El naturalista que va revolucionar l'estudi del passat humà

Dossier 100 anys de Sabater Pi Desplega

1

Jordi Sabater Pi o el naturalista total

2

El naturalista que va revolucionar l'estudi del passat humà

3

Ximpanzés amb cultura? Passeu i mireu

Fora de les seves contribucions en els camps de la primatologia, etologia, zoologia i etnologia, Jordi Sabater Pi va jugar un paper cabdal en el terreny de l'arqueologia i l'evolució humana. Una faceta, moltes vegades oblidada, que avui cal reivindicar.

Malgrat que Charles Darwin va tractar l'Homo sapiens com una espècie més en el si de les criatures vives i extintes (L'origen de l'ésser humà, 1871), l'establishment antropocèntric noucentista va continuar considerant l'humà com una figura superior: l'espècie escollida. Calia allunyar-se de l'esfera animal i va triomfar una vella idea que encara se'ns escapa en el text de llibres i museus de recent factura: la separació entre humans i animals radicava en la capacitat de fabricar eines. Així, quan a l'Àfrica es van excavar les restes d'un hominí fòssil, associat a la presència d'artefactes de pedra molt antics, es va classificar com a Homo habilis (1964). La primera cultura material només podia correspondre's amb un "humà hàbil".

El mite de l’Homo faber

L'any 1968, i en paral·lel als treballs de Jane Goodall a Gombe, les observacions de Sabater a Guinea Equatorial sobre la fabricació d'instruments entre els ximpanzés farien trontollar el mite de l'"Homo faber", però també la definició que els arqueòlegs havien establert sobre el concepte d'eina: un objecte modificat –normalment lític– per la mà humana. El naturalista autodidacte havia reunit un gran ventall de dades sobre la conducta instrumental ximpanzé; resultava evident que l'ús d'eines no era exclusiu de l'ésser humà i que aquestes no sempre havien de ser modificades. Per exemple, un roc emprat com a martell per trencar fruits de closca dura també és un estri. A més, la matèria primera de les eines dels hominins hauria estat molt diversa, no únicament de pedra. La major part de l'àmplia capsa d'eines del ximpanzé no és lítica sinó que es correspon a productes d'origen vegetal, igual que succeeix dins les ètnies caçadores-recol·lectores actuals. I més enllà de l'obtenció i processament de l'aliment –aspecte que havia monopolitzat l'atenció dels prehistoriadors–, la finalitat de l'ús de l'eina en els primats humans i no humans estava clar que era ben variada: neteja corporal, protecció (els ximpanzés fan servir para-sols i paraigües!), reclam sexual, joc, etc.

Gràcies a Sabater, el ximpanzé i altres animals, sense ser mai un mirall exacte, esdevenien un model molt interessant per intentar reconstruir alguns dels buits en el registre fòssil de la humanitat, així com per rectificar i erradicar tòpics enquistats. Les seves valentes reflexions van fer que ens llancéssim a la recerca de conjunts materials arqueològics precedents a l'Olduvaià, una cronocultura que s'havia atribuït al ja esmentat Homo habilis. Ara bé, i com sol passar amb tot díscol científic avançat a la seva època, no es va fer esperar l'oposició d'un important sector de l'acadèmia. Van proliferar opinions del tipus "una flor no fa estiu" o que la fabricació d'eines vegetals per part de primats no humans no era comparable en res a les indústries lítiques de la prehistòria. Els més crítics deien que els instruments usats i fabricats pels simis eren simples objectes naturals, però Sabater va demostrar que, com en el cas humà, responien a una conceptualització mental prèvia. Havia obert la capsa de Pandora i, amb la seva proposta de les àrees culturals del ximpanzé, va ensenyar als arqueòlegs, paleontòlegs i antropòlegs que els comportaments instrumentals d'aquest simi no eren actes instintius sinó que reunien els mateixos criteris i requisits que exigim a una conducta humana per ser considerada com a cultural: invenció, disseminació, transmissió i perdurabilitat entre les generacions posteriors. En definitiva, un hipotètic bastó vegetal fabricat per un hominí fòssil equivaldria a un vestigi cultural que no es diferenciaria en res d'una destral de pedra prehistòrica.

Les eines i campaments més antics

Certament, la matèria orgànica és difícil que es conservi o deixi la seva empremta en el jaciment arqueològic i paleontològic. Ara bé, tot i que comptem amb unes poques troballes excepcionals, com les fustes carbonitzades de l'Abric Romaní a Capellades, no sempre cal reduir l'objecte d'estudi a l'evidència física: de fet, la perseverança de Sabater ens va fer baixar d’aquest pedestal fictici i admetre que, abans de l'Homo habilis, éssers bípedes que vivien en ambients forestals com ara Ardi (Ardipithecus ramidus) o el Nen de Taung (Australophitecus africanus), davant uns condicionants ecològics similars als del ximpanzé actual, probablement van desenvolupar cultures d'eines vegetals... i d'os i pedra. Cada cop trobem més evidències d'ús d'artefactes lítics previs al gènere Homo. És el cas de l'Australopithecus garhi, amb 2,5 milions d’anys d’antiguitat.

Sabater va ser una figura clau en l'esfondrament del mite de l'Homo faber i, en la mateixa línia, les seves recerques sobre la conducta de nidificació dels goril·les i ximpanzés en llur hàbitat natural ens van conduir a replantejar com podrien haver estat els primers campaments dels nostres ancestres fòssils. Els grans simis fabriquen llits per passar la nit; bonobos, ximpanzés i orangutans ho fan dalt dels arbres. Amb la troballa, als 70, d'australopitecs similars a Lucy es va suggerir que dormien a la sabana, al ras. Però, considerant la petita talla d'aquests éssers d'aspecte simiesc, que avui sabem que van viure en boscos, i la presència de trets arborícoles a la seva anatomia (peus amb dits grossos prènsils, falanges llargues i corbades, etc.), Sabater va establir una nova hipòtesi: els primers hominins, anteriors a l’Homo ergaster de fa 1,8 milions d’anys, molt probablement van nidificar als arbres per protegir-se dels depredadors.

Sens dubte, l'arqueologia i l'evolució humana li deuen molt a aquest naturalista entusiasta; un far que ens continua guiant pel laberint de les nostres arrels culturals.

Jordi Serrallonga és professor d'antropologia i evolució humana a la UOC - Museu de Ciències Naturals de Barcelona