¿Tries els amics amb el nas?
S’ha descobert que les persones que connecten a l’instant també tenen una olor corporal semblant
Els éssers humans fem veure educadament que no ens ensumem sense parar. Malgrat els nostres esforços en sentit contrari, tots tenim les nostres pròpies olors, agradables i no tant, i si som com els altres mamífers terrestres, el nostre perfum particular pot tenir algun significat per als nostres congèneres.
N’hi ha que són evidents, com ara la pudor de qui no s’ha dutxat durant tot un mes o el tuf distintiu d’un nen petit que fa veure que no acaba d’omplir el bolquer. Però els científics que estudien l’olfacte humà es pregunten si les molècules que emanen de la nostra pell queden registrades subconscientment al nas i al cervell dels que ens envolten. ¿Són portadores d’uns missatges que fem servir per prendre decisions sense adonar-nos-en? ¿Podrien influir fins i tot en les nostres inclinacions a l’hora de triar amb qui ens agrada o no passar el temps?
Segons un petit estudi publicat recentment a la revista Science Advances, uns científics han investigat parelles d’amics que des del primer moment van sentir una gran afinitat i han trobat proves molt curioses que l’olor corporal de cadascun d’ells s’assemblava a la del seu amic fins a tal punt que no es pot considerar una simple casualitat. I quan els investigadors van fer que uns desconeguts participessin per parelles en un joc, les seves olors corporals van ser un bon presagi de la connexió bona o dolenta que establirien.
L’aroma de l’amistat
Són molts els factors que influeixen en la nostra tria a l’hora de fer amistats; per exemple, com, quan i on coneixem algú. Però potser una de les coses que captem, segons apunten els investigadors, és quina olor fa. Els científics que estudien l’amistat han descobert que els amics tenen més coses en comú que no pas els desconeguts: no només l’edat i les aficions, sinó també la genètica, els patrons d’activitat cerebral i l’aspecte físic.
Inbal Ravreby, una estudiant de postgrau que treballa al laboratori de Noam Sobel, investigador de l’olfacció a l’Institut de Ciències Weizmann d’Israel, tenia curiositat per saber si les amistats ràpides, les que semblen contreure’s en un instant, tenen un component olfactiu: és a dir, si detectem les semblances de les nostres olors. La investigadora va reclutar vint parelles d’amics que, segons deien ells mateixos, van sentir una gran afinitat des del primer moment. A continuació, els va sotmetre a la dieta habitual en la investigació de l’olor corporal humana: deixa de menjar durant uns dies aliments com la ceba i l’all, que afecten l’olor corporal; deixa l’aftershave i el desodorant; dutxa’t amb el sabó sense perfum subministrat pel laboratori; a continuació, posa’t una samarreta neta, també proporcionada pel laboratori, i deixa-te-la per dormir perquè s’impregni dels teus efluvis abans d’entregar-la als científics perquè l’estudiïn.
Inbal Ravreby i els seus col·legues van analitzar amb un nas electrònic les substàncies volàtils que emanaven de cada samarreta, i també van fer que 25 voluntaris més analitzessin la semblança de les olors. Els interessava comprovar si, en efecte, les olors dels amics s’assemblaven més entre si que les dels desconeguts. Això indicaria que l’olor va ser una de les coses que van captar a l’establir la relació. “És molt probable que com a mínim alguns d’ells portessin algun perfum quan es van conèixer –diu Ravreby–, però no va encobrir el que tenien en comú”.
De tota manera, els amics poden fer la mateixa olor per molts motius –menjar als mateixos restaurants, tenir un estil de vida similar, etc.–, i això fa difícil saber què és primer: l’olor o la base de la relació. Per investigar-ho, els científics van demanar a 132 desconeguts, els quals portaven una samarreta que ja havien suat abans perquè fes pudor, que entressin al laboratori per participar en un joc de miralls. Distribuïts en parelles, eren a prop l’un de l’altre i havien d’imitar els moviments del company mentre es movien. Després van omplir un qüestionari sobre la connexió que havien sentit amb el seu company.
Olorar i decidir
Sorprenentment, la semblança de les olors va permetre predir, en el 71% dels casos, si tots dos tindrien la sensació que hi havia hagut una connexió positiva. Aquesta conclusió implica que ensumar una olor semblant a la nostra provoca bones sensacions. Potser és una cosa que detectem quan coneixem algú, juntament amb altres detalls, com ara on s’ha criat i si prefereix la ciència-ficció o els esports. Sobel adverteix, però, que encara que sigui veritat només és un factor entre molts altres.
Ara l’equip està estudiant la possibilitat de modificar l’olor corporal de les persones per veure si aquelles a qui facin emetre una olor semblant s’agrupen per afinitats. Si l’aroma es correlaciona amb el seu comportament, seria una altra prova que, com altres mamífers terrestres, aprofitem el nostre olfacte per ajudar-nos a prendre decisions.
Hi ha molts misteris que aquest equip i altres investigadors han d’estudiar sobre la interacció de les nostres fragàncies personals, amb tota la seva complexitat, amb la nostra vida personal. Com diu Sobel: “Penseu que les fragàncies que constitueixen l’olor corporal contenen, com a mínim, 6.000 molècules. N’hi ha 6.000 que ja coneixem, però és probable que n’hi hagi moltes més”.
