Per què la trompa dels elefants té arrugues?

Els elefants, amb el seu aspecte gegantí, les orelles com pàmpols, els magnífics ullals de marfil i aquesta trompa tan característica, ens atreuen des de ben petits: els infants els veuen com un animal simpàtic i proper. I a conseqüència de la seva força, la seva capacitat natural d’aprendre i una vida longeva, ha sigut domesticat en algunes regions del món. Tot i que altres animals també tenen una boca o nas allargat (des d’algunes papallones fins a ossos formiguers), els elefants són els únics proboscidis vius. N’hi ha tres espècies, encara que la majoria de nosaltres no els distingim i, com a molt, parlem d’elefants africans i elefants asiàtics.

Però, per què els elefants tenen trompa? Segons estudis comparatius i de simulació amb fòssils d’elefantiformes extints de la Xina –caracteritzats per diferents combinacions anatòmiques de mandíbules allargades, grandària d’ullals i longitud de trompa–, els canvis ecoclimàtics del miocè que els van empènyer a migrar cap a territoris menys humits i més oberts, sumats a les necessitats alimentàries, van ser elements decisius perquè la selecció natural actués de forma positiva disminuint la mandíbula i afavorint l’allargament de la trompa; una trompa sense cap os interior ni articulacions, però alhora prènsil i molt versàtil, tant per arrencar vegetació aèria com arran de terra; és a dir, una trompa totterreny, com la dels elefants actuals.

La trompa de l’elefant s’ha de doblegar i ha de ser flexible, i per això ha de tenir una excel·lent musculatura, molt ben controlada pel cervell per exercir un control psicomotor excel·lent. Ha de servir tant per enroscar-se al voltant d’una branca com per recollir una petita fruita de terra. I ha de permetre inspirar aigua –o fins i tot llet, en els cadells– i deixar-la anar directament a la boca per beure, i també inspirar aire i aixecar suaument una ploma, si se li ensenya com fer-ho. Sense poder equiparar-ho amb la finor exquisida de la mà d’un primat, la trompa d’un elefant fa tasques impensables per a molts altres mamífers… i no té articulacions!

I com és possible, tot això? Gràcies al fet que té moltes arrugues a la pell que li permeten adquirir diferents formes i, a més, desenvolupar una mena de dits a la punta. I aquí és on trobem alguna de les diferències entre els elefants africans i els asiàtics: mentre que els africans tenen dues excrescències específiques que fan de dits i agafen molt acuradament objectes pinçant entre aquests dos sobresortints, l’elefant asiàtic només té una excrescència, la qual cosa l’obliga a doblegar l’extrem de la trompa per enroscar-la al voltant d’un objecte.

Molt probablement, aquesta diferència al final de la trompa també està relacionada amb el fet que la dels elefants asiàtics té moltes més arrugues i molt més fines que la de l’elefant africà, amb arrugues més profundes i espaiades (de mitjana, 126 arrugues en elefants asiàtics i 83 en elefants africans). Aquesta diferència és genètica, ja que al fetus d’elefant, durant el desenvolupament de la probòscide (al voltant dels 20 dies, dins dels 22 mesos de gestació), ja s’observa el primordi (el teixit en etapa de formació) de les arrugues, que és més elevat en els fetus d’elefants asiàtics que en els d’elefants africans.

Tot i això, es continuen generant més arrugues després de néixer, amb l’ús de la trompa. Curiosament, se’n formen més en un costat de la trompa o en l’altre segons si l’animal és dretà o esquerrà, és a dir, segons si doblega la trompa cap a un costat o cap a l'altre per enroscar un objecte i aixecar-lo. Pel que s’ha observat en elefants tant a la natura com en captivitat, la proporció entre elefants dretans i esquerrans és del 50%, però un cop determinat de jovenet, la trompa adquireix més arrugues al costat per on la trompa s’enrosca. Seria molt interessant determinar quins gens del genoma dels elefants determinen la longitud de la trompa, així com la formació d’arrugues i el fet de ser esquerrà o dretà.

Els elefants també poden usar eines humanes i fer-les servir per al que volen, per exemple, per dutxar-se en un zoo. Un article publicat recentment analitza com la Mary, una elefanta ja vella del Zoo de Berlín (aproximadament de la mateixa edat que l’elefanta Yoyo, del Zoo de Barcelona, que ha mort aquestes festes de Nadal als 54 anys), es dutxa fent servir les mànegues del zoo quan les deixen els empleats. Amb la trompa, no només agafa amb destresa la mànega per mullar-se els costats, sinó que també, doblegant la trompa, la col·loca ben amunt per mullar-se l’esquena des de dalt. Una veritable dutxa!

Això sí, hi ha altres companyes que potser no hi estan d’acord. Hi ha una elefanta jove, a la qual la Mary dona cops amb la trompa sovint, que quan pot la boicoteja: doblega la mànega fins a fer-hi un colze o la trepitja expressament perquè deixi de rajar… i així fer empipar l’altra! Els investigadors encara estan rumiant si aquesta actitud repetida de sabotatge i revenja és intencionada –cosa que demostraria la complexitat cognitiva dels elefants– o no ho és. En tot cas, la trompa dels elefants ha de ser arrugada per exercir la seva excepcional funció.