La plaga silenciosa que enverina les muntanyes de Catalunya

Les aparences enganyen. Desconfiaries d’unes herbes silvestres, modestament coronades de floretes grogues, que animen els monòtons prats de la tardor? Doncs faries santament. El seneci del Cap és una de les vint plantes més perilloses de Catalunya. No sent mortal —com la tora blava, tan esplendorosa com verinosa— és tòxic per al bestiar i devastador per a la flora autòctona. Si floreix a casa nostra, fora de temporada, és perquè prové de Sud-àfrica i ha aconseguit estendre’s pel món en zones de climes temperats. Per això, en pocs anys ha colonitzat prats i vorals sense resistència.

Quins són els motius del desinterès mediàtic i de la desídia dels poders públics a fer-hi res? Introduïda amb la llana importada, la penetració d’aquesta planta passa desapercebuda. No és una invasió declarada, sinó un atac a traïció. I com en tota infiltració massiva, que extermina per substitució, hi ha poca consciència del risc real. El contraatac és, encara, testimonial. Deu ser perquè els petits pagesos i ramaders són, ells mateixos, espècies en perill d’extinció. O perquè el patrimoni natural a protegir no inclou els exemplars menys vistosos ni els indrets al marge del turisme massiu.

En canvi, les plagues que fan fàstic o deixen rastre visible provoquen una reacció immediata. La processionària omple les pinedes de capolls inquietants i corrues de cucs urticants. La papallona del boix —que delma l’arbust per sota dels mil metres d’alçada— dibuixa corriols de cadàvers vegetals ressecs enmig de la boscúria.

Als especialistes en control de plagues els atrauen les solucions glamuroses: trampes amb llum ultraviolada, insecticides selectius, manipulació genètica per produir feromones… Bategen les recerques amb noms suggeridors com Suspyre o SexyPlant, aptes per al màrqueting acadèmic. I les solucions senzilles són, paradoxalment, relegades.

Un vademècum natural

El mètode per erradicar el Senecio inaequidens és primitiu. Cal coneixement botànic per distingir-lo d’altres plantes d’aspecte similar (com la rabasseta o l’hisop); per desaconsellar accions intuïtives ineficaces o contraproduents, com tallar i llaurar; o per establir la pauta d’extracció. Però el procediment és “massa fàcil”: arrancar la planta i deixar-ne assecar l’arrel. Només s’ha de blegar l’espinada i estirar suaument els plançons, que segueixen mansament la mà que els tiba; o bé enèrgicament, els individus madurs. El diàleg amb la terra es fa sense intermediaris ni artificis, com tresca Kilian Jornet pels cingles i per les comes.

Potser per tot això, les campanyes contra el seneci no provenen tant de les universitats o les administracions, com del voluntariat i l’autogestió. Al Montseny, a la Garrotxa, a Conflent. A la Vansa, als peus del Cadí, és on millor es conté la proliferació. Hi té a veure l’impuls de Daniel Siscart, ecòleg i divulgador, un naturalista a l’estil de Gerald Durrell que uneix a l’observació del paisatge la voluntat de preservar-lo. Ja fa temps que organitza arrancades amb els veïns, preocupats per la reculada de les pastures i amoïnats per l’amenaça al tresor botànic.

La vall és una mena de vademècum natural, un veritable santuari per a les herbes medicinals i aromàtiques: el timó, antisèptic, per protegir; la sajolida, afrodisíaca (“l’herba de l’amor”), per adobar; el te de roca, inaccessible als no iniciats, per purgar; la sàlvia, camforada, per calmar el dolor menstrual; l’hisop, carminatiu, per “tornar la mare a puesto i la filla a lloc”… Associat a l’exuberància d’herbes remeieres s’hi va desenvolupar l’ofici de trementinaire —circumscrit a la vall i exclusivament femení—, d’elaboració i venda ambulant de la trementina (destil·lació del pi roig) i altres preparats.

Un ofici en extinció

Encara avui l’ungüent de la serp o l’oli de cop són plenament integrats als usos de la comarca. Una regatista de la Seu d’Urgell que va competir als Jocs Olímpics de Pequín, m’explica, riallera, el tràfic de concentrat d’hipèric per a les contusions de les esportistes; oli en un llum, mai més ben dit, i a prova de controls antidopatge!

L’ofici trementinaire desapareix, com tants altres, per obsolescència no programada. Però la seva memòria és ben viva, com una mena de reconeixement al saber ancestral que atresoraven aquelles dones de casa pobra —una de gran amb una d’aprenenta, per assegurar la transmissió de la perícia— i un tribut a la seva empenta. Amb les esgotadores marxes a peu fins als confins del Principat, podien disposar dels seus propis diners sense supervisió de l’home. Una ocupació insòlita, que crida l’atenció d’antropòlegs i historiadors. El principal esperó per “anar pel món”, com en deien, era la pura necessitat, però s’ha recobert d’una aura esotèrica. No en va, la zona va ser un dels principals focus de la cacera de bruixes, desfermada als Pirineus, que s’acarnissava amb curanderes, guaridores o llevadores.

Foragitar les males herbes, en competència deslleial amb les herbes bones, no és capriciós ni excèntric. L’afany de preservar els béns que percebem com a valuosos mou muntanyes. Explica per què les comunitats estan sovint més disposades a actuar o a consentir molèsties, de manera altruista, que a canvi d’incentius o compensacions en diners. Michael Sandel, expert en bioètica, ho documenta amb relació a l’acceptació d’instal·lacions, com abocadors, que solen generar rebuig.

Potser és aquesta consciència sobre el valor del llegat transmès el que mou els participants en les batudes contra la fotuda pesta, verda i groga. Qui sap si els anima l’esperit recol·lector, com una pulsió compartida entre els que passen massa hores asseguts, sigui a l'oficina o dalt del tractor. O és el crit de la terra, tan primitiu i tan bèstia, que agermana desertors i resistents. Ningú com Walt Whitman per encoratjar la tropa: “En aquesta espaiosa terra nostra / Enmig de la incommensurable vulgaritat i l’escòria / Sana i estàlvia dins del seu cor central / S’amaga la llavor de la perfecció”.