d’oliva; i les olors modificades o sense modificar d’altres serps de la mateixa espècie.

L’equip d’investigadors va quantificar l’interès de les serps segons el temps que feien vibrar la llengua per captar les olors de l’aire: una estona més llarga indicava més interès, segons Miller. Els pitons reials no van donar proves de notar cap diferència. Però les serps de garrotera es van concentrar en la seva pròpia olor manipulada i no van parar cap atenció a les variacions de les olors de les altres serps.

“En resum, es veu que si les altres fan una olor estranya, els és igual –diu Miller–. Però si noten alguna cosa estranya en la seva pròpia olor, ho volen investigar”.

Uns estudis recents han descobert que les serps de garrotera orientals són força socials: es reuneixen en grans grups per hivernar i formen xarxes –amb “les seves amigues”– durant la temporada en què estan actives.

Com que són una espècie més gregària, potser estan més ben adaptades a la necessitat de distingir-se de les altres. Segons Miller, una possible definició d’autoconsciència és la capacitat de reconèixer la diferència entre “el jo” i “el no-jo”. Això es vincula després als comportaments socials.

Afegeix, de tota manera, que és difícil saber si el fet que els pitons reials no hagin superat la prova es deu a incapacitat o a falta d’interès. Les investigacions que es duen a terme al seu laboratori fan pensar que els pitons reials, tot i ser més solitaris, són socialment complexos.

Però amb més de 5.000 espècies de serps vives que habiten en diferents medis, aquesta família en el seu conjunt presenta un ampli ventall de possibilitats a l’hora d’esbrinar quins entorns i comportaments poden portar aquests animals a distingir-se activament dels altres. En el futur les proves podrien centrar-se en espècies que viuen als arbres o en vipèrids com les serps de cascavell, que, segons recents investigacions, prefereixen compartir el cau amb la seva parentela i evitar l’estrès d’estar amb altres serps. També és veritat que, com diu Miller, “és molt difícil treballar amb serps de cascavell en un laboratori ple d’estudiants”.

Segons Rulon Clark, un biòleg de la Universitat Estatal de San Diego que ha investigat el comportament social de les serps i no ha participat en l’estudi, “des de molts punts de vista, el paradigma experimental d’aquest nou treball és més potent que les proves del mirall. Una superfície lluent molt reflectant no té gaires anàlegs ecològics. Però trobar i entendre la importància dels senyals químics que deixem nosaltres i els nostres congèneres és segurament una faceta importantíssima de la història natural d’aquests animals”.

“La nostra investigació lliga la vivència que tenen les serps d’elles mateixes amb la seva vivència del món que les envolta”, diu Morgan Skinner, biòleg de la Wilfrid Laurier University i un dels autors de l’estudi. “També demostra que, si l’experiment es fa bé, es poden descobrir capacitats cognitives que a alguns els semblarien sorprenents”.

Miller creu que no se sap gran cosa de les estructures socials de les serps i altres rèptils: “I si volem entendre els fonaments de les estructures socials, hem d’estudiar un ventall més ampli d’espècies en lloc de limitar-nos sempre a les rates i els coloms”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell