Oncologia

Els supervivents del càncer infantil envelleixen més ràpid

Un nou estudi revela que els organismes de les persones que han patit un tumor quan eren infants poden ser fins una dècada més vells que l’edat que tenen realment

4 min
El repte d’entendre  el càncer infantil

El principal factor de risc del càncer és l’edat: en general, com més anys vivim, més probabilitats tenim de desenvolupar-ne un. Els càncers se solen començar a veure a partir dels 50, amb un pic màxim d’incidència al voltant dels 80, moment a partir del qual es converteixen en menys freqüents per motius que no estan del tot clars. Però els càncers infantils se surten d’aquestes estadístiques i el cert és que segueixen unes regles que encara no entenem bé. Malgrat que representen només un 1% del total i que els percentatges de curació sovint s’acosten al 90%, l’impacte social i emocional que tenen és molt elevat. I, tot i això, és una malaltia molt poc estudiada. Ara s’acaba de publicar un article a la revista Nature Cancer on es revela que en els supervivents al càncer infantil es veu una acceleració de l’envelliment, fins al punt que els seus organismes poden ser fins a una dècada més vells que l’edat que tenen realment.

El càncer és una malaltia que progressa lentament perquè necessita que una cèl·lula i les seves descendents acumulin una sèrie de mutacions que els permetin adquirir les característiques que les fan tan perilloses. Tot això mentre lluiten per sobreviure contra les defenses del cos, que volen eliminar-les. És un procés que sol durar dues o tres dècades. Però això no encaixa amb el concepte del càncer infantil, d’aparició molt més ràpida. La raó és que, encara que els donem el mateix nom, el càncer que veiem en nens és possiblement una malaltia diferent, relacionada més aviat amb un trastorn del desenvolupament, segons alguns experts: en lloc de madurar, una cèl·lula embrionària triaria el camí equivocat, per motius desconeguts, i es tornaria maligna.

Sigui com sigui, el tractament del càncer infantil és similar al que s’ha fet sempre en adults: cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia tenen uns resultats molt bons en la majoria de casos. Però aquestes intervencions són agressives perquè també tenen un impacte important en les cèl·lules sanes, i això vol dir que porten un cost associat en forma d’efectes secundaris. Això és especialment rellevant en uns pacients que encara tenen la major part de la vida per viure i que arrossegaran seqüeles de diversa intensitat per sempre més.

Es redueix l'esperança de vida

El grup dirigit per la doctora Kirsten K. Ness, del St. Jude Children’s Research Hospital de Memphis, als Estats Units, va analitzar un paràmetre que s’ha estudiat poc en aquests pacients: l’envelliment. Tot i que no tenim cap mesura cent per cent exacta per calcular l’edat real dels teixits d’una persona, ens hi podem aproximar amb els anomenats rellotges epigenètics, que utilitzen com a marcadors les modificacions químiques que pateix l’ADN amb el pas del temps. L’equip de la doctora Ness va aplicar a més de 4.000 pacients que feia una mitjana de més de 26 anys que havien superat un càncer infantil fins a set mètodes diferents, que incloïen aquests rellotges i altres tests relacionats amb el funcionament dels òrgans. Així van poder observar que havien envellit entre cinc i 16 anys més del que els tocava, una mitjana d’un 5% més per cada any addicional de vida després de superar la malaltia. Això es relacionava amb un augment de la fragilitat quan arribaven a edats avançades i una reducció de l’esperança de vida, ja que els que morien abans normalment eren els que havien tingut resultats més alts en els marcadors d’envelliment.

Els científics van descobrir que alguns tractaments tenien pitjors efectes que d'altres. Per exemple, els nens que havien rebut un trasplantament de moll d’os o quimioteràpia amb alcaloides envellien més ràpidament. De la mateixa manera, certs tipus de càncer, com els limfomes, els càncers del cervell i els tumors de Wilms, també tenien pitjors resultats. Cal pensar que aquests solen ser els que reben tractaments més agressius.

Encara s’ha d’investigar més per entendre el perquè d’aquest envelliment precoç, que deu ser multifactorial. Els mateixos càncers segurament tenen alguna cosa a veure-hi, potser perquè esgoten les reserves de cèl·lules mare, que són essencials per anar reparant el dany dels teixits. Però sembla que una part important del problema serien els tractaments, que malmeten l’ADN de les cèl·lules sanes, no prou per matar-les però sí per provocar-los un deteriorament més ràpid. També és cert que caldrien mètodes més fiables per mesurar l’envelliment, perquè alguns dels actuals són susceptibles a l’acció dels mateixos tractaments, per la qual cosa no se sap si realment estan donant falsos positius.

En tot cas, aquests resultats fan que encara sigui més urgent que es destinin recursos suficients a estudiar una malaltia encara molt desconeguda. No n’hi ha prou amb tenir tractaments efectius si, per l’altra banda, escurcen l’esperança de vida dels supervivents. De la mateixa manera que s’ha fet en el càncer d’adults, cal trobar solucions dirigides i específiques amb menys efectes secundaris per als tumors pediàtrics. I la manera d’aconseguir-ho és la de sempre: invertir més en recerca.

stats