El viatge rècord d'una papallona: mitja vida per volar els 4.000 km que hi ha entre l'Àfrica i la Guaiana Francesa
Un estudi amb investigadors catalans documenta la primera migració transatlàntica d'un insecte
BarcelonaPetita i llampant, la migradora dels cards (Vanessa cardui) bat rècords amb el seu enèrgic aleteig: és capaç de passar-se la meitat de la vida volant i recorrent els més de 4.000 quilòmetres que separen la costa de l'oest de l'Àfrica i la Guaiana Francesa, a l'extrem est de l'Amèrica del Sud. Un equip d'investigadors liderats pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) amb participació catalana ha demostrat per primer cop que aquesta espècie de papallona és capaç de travessar l'oceà Atlàntic, tota una fita rècord per a un insecte. L'estudi, publicat a la revista Nature Communications, documenta un viatge que va durar entre cinc i vuit dies i que és possible gràcies a l'ajuda dels vents alisis, que bufen d'est o oest.
L'origen d'aquest estudi va ser la troballa inesperada de migradores dels cards a les platges atlàntiques de la Guaiana Francesa. Era l'any 2013 i l'investigador de l'Institut Botànic de Barcelona Gerard Talavera es va sorprendre, perquè tot i que aquesta espècie migra no és oriünda de Sud-amèrica. Des de llavors, un equip de científics ha intentat desxifrar la ruta i l'origen d'aquests insectes. Inicialment se sospitava que havien nascut a Nord-amèrica, però hi havia elements que feien pensar que procedien de llocs molt més remots: Àfrica o Europa. De fet, mitjançant l'anàlisi de trajectòries de vents, els investigadors van observar un patró sostingut de direccionalitat des de l'oest de l'Àfrica, cosa que obria la possibilitat que les migradores dels cards haguessin travessat l'Atlàntic.
Un dels elements que van decantar la balança va ser la gran diversitat genètica de les papallones, que determinava que els exemplars observats a l'Amèrica del Sud estaven relacionats amb poblacions d'Europa i l'Àfrica. Això ja descartava la possibilitat d'un origen americà, però els científics van analitzar l'ADN del pol·len que transportaven les papallones i van identificar dues espècies de plantes que únicament es troben a l'Àfrica tropical, cosa que demostrava que les papallones havien visitat flors en aquesta regió abans d'arribar a Amèrica.
La tercera evidència van ser els àtoms d'hidrogen i estronci de les ales, ja que aquests insectes conserven senyals del lloc on eren quan encara eren larves. A partir d'aquesta informació, els investigadors van determinar que els exemplars podien provenir, fins i tot, de països de l'oest d'Europa, com França, Irlanda, el Regne Unit o Portugal. "[Potser] El seu viatge va ser encara més llarg i es va iniciar a Europa i va passar per tres continents, fet que suposa una migració de 7.000 quilòmetres o més, una fita extraordinària per a un insecte tan petit", planteja el professor de la Universitat d'Ottawa al Canadà i coautor de l'article, Clément Bataille.
La importància del vent
Aquest tipus de papallona té una supervivència d'entre 14 i 28 dies i, segons el cost energètic del viatge calculat pels investigadors, sense fer aturades, triga entre 5 i 8 dies a travessar l'Atlàntic. El temps depèn de si els corrents de vent són favorables o no. Ara bé, les papallones només podrien haver completat aquest vol utilitzant una estratègia que alternés entre el mínim esforç per no caure al mar i el vol actiu, que requereix més consum energètic. "Calculem que, sense vent, les papallones podrien haver volat un màxim de 780 quilòmetres fins a consumir tot el greix i, per tant, la seva energia", precisa Eric Toro-Delgado, un dels autors de l'article.
La troballa revela que hi pot haver corredors aeris naturals que connecten continents i que podrien estar facilitant la dispersió d'espècies a una escala molt més gran del que s'havia imaginat. “Acostumem a veure les papallones com a símbol de la fragilitat i la bellesa, però la ciència ens demostra que poden fer gestes increïbles. Encara queda molt per descobrir de les seves capacitats”, destaca l'investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-Universitat Pompeu Fabra) i coautor de l'estudi, Roger Vila.
En el treball hi han participat investigadors de l'Institut Botànic de Barcelona –centre mixt del CSIC i del Consorci Museu Ciències Naturals de Barcelona–, de l'Institut Botànic Władysław Szafer de Polònia, de la Universitat d'Ottawa (Canadà), de l'Institut de Biologia Evolutiva i de la Universitat Harvard.
